Els Masos de Vespella, Mas d'en Planes, Mas de Reverter, Mas d'en Blanc, Vespella de Gaià

Mas de Reverter

Sant Miquel de Vespella

Com que el company tenia altres compromisos, avui he sortit sol. He fet una matinal, anant a dinar a casa. M’he arribat fins als Masos de Vespella de Gaià, m’he preparat i he sortit a caminar a les nou en punt del matí, amb poca roba posada ja que a aquesta hora ja feia una mica de calor. He passat pel carrer Major i per davant de l’Ajuntament, anant a buscar el camí cap el Mas d’en Plana (o Planes). El camí es asfaltat i penso que si tot el recorregut es així, avui patiré. Al poc ja veig per primera vegada Vespella, amb la seva església, darrere el castell i al fons el turó amb les antenes.
Quan arribo davant del Mas, en comptes d’agafar la pista a l’esquerra, que es la Carrerada dels Pallaresos a Salomó, segueixo recte per un antic camí, barrat als vehicles, que fa que hagi de passar a tocar el mas per la part de darrere. Em desvio una mica per visitar, el que es pot, de l’ermita (o capella) de la Mare de Déu del Carme, que ara servei de magatzem, segons es pot veure per un forat. El mas sembla molt tronat, però no sé on he llegit que el volen restaurar. La veritat es que hi ha un tros afegit al mes, que sembla bastant nou i arranjat. El camí que segueixo es un camí vell, ample però no gaire transitat, puja una mica i arriba a una petita plaça, amb un arbre en mig i on comença una pista asfaltada, però amb una capa molt fina.
Quan aquesta pista, per la que vaig, enllaça amb la carretera, asfaltada completament, trobo una porta metàl·lica tancada, amb tanca de fil-ferro als costats. Penso que comencem be el dia, que si he de retrocedir fins el mas i fer el retomb, serà una bona punyeta. El sol ja es comença a sentir i jo porto la samarreta tèrmica d’hivern. Surto del camí i vaig una mica per dins del camp, cap a l’esquerra, per si hi ha una falla a la tanca, i efectivament trobo un tros de tanca xafat, pel que puc sortir a la carrerada. Hi ha un mas a la dreta, a dalt, on uns gossos no paren de bordar des de que he arribat a la porta tancada, o m’han vist o m’han sentit. Confio que el mas no estigui tocant a la pista, el mapa indica que no, però també podria ser algun habitacle tocant a la pista amb els gossos. De cop veig unes runes a l’esquerra, es el Mas de Reverter, i un fil de corriol que sembla que hi va. L’agafo i efectivament arriba a les runes, encara que hi ha un tros curt que està molt tapat i quasi la resta està brut. Per les línies de les pedres es veu que no va estar construït d’una sola vegada.
El mas de Reverter era un gran mas, ara només li queda en peu la paret de darrere i poca cosa més, han netejat de pedra tota la part del davant, hi han col·locat el pedregam al costat. Potser part ho han aprofitat per altres construccions. No hi ha camí que arribi aquí. He de remuntar un petit talús per tornar a fer cap a la pista, i sort que la tanca d’aquesta part està xafada, penso per mi, que la deuen haver xafat els que han netejat de runes de la part del davant del mas. Segueixo la pista asfaltada, deixant tres camins a masos o xalets, una canonada de gas que creua soterrada, i fites de corriols que marxen, a més d’algunes velles pistes, ara en desús, igual que vells camins a les parades, ara tot perdut, i rastres de animals que baixen del bosc i segueixen cap el barranc.
Deixo la carrerada asfaltada, per una pista que dona un petit retomb, per no xafar més asfalt, al menys per una estona. Aquesta pista, es ample, i molt retocada de fa poc. Aquí em creuo amb un bttero. La pista creua la carrerada, convertida en carretera agrícola, i comença a pujar. El sol pega, però per sort encara estem al març.  La pujada ja no la deixaré fins el cim, amb poca boscositat i camí cimentat, es fa bastant pesat. Per animar només falta anar trobant als costat del camí, varis munts de runa i deixalles.
Hi han varies cruïlles on s’ha de seguir recte, i al Camí de la Pedrera hi ha una barraca de pedra seca, molt maca. Es troba un cartell que m’indica que he d’agafar a la dreta. Es sent un tractor treballant. I em creuo amb un cotxe. Deixo aquest camí per dirigir-me directe al cim, on hi ha el que era un gran mas, Mas d’en Blanc, enrunat, i on només queden part d’unes quantes parets. Primer de tot vaig al vèrtex que està en una esplanada a la part de darrere del mas, que potser havia estat la seva era. Després i per un lateral puc entrar entre les runes, però la veritat es que no hi ha pràcticament res a veure, el començament d’un aljub (per tina seria massa estret) tapat per les herbes, i rodejat per cintes dels agents rurals, ja que quasi no es veu el forat. També es veu l’arcada de la porta d’entrada, i el començament d’una arcada interior. No val la pena entretenir-se més.
El camí va baixant. I ja començo a trobar-me algun xalet. Veig al mapa que podria escurçar el camí, que dona un bon revolt, per un altre, ben marcat al mapa, que va molt més directe. Sense dubtar-ho ho agafo. Era una pista, ara només queda un corriol amb herba que em sobrepassa la cintura, però es pot passar be. Però com sempre la felicitat no es complerta. Aquest camí arriba a una plaça on hi ha un xalet, horts i algun magatzem. Passo pel costat de les construccions, sento veus a dins, però no faig cas. La sorpresa es que arribo a una gran porta, es l’entrada pels vehicles a la parcel·la d’aquest habitatge, i sort que està oberta, que si no ...  Ja pel camí que he tallat, i passant pel costat de nous xalets, i fent una gran esse, creuo el sec barranc i pujo cap a la part alta de Vespella. Son quarts de dotze i fa calor. Pujo dalt del castell, per un camí ben empedrat i rajolat, amb barana de fusta a la part de la timba, i amb uns pocs detalls arquitectònics. Del castell, a banda del gran roc natural, no en queda res, al costat de l’estimbat, es veuen runes que podrien haver estat del poble vell. Abans de l’última pujada dalt de tot, on hi ha una escala per fer-ho, i al davant hi ha l’església de Sant Miquel i el cementiri al seu costat. No es pot entrar a cap dels dos llocs. Pujo a l’esplanada de dalt de tot, on hi ha una bona miranda... i un senyal geodèsic, que trobo fàcilment.
No m’entretinc massa, tampoc hi ha en que, baixant cap a ‘Urbanització Sant Miquel, tot passant pel Passeig de Sant Miquel, on hi ha una escultura dedicada als Ulls de Vespella. La urbanització de xalets es molt gran a l’hivern amb pocs d’habitats. On es creuar el Barranc de Salomó, es deix la pista que va junt al barranc i al seu nivell, per, amb forta pujada, arribar a un  lateral de la part alta de la mateixa urbanització, per agafar pel Camí de l'Oliveret, deixant a l’esquerra un dipòsit de la companyia d'aigües, a la dreta i dalt, una bassa ant-incendis, després una barraca de pedra seca, sense teulada, i de seguida per camí vell de carro, ara cimentat, s’arriba a la carretera, quasi on tinc el cotxe aparcat. Es un quart de dues, i he fet uns dotze quilòmetres, en un dia calorós i solejat, per uns camins que son quasi tots asfaltats o cimentats, amb poca ombra, en un recorregut que no aconsello fer a l’estiu.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Rauric, La Casa Blanca, Lo Codony

La Casa Blanca

Rauric

Feia temps que no sortíem el Josep Maria i jo, i avui ens hem tornat a trobar per fer un petit tomb per la part de la Segarra que correspon a la Conca de Barberà, aquesta vegada hem estat acompanyats per l’Hera, una bonica gosseta. Hem arribar a Rauric, hem aparcat al començament d’una de les entrades i hem sortir a les nou en punt. Com que arribarem per l’altre costat de la carretera, el primer que fem es visitar el petit poble.
Anem cap a l'església i el seu cementiri adjacent. A la façana de l’església hi ha una placa que posa 1882., o sigui es força vella, però no tant com moltes altres de les que hem anat visitant. Com es normal la porta està tancada i no hi ha reixa per poder veure l’interior. Al cementiri es poden veure dues esteles funeràries. Pugem a on era el castell, ara  tot cimentat amb una construcció quadrada que podria ser dipòsit d’aigua. L’esplanada, rodejada per una tanca de fusta, excepte pel camí d’arribada, permet una bonica miranda. Pel que sembla, del castell només queden unes poques pedres que hi ha a les pendents del turó. Des d’aquí dalt veiem per primera vegada, Savallà del Comtat, poble que anirem veient quasi tot el dia.
Sortim del poble i agafem el camí a la Cirera- A l’entrar al camí hi ha un antic pou amb la teulada trencada que ens permet veure que al fons hi ha aigua, sense importar si la porta es pot obrir o no. Al poc, deixem a l’esquerra la Pallissa del Figueres, que potser te historia però es molt nova, potser està renovada. Creuem la T-224 que va de Santa Coloma al limit de la «província», per seguir pel camí a la Casa Blanca, que després del primer repetjó ja veiem al fons. Passem a tocar Cal Calbet, amb un gos, a dins del tancat, que ens contempla, sense dir-nos res, mentre passem pel costat del mas. Arribem a la Casa Blanca, després de desviar-nos uns cent cinquanta metres, i parem a esmorzar en uns bancs de pedra que hi ha apegats a l’ermita de la Mare de Déu del Roser, petita ermita amb una finestra de reixa que et deix veure i fotografiar l’interior, molt arranjat i bonic.
Com a l’entrada al camí cap a la Casa Blanca, que per cert es camí a Savallà, hi ha un cartell que parla de la font, que està a prop, i que es un bon lloc per aturar-se, ens allarguem, encara que no estigui en la direcció que tenim projectada. L’indret de la font estaria molt be si estès una  mica arranjat, ja que l’herba s’ho està menjant tot, amb una taula que era una gran bobina de cable, i unes pedres de seients, tots escampats. Hi ha una obra a pocs metres de la font, de pedra i ciment tot tancat, on hi ha una bomba en funcionament, però no es veu massa cap on deu dirigir l’aigua. Hi ha un bassot o bassa, que entre canyes i altres herbes, només deixa veure un petit tros de l’aigua ben verdosa. Tot això està en mig d’una gran pollancreda que en els seus temps devia fer molt de goix.
Al sortir d’aquí i retornar al camí que seguíem, fent una petita errada, que ens donem compte aviat, al mirar el gps. Seguim un camí entre els camps de Cal Roc i els camps de l’Estopa. Ens desviem per visitar, per fora, Cal Roc, completament enrunat, però amb un pou amb aigua. Del mas encara es pot veure una arcada interior. Ens desviem per entrar a l’Era del Cecílio, on hi ha una nova construcció. Seguim camí i no trobem l’Hostal de l’Estopa, a casa veurem per l’ortofoto que ja no hi son ni les runes.
Ens desviem per anar a buscar el camí de Conesa i la carretera del Codony, deixam a l’esquerra, separat, Cal Biel. A l’estona deixem la carretera per anar, primer per camí i després per la vora dels conreus, que està començant a brotar, fins el vèrtex geodèsic de lo Codony. Allí fem fotos de rigor i tornem cap a la carretera. Encara que als mapes marca un camí per la vora dels camps, no hi es. Si que hi ha un petit i estret muret de ciment, però fa de mal caminar pel damunt. Arribem a la carretera, deixem a l’esquerra Cal Bessons, i veiem a la dreta un paller en mig dels camps, amb pendent, i a pocs metres el que devia ser l’era, amb mur de pedra, amb el pla de l’era tapat d’herba. Veiem al fons Santa Coloma de Queralt i Aguiló.
Deixem el ciment per anar a buscar el camí a Santa Coloma. Al poc veiem un teixó mort, que en provoca una gran tristesa. Sembla que hagi estat atropellat. Passem per sota dos petites runes i pel damunt d’un gran paller. Deixem aquest camí, agafant a ma esquerra. Passem a tocar una barraca arruïnada i trobem un cartell que ens indica la direcció cap a Rauric, pel Coll de Rauric, però nosaltres preferim seguir recte per passar per Cal Vinyals, sent impossible veure les construccions per dins, ja que està completament menjat per les herbes. Si que veiem les restes d’un bassot i un pou amb aigua a l’altre costat del camí.
Abans de la baixada cap a Rauric ens passa un tractor amb el remolc dels que escampem els fems pels camps, pel que el perfum que deix anar no es massa agradable. Arribem a Rauric pel camí de Cal Calbet, a un quart de dues, després de fer més d’onze quilòmetres, en un dia bastant solejat, que ens ha permès caminar molt alegrement. Els camps ja estan verds però li falta una mica per estar en el seu esplendor.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Tossal de l'Infern i Fita Alta des de Miralcamp

Al fons, a la dreta, Tossal de l'Infern

Fita Alta

L’excursió d’avui ha estat per comprovar el meu estat desprès de l’ensurt del dia 29, posterior anada a urgències al dia següent, per seqüeles d’aquell dia, i les ressaques de fi d’any i dia de reis (ressaques i no per beure), pel que he triat un tomb que ja tenia preparat des de feia temps, i del que no trobava mai el dia de fer-ho. Es tracta de fer un dels dos competidors per ser el cim més alt del Pla d’Urgell, el Tossal de l’Infern, i per arrodonir el tomb fer de nou la Fita Alta, tot això des de Miralcamp, prop de Mollerussa.
Desprès d’estar varis dies comprovant la previsió del temps, sent conscient que la temperatura seria més aviat baixa, creia que les boires ja haurien marxat. Fet que des de que he deixat la N-240 només passar les Borges Blanques, ja ha quedat ben palès que no era així. He trobat una bona boira des de la nacional fins al poble, i la carretera una mica gebrada.
Aparco el cotxe davant de la zona esportiva, i surto quan passen quatre minuts de dos quarts de deu del matí. Hi ha molta boira i l’entorn està molt gebrat. Al passar pel davant del camp de futbol hi ha unes quantes persones que estan comprovant l’estat de la gespa. Parlo amb el cuidador, que està posant els banderins de les cantonades i em comenta que intentaran retardar el començament del partit o anul·lar-lo ja que ara es una pista de patinatge. El cementiri que està a cent-cinquanta metres de l’avinguda per on estic sortint, quasi no es veu. Aquesta avinguda era una Carrerada Reial. A l’arribar a l’alçada d’una gran bassa, agafo a la dreta, i després d’una petita marrada, baixo a l’alçada d’uns camps, per creuar un camí i pujar seguidament al Tossal de l’Infern, on no es sap exactament on està el lloc més alt. M’estranya molt que estan considerat el cim més alt del Pla d’Urgell, o al menys en competència amb un altre, no hi hagi alguna fita que indiqui el punt més alt.
Baixo a buscar el camí de Torregrossa per seguidament agafar la Carrerada Reial, el que no sé si es la mateixa de sortir del poble o es un altre. Hi ha la possibilitat d’agafar una pista recent feta o retocada o la Carrerada, jo agafo aquesta última. La visió continua sent molt justa.
Al poc de deixar la Carrerada per seguir la pista que va paral·lela a la séquia, pujo a un senderó, que també va paral·lel i que em fa la caminada més agradable. Creua la séquia, després la carretera i vaig directe cap a un altre séquia, que per creuar-la s’ha d’anar per la dreta, per un rastre trepitjat, pujar un desmunt, on la séquia queda soterrada, per arribar a una pista i d’allí fer la pujada a la Fita Alta. A l’altre costat de la pista que hem agafat hi ha un petit embassament on l’aigua de la part de la superfície està glaçada. La pujada a la Fita Alta es una mica enutjosa però curta. Dalt al vèrtex faig la foto de rigor, encara que ja me la vaig fer a l’any 2009. Estic poca estona ja que fa fred que es sent més a l’estar parat, a més la visió es quasi nul·la. En principi tenia la intenció d’allargar-me fins el poblat ibèric, però he quedat per dinar a casa i no vaig sobrat de temps. A més me’n recordo que estava tancat i totalment menjat per l’herba.
Baixo per on he pujat, i per la pista, que es la Carrerada Reial de Mollerussa, vaig de tornada cap el cotxe. Passo pel costat del Camp de Vol de Mollerussa, on hi han varis cotxes aparcats dins del recinte, però deuen estar al bar ja que no crec que voli cap avió. També pel costat d’unes noves instal·lacions d’atletisme, una mica separada de Mollerussa, i pel costat d’un circuit d’autocros, que per cert que des de que seguia la Séquia de la Serra he estat, sense parar, sentint el brunzir dels motors, no sent massa agradables el seu soroll.
A l’alçada del circuit faig l’errada del dia, avui només aquesta, ja que hauria d’haver seguit i agafar a la dreta la següent cruïlla, però agafo aquesta i a l’alçada de la segona gran bassa la tombo per darrera, en comptes de deixar-la a la dreta, tot baixant, i s’acaba el camí i vorejar-la, tenint un tros estret entre la bassa i la caiguda, fa que la tombi molt lentament. Una vegada aconseguit, ja sense més problemes, creuo la carretera, i entro a Miralcamp pel Camí de Torregrossa. Visito una mica el poble, i arribo al cotxe a un quart de dues, havent fet uns onze quilòmetres vuit-cents.
Ha estat un dia amb molt poc desnivell, sense visió, i la poca eren camps, la majoria de conreo, completament blancs. Els camins amb trossos de glaç, sense molestar al caminant, però amb un fred que poc a poc anava calant. Sort que ha estat curta i anava abrigat. M’he trobat a tres petits grups de «btteros», a tres corredors sols, m’he creuat amb un cotxe amb un gos correnta al davant, del que m’he fet amic ràpidament, he escoltat escopetades que m’han fet pensar si m’els trobaria, i he vist una gran quantitat de caus, possiblement de conills. Curta, freda, sense visió però he quedat satisfet.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Sant Maurici de la Quar, Santuari de la Quar, La Portella i Serrat de Sant Isidre

Santuari de la Quar

Sant Pere de la Portella

Avui a més d’anar acompanyat pel Josep Maria també ens ha acompanyat el Bernat, aprofitant que té uns dies de vacances i està per aquí. Hem arribat a Sant Maurici de la Quar, hem aparcat en un lloc destinat per això, encara que quan tornem veurem algun cotxe aparcat on ha volgut, i hem sortit quan era quasi un quart de deu del matí, amb una rasca que es feia sentir. Sortim per l’antiga pista, ara asfaltada, que va a la Quar i a la Portella.
Al poc, la deixem per agafar un camí a l’esquerra. Es un camí que va resseguint una línia elèctrica i un rierol que baixa des de Colltinyós. Anem per part obaga, que a més està molt molla. El terreny es molt rocós, encara que per cert no es pedra de la que rellisques fàcilment. A l’esquerra es veu el Serrat de Sant Isidre i la seva ermita, tota la part alta ben solejada. Passem quasi a tocar la masia de Colltinyós i creuem la un ramal de la carretera. Aquest ramal finalitza a la Baumeta, on baixant hem tingut algun problema. Si ens girem enrere es veu el campanar de Sant Maurici. Ja anem per part solana.
De seguida de passar Colltinyós entrem en un grau, que era camí de bast. En un tros el camí passa pel damunt d’un gran marge de pedra, fet per aquest ús. Al arribar a un retomb ens trobem amb el camí destrossat pels grans pedres que fa anys es van despendre de la paret. Arribem a una pista retocada de fa poc, que seguim a la dreta. Veiem dalt del seu turó. l’edifici del Santuari de la Quar i al fons els Pirineus nevats. El bosc encara conserva part del seu marronós de la tardor, ja que no ha caigut totalment la fulla dels arbres de fulla caduca. Del Coll de Canes i en lleugera baixada arribem al Coll de la Creu de Jovell, on creuem la pista que va a la Portella. Al costat de la pista hi han un pal indicador, uns cartells de fusta, un plafó del Santuari de la Quar i una creu de fusta.
Aquí comença la verdadera aventura del dia. Seguim amunt cap el santuari, però porto dos tracks un que entra per la seva part de darrera i per pista, més o menys bona, i altre que em diu que segueix la carena, que hi ha una petita grimpada i que es una mica aèria, tot sense més importància. Comencem a pujar, deixant la pista bruta però fàcil de seguir, per anar per un rastre una mica difús, amb algun arbre caigut de més. Poc a poc ens anem acostant a la paret granulosa, i jo em començo a preocupar. Quan ja estem a la paret, per sort no totalment vertical, si amb molta inclinació, el Bernat passa al davant i més o menys ens va marcant per on pujar. Indubtablement jo necessito mans, peus i .... Hi ha algun punt que desisteixo de mirar a la dreta, ja que anem molt pegats a l’espadat. A l’esquerra la caiguda també seria fatal, però per la vegetació (que no ens pararia) no es veu la vertical. Poc a poc anem avançant i jo pensant que en mala hora he triat pujar per aquí, i quan arribo al lloc que sembla més difícil i em semblava que no ho pujaria, amb una mica de petita grimpada es soluciona, i ja s’està dalt a l’altre costat de la tanca que voreja la mola on està el santuari. Menys mal que hem pogut sortir ja que la reculada, per aquí, es impensable, al menys per a mi. No cal dir que hi he patit molt i se m’ha fet molt llarg.
Una vegada passada la tanca, sense problemes, passem pel costat d’una senyera dalt d’un alt i prim pal metàl·lic i veig en una vora un clau geodèsic. Com ja respiro amb normalitat, fotografio el clau, una mania com un altre, i m’adono que en tot aquest tros de pujada no he fet ni una fotografia, i es que ho he pujat amb tots els sentits, i més, posats en la pujada. Per la majoria dels que pugin al santuari des de baix aconsello anar per la pista, potser més endavant es camí, encara que donin un rodeig, segur que guanyaran temps i patiment. He dit la majoria, la resta que faci el que creguin convenient.
Arribem al santuari i llavors m’adono que aquí vaig estar fa uns quants anys, encara que no me’n recordi quan. A l’esplanada empedrada on està les entrades als diferents edificis annexats parem a esmorzar. Abans hem passat una petita capella, a la part baixa del santuari, de la verge de Fàtima.
Al fons a la dreta es veu les construccions de la Quar i a l’altre costat hem pensava que era la Portella però després he comprovat que no ho pot ser ja que tenim en mig el Serrat Llarg i el Serrat de Busaroques que ho tapen.
Una vegada a casa i mirant apunts vells, no organitzats, he trobat que vaig estar aquí l’any 1999, i des de la Quar vaig baixar fins a Sant Maurici, on en el bar em van omplir les 2 cantimplores que portava, buides. I com anècdota copio el que vaig escriure sobre la Quar: «Arribo a dalt, està en obres, els paletes diuen que estan intentant deixar les coses tal com hi eren fa molt anys, i que faran un petit refugi, ara sembla un bunyol, però està en construcció, ja veurem». Ara la veritat es que el que devien arranjar (?) fa pena, amb un blanquejat de les parets que està marxant ràpidament. I tot l’entorn està completament descuidat.
Sortim en direcció nord, i quasi ens empassem la cruïlla a la dreta que hem d’agafar. Acabava de fer un comentari, «mira aquí hi ha un sender i amb fita a l’entrada», miro el gps i resulta que es el nostre. Si haguéssim seguit hauríem arribat a la Coll de la Creu de Jovell, on ja hem passat abans. La baixada, en principi es forta i molesta ja que està moll i rellisca una mica, després es fa agradable, anem completament emboscat per corriol una mica trillat. Hi ha molta humitat. Arribem a una pista on teníem dues opcions, o per la dreta per anar a buscar el Coll de Gavatx i per pista de cotxes, no sé si totalment, arribar a la Portella, o per l’esquerra per pista bastant emboscada i humida, encara que també ample. Com que no em fixo que estem en aquest punt i sabem que la Portella està a l’esquerra agafem aquesta última. La humitat es deix sentir una mica, però seguim contents, ja que l’entorn es bonic. La pista s’acaba i uns metres abans surt un corriol a la dreta, relliscós, tot baixant. Arribem a enllaçar amb l’opció anterior, i hem de recular per visitar la Font de l’Abat, amb un bon raig d’aigua. La veritat es que per tot arreu regalima aigua, pel que fa que sigui una raconada digne de visitar.
Seguim per pista, tot pujant i arribem de seguida a Sant Pere de la Portella, una antic monestir benedictí, que, encara que ha tingut alguna restauració recent, està en una estat bastant lamentable per ser un be cultural d’interès nacional. El campanar està adossat a l’església, i al davant estava el cementiri, on queden sis nínxols buits i una creu trencada (possible d’un enterrament a terra). El que eren les dependències annexes a l’església estan completament enrunades, veient-se en una, per una reixa, que han fet obres, ara abandonades, i que semblen un bon bunyol. La casa dels frares a l’oest i quasi a tocat, també està ruïnós, com una torre en mig de les edificacions. En canvi al costat esquerre d’aquestes han construït, o reformat un habitacle, per magatzem, amb una porta verda que deuria estat penat pel impacte visual que fa.
Baixem a creuar el Torrent de Cal Moliner, per agafar seguidament a ma esquerra, el Camí Ral de Berga a Olvan. Els repetjons de pujada es deixen sentir. Hem d’anar amb compta ja que està tot moll i es terreny molt rocós. Creuem tres vegades unes pistes, sense deixar la forta pujada. A la quarta l’hem de seguir una petita estona per deixar-la seguidament. El camí s’aplana una mica i podem caminar amb una mica més de soltesa. Arribem a un altre pista que ens porta al Coll dels Graus. Comentem si dinar aquí o dalt i decidim fer-ho dalt.
Enfilem per un camí que encara que en pujada. es fa sense problemes fins un altre collet. Aquí agafem a l’esquerra ja «atacant» la part alta del Serrat de Sant Isidre. La rampa final, el Bernat la fa més al sud, grimpant una mica, i nosaltres una mica mes al nord per un rastre i un roquer que sort que té lloc per posar els peus i una bonica branca final per agafar-se. Es trobem tots a dalt de la mola. L’ermita de Sant Isidre de la Quart es una petita ermita, amb altar, una fotografia del que havia estat la figura de sant Isidre, uns florers amb flors i un petit pessebre dins d’una llauna d’una beguda de coca. A l’entorn hi ha uns tancats fets amb teules, amb algun arbust mort a dins, i algunes rajoles amb inscripcions. Una vegada completat la visió de tot l’entorn i de la seva magnífica miranda, ens anem cap el vèrtex que està en una punta de la mola. Resulta que hi ha una petita desgrimpada, un pas una mica aeri i estret i després una petita grimpada, res que no sigui completament factible ja que estem parlant d’uns dos metres, com a màxim d’alçada, però jo em poso nerviós, encara porto el sostrec de la pujada al santuari i estic cansat, i no el vull passar, no volent escoltar els consells i les ajudes que m’ofereixen els companys; estic a deu metres del pilar. Me’n vaig cap a l’ermita mentre ells es fan fotografies al costat del vèrtex. Ens reunim tots i asseguts en un tronc aprofitem per dinar.
Una vegada dinats i notant que la temperatura comença a baixar, busquem per on baixar, no es gaire factible per on ha pujat el Bernat i dificultós per on hem pujar nosaltres dos. Trobem un bon baixador, es el camí per pujar, a la punta nord i cap a l’est. Va a trobar fàcilment el camí de pujada i arribem al Coll dels Graus. Baixem per pista, i encara ens trobarem en un altre embolicat, encara que aquest es menys dur i important. Baixant per la pista m’adono que ens em empassat una cruïlla, reculem fins on hi ha un cartell de Sant Maurici (se l’havíem empassat), i al segon cartell ens fa baixar per una pendent relliscosa i un roquer on han picat una escala a la vertical, tot i que han posat trossos de fusta com esglaons, es com una temeritat fer baixar per aquí, sort que a vegades assegut i deixant-se relliscar també es pot baixar. Ens porta a un tanca de fil ferro que ens separa d’uns prats amb vaques pasturant, que al veure’s arribar ens queden mirant. No sabem si entrar al camp o seguir entre tanca i la paret rocosa, per un rastre bastant difús, preferim aquest i les vaques ens van seguint en paral·lel. Arribem a camp obert, camp de pastura, sense rastre de camí. Les vaques ens van seguint. Pensem que sort que estem a l’altre costat del fil ferro. Sort del gps i de Bernat que s’avança, podem trobar la continuació, del camí. Pel que sembla abans passava a tocar la Masia de la Baumeta i ara ho volen desviar, i s’han menjat un tros de camí, i fins que no arribes fora del conreu, fent una «L» no trobes un pal i la continuació. Aquest camí va baixant, a trossos confús amb un barranc, el mapa no ho té.. No cal dir que també està tot humit. En un tros de pendent m’agafo al ferro que aguanta el fil ferro, i em dona una petita descàrrega elèctrica,  Ja arribem a Sant Maurici, parant primer al bar, que està obert, després de fer uns catorze quilòmetres. Manquen dos minuts per les cinc, i la temperatura ha baixat molt, i el sol ja ha marxat.
Un dia molt maco de muntanya, encara que la pujada al santuari ha estat molt dura, al Serrat de Sant Isidre, dura, i al final les cames han arribat bastant tocades. L'únic desagradable de la caminada d'avui ha estat veure la gran quantitat de bosses de processionària que tenen els pins de les nostres muntanyes. Baixant entre la Baumeta i Sant Maurici ha hagut un moment que els pins més allunyats semblaven nevats, potser que les nostres autoritats es comencin a posar les bateries (millor que les piles).
Encara que no ho sembli, al cotxe i de tornada he començat a pensar on anar a la setmana que ve.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Cim del Castellar i Roc de la Guàrdia des de Collsuspina

Pont de l'Escanyolit

Torrent de l'Espina

Avui ens hem tornat a anar a unes dos hores de casa, aquesta vegada a la nova comarca del Moianès, abans pertanyent a Osona, exactament a la ciutat de Collsuspina. La intenció es fer la mateixa ruta que la Caminada Popular de Collsuspina, de l’agost del 2015, però amb una variació. Arribem a la ciutat, aparquem al carrer Major, ens preparem i sortim a un quart i cinc de nou del matí, pel Camí de l’Espinoi.
El recorregut seguint el track no té cap problema encara que hi ha un punt que s’ha d’anar amb molt de compte, a la tercera creuada del Torrent de l’Espina, ja que l’entrada del camí no es veu, en realitat hi ha una marca blava en una branca, no visible des de la pista. Allí he posat una petita fita, no he trobat a l’entorn pedres mes grosses.
Referent a la caminada, hem sortit de Collsuspina, amb un temps una mica fred però ja es notava que aquest duraria poc, feia sol, encara que el cel no estava completament net de núvols. Una mica abans d’arribar a la Granja de l’Espinoi hem agafat una pista verdosa, humida i amb algun toll, a ma esquerra. Hi ha un tractor treballant en uns camps més amunt nostre. El paisatge es molt bonic, camps verds i combinació d’arbres de fulla perenne i de fulla caduca, i aquests encara no han perdut totalment la seva fulla, o sigui que tenen un colorit marró llampant, igual que el terra per les fulles caigudes. Anem canviant de pista, sempre agradables i sempre en sentit descendent. Aquí hem passa una cosa curiosa que no he acabat d’entendre. Els waypoints em surten una mica desplaçat de la seva situació real, em penso que es que estan mal col·locats però a casa veig que estan be, però sobre el terreny no m’ho senyalitza correcte. El primer es una balma, encara que per mi no té res de balma, que està després d’un retomb i a uns quaranta metres, i a mi m’ho senyalitza al mateix retomb. La busco al retomb però ja es veu que allí no hi es, si es que no està en mig de l’espadat que tenim als peus. Continuem i als 40 metres hi es a la dreta del camí. Senyalitzo amb un nou waypoint, que resulta que a casa em coincident amb el que portava. Coses rares que té la tecnologia.
El sol ens ha marxat ja que ens ho tapa la Serra de Santa Coloma, però en una finestra solejada parem a esmorzar, ja que veiem que quan creuarem el barranc, anirem per l’obaga. Pugem una mica per la seva vora i ens asseiem dins una balma, això si que ho es, on ens arriba força sol.
Baixem a creuar el Torrent de l’Espina, i busquem on està la Font del Faig, sense trobar-la, on em marca el waypoint no hi es, després comprovaré que on em marca ara no es on està marcada, tal i com he explicat abans. Creuem el torrent dues vegades més. L’entorn es molt maco amb un color marró molt bonic. Es dels trossos que mereix la pena fer-ho quan la vegetació està així. A la segona creuada del barranc no veiem el sender que marxa a l’esquerra i seguim, creuant un torrent subsidiari i seguin una pista humida amb una catifa de fulles marrons. A l’estona miro el gps, ho ha faig periòdicament quan no hi han cruïlles per assegura-me, i llavors veig que ens hem empassat el lloc per on havíem d’agafat, reculen, i mercès el gps trobem el pas per remuntar el Torrent de l’Escanyolit. Només hi ha problemes als trenta/quaranta primers metres, després el sender es veu clarament. El camí arriba davant de Ca l’Escanyolit, i per un pont de pedra estret, humit i força penjant segueix el camí. Aquí l’aigua ha fet una gran obertura per sota la pedra. No hi ha paraules, s’ha de veure. El company passa i jo no m’acabo d’atrevir. Està clar que hauré de passar, però tombo la casa per darrere. Encara que estigui menjar per l’herba i no quedi quasi res en peu, tot fa suposar que era un molí. Per la banda de dalt trobo un bon rastre per creuar el torrent i m’estalvio creuar el pont, que la veritat em feia respecte. Ens trobem al camí, a l’altre costat, però com aquest també té continuació en la direcció contraria, el seguim enrere per veure si podem veure el pont per sota, i efectivament baixem al torrent, i des de sota encara fa més impressió. Pel torrent, força humit i verdós de molsa i similar, baixa un rajolí d’aigua, i en una molt petit toll hi ha una grup d’ous, on l’aigua va ajuntant més i més. Creiem que podrien ser de granota o gripau; son suposicions ja que no som entesos.
Ara el camí ja es més marcat i trillat i ens porta a una pista. Passem pel costat de un gran roure on a un costat hi ha un bassot i a l’altre un pou a nivell de terra, amb aigua molt marronosa. Arribem on hi ha un dels nombrosos pals indicadors, aquest ens diu que estem a l’Espina, que es el nom de la magnífica masia que tenim al recte, a nivell superior. Deixem la direcció nord per agafar cap a l’est fins el Coll d’Heures, on enllacem amb el Camí de Santa Coloma Sasserra a la Pollosa, seguint-lo fins a la Collada. Caminant per aquest camí el sol s’amaga darrere del núvols, i serà per tota la resta del dia.
A la Collada deixem el track de la caminada popular per agafar a la dreta, asfaltat, per deixar-lo de seguida per un sender que puja quasi seixanta metres de desnivell amb un recorregut, segons mapa de cent-cinquanta metres, que per cert sembla una eternitat. Tinc la creença que encara que es veuen xafades i relliscades de peus, aquest no era un camí sinó un tall a la vegetació per passar uns tubs, possiblement d’electricitat, dels que hi han trossos a la vista. Arribem a un petit replà, on ens ve un sender per la dreta, potser es un camí per pujar de forma més fàcil fins aquí, però no hi es als mapes. A més un surt un corriol que puja cap a la Creu del Castellar, que l’agafem. Arribem a un roquer que em de grimpar, es fàcil però no a les persones sense massa agilitat, com jo. Anem cap a l’esquerra, cap a la dreta no ho sembla, per si podem pujar a peu mateix de creu, i no veiem com fer-ho, retornem i abans de desgrimpar el company passa cap a la dreta i allí si que es pot pujar. La creu es immensa, i on hi ha una llarga inscripció en record d’un difunt, José Maria Costa Forcada (Vic 40 - Lyon 68), i al peu i gravat al seu costat, «año 1902, J.M.» i potser hi havia un creu de ferro que ara només quedat un tros de metall clavat al terra i quasi al seu nivell. O potser era un indicador de coto, o altre.
Baixem i surtin al camí d’arribada i seguim cap el Castellar. El petit tros fins a la pista de cotxes, i a l’esquerra, està ple de grans roques. El cim del Castellar està ple d’antenes, quatre o cinc amb grans torres amb un munt de «rentamans» repetidors, i varies torres més, mono-repetidores. Trobem el vèrtex dins d’una petita tanca que està a dins d’una gran tanca d’una de les grans instal·lacions repetidores. Hi han forats a la tanca per entrar i sortir, però com vull fer la fotografia amb disparador automàtic, la faig des de fora ja que en cas contrari jo no tindria temps d’entrar-hi.
Trobo un camí de baixada que no cal retornar per on hem vingut, però no es el que tenia mig previst, però com aquest no era gaire segur, agafem el que trobem. Es una baixada per camí ample, humit, i agradable de seguir. Arribem quasi a la carretera, on està els Revols de la Pedrera, agafant a la dreta cap al Mirador del Roc de la Guàrdia. Allí hi ha un gran mirador de la plana, llàstima que la lluminositat no es la del matí, a més fa una mica de frescor. Seguim cap el Mirador del Pirineu, i la taula d’orientació ens indica una serie de punts que no els podem apreciar. Tornem al primer on en un banc aprofitem per dinar. Mentre ho fem ens arriba un gos amb collar que va revolotejant pel nostre tombant i al veure que no li fem cas, marxa al trot. Retornem cap el punt prop de la carretera i allí tenim una petita confusió, ja que no sabíem que la Guixera del Garet era un mas, ens pensàvem que podria ser una guixera abandonada.
Arribem a la Font de la Pollosa, amb l’aigua canalitzada, sota mateix de la carretera. Per aquesta passem el Coll de la Pollosa, i ens fixem que a l’entrada de la Masia del Garret hi ha un cartell on indica aquest nom i el de J. Costa, que ens fa pensar que la creu del Castellar ens en memòria d’algun familiar, amb la connotació que el roc i la creu es veu perfectament tant des d’aquí com es pot veure des de la gran masia.
Agafem a l’esquerra, a tocar Cal Jordà on ens saluden uns quants gossos des de darrere la porta i tres galls d’indi darrere d’un tancat. A l’Obaga del Pla de Querol canviem de direcció que ens porta a tocar els Tres Roures, no es que siguin monumentals però fan patxoca. Una curiositat es que canviem varies vegades de ser la Bosc de Casanoves al Bosc de Casanova, i a l’inrevés. Crec que es podrien posar d’acord en el nom. Per cert, l’entorn es molt maco, tot i comptant la poca llum i que les fulles a terra ja han perdut molt del marró bonic, segurament perquè ja fa més dies que han caigut.
Entrem al camí Ral de Vic a Manresa, que segons un plafó no era carreter en tot el seu recorregut, si que era un camí carreter total el que ara es la carretera, quan ho van fer. Entrem a Collsuspina amb pujada, trobant el Carrer Major en perpendicular. El restaurant Can Xarina, l’edifici del davant que es hostal i l’ajuntament estan il·luminats per rastres de bombetes nadalenques, fa bonic. No trobem cap bar obert pel que hem d’aturar-nos a Moià, de camí cap a casa, a prendre un cafè de final caminada. Avui hem arribat al cotxe a les cinc i cinc desprès de fer més de catorze quilòmetres vuit-cents, en una dia dels que quedes satisfet.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Cim dels Morellons des de Senan

Ahir a la nit, abans d’anar-me a dormir, em va passar pel cap que avui podria anar a donar un petit tomb matiner, aprofitant per fer algun vèrtex geodèsic prop de casa. A l’aixecar-me, de les primeres coses que he fet ha estat mirar a la carpeta de caminades preparades quina s’ajustaria més al meu desig d’avui, trobant una que m’ha agradat. He preparat els estris, he esmorzat i m’he anat fins a Senan on he aparcat a peu de carretera en la gran esplanada on també hi ha els dipòsits de colors de les deixalles. He començat a caminar quan manquen deu minuts per les nou del matí, tot creuant la carretera. Es un dia solejat amb uns camps de cereals bastant gebrats.
Surto pel camí de Tarrés, i quan arribo a la Alzina de la Pastora, gran alzina amb plafó informatiu, m’adono que vaig per GR, no sé quin i no m’he adonat que al deixar la carretera hagués cap senyal que ho indiqués, crec que hauria estat bé que hi hagués algun pal indicador, al menys alguna senyal molt visible. Potser això últim hi es i no l’ha he vist. Des del peu de l’alzina i degut a a lluminositat es veu una magnífica visió del poble.
Vaig seguint el Camí de Tarrés, primer amb pujada i a l’ombra i després en pla, amb sol i ombra. De cop ja es veuen uns pocs ventiladors de la Serra de Villobí i es sent el seu soroll. Des de, menys o mes, l’alzina i fins aquí s’ha vist i sentit caure bastant fulles dels arbres caducifolis, es un bonic espectacle. També m’adono d’un altre fet que no m’havia adonat en tot el temps que fa que camino pels camins, hi ha una diferencia entre els camps de conreu que estan igual des de fa bastants anys amb els que s’han engrandit amb el pas dels anys, els primers estan margenats (caiguts o en peu) i els segons on es veuen les rascades a la falda de la muntanya, per guanyar terreny a ella. Si no més, curiós.
Deixo el GR, que segons una pintada al marge, es del GR3, per pujar cap el cim dels Morellons. No hi ha camí però hi han varis rastres, i s’ha saber d’estriar per agafar el millor, fet que no faig massa be, al menys es la impressió que tinc. Sense problemes arribo a la cota 725,2, petit turó intermedi, amb un gran roc posat per indicar el punt més alt, i el pal (només) d’un cartell de coto, la placa està per terra.. Des d’aquí fins arribar al cim amb vèrtex, s’ha de baixar a un camp de conreu, ara segat, per agafar un sender (??) que em puja dalt.
El vèrtex geodèsic està en una esplanada que sembla que l’hagin fet posteriorment, ja que la base de ciment del peu del piló està descalçada. Potser per posar alguna antena o similar, fet que m’ho fa pensar uns ferros, amb ganxo, clavat al terra. Sigui el que sigui, jo faig les fotos, menjo una mica de fruita, i marxo avall. Es rodeja el mateix camp d’abans i es va a sortir a un camí que comunica amb altre camp, on a una vora hi ha una bona filera d’arnes, i em penso que no hi ha cap abella a dins, per la quantitat que sento brunzir per l’entorn. Recordant-me de la vegada de Alforja, vaig depresa per sortir d’aquí.
Arribo al camí de Tarrés, del que repeteixo un tros, per deixar-lo per un altre pista que em portarà al Coll de Senan. Caminant per aquesta començo a sentir que el vent s’està despertant, fet que encara no havia notat fins ara. Hi han varies bones mirandes cap els conreus de la plana i les muntanyes de darrera l’Espluga i Montblanc.
Arribo al Coll de Senan, per agafar una pista, que primer em fa passar pel costat d’una torre de Catalunya Connecta i em fa entrar a Senan per la part alta. Als mapes marquen una bassa, a la dreta, després de deixar el camí a Forès, que no la veig. Potser està molt assecada i jo ja vaig mirant al poble. Arribat a aquest, li vaig una visita bastant exhaustiva, que per cert no trobo cap bar per poder fer una cervesa. Vaig a visitar al castell, del que només queda uns minúsculs trossos de parets. Pujo dalt del turó més elevat i allí no hi han ni pedres escampades. Em fa pensar que tot el «fato» es va fer servir per construir les cases del poble, però m’estranya, no veig clar que a peu hi hagin trossos de parets i dalt no hi hagi res. Per cert m’ha costat trobar per on pujar, pel tall fet a la vessant del turó per una esplanada on hi ha un dipòsit d’aigua, i coronant-lo un senyal geodèsic.
Arribo al cotxe a dos quarts i mig d’una després de fer quasi sis quilòmetres. Ha estat una caminada curta però satisfactòria, amb estones acompanyat pel cant dels ocells, en un dia solejat, encara que a trossos he anat o emboscat o per la banda obaga. Ara a esperar el dijous que ja tinc alguna cosa prevista.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

L'Argentada, Roc de l'Àliga i Tossal Ras

Vèrtex geodèsic del Tossal Ras

Tall del filó Atrevida i Roc de l'Àliga

Desprès de quasi un mes sense sortir per problemes familiars, avui amb el Josep Maria ens hem anat a un lloc proper i amb la creença de no ser massa fort. Hem enfilat la pista asfaltada de Castellfollit, de Vimbodí, i a sota de la Granja de Castellfollit hem aparcat el cotxe. Ens hem preparat i hem començat a caminar quan encara mancaven cinc minuts per les vuit del matí. El dia està començant a clarejar, fa humitat i una mica de fred, res que no es pugui suportar, i més quan comencem a caminar.
Abans de començar la ruta, per un camí trillat, encara que malmès, que era amb escales de les que queden unes poques, pugem a la part del darrera del que era l’edifici de la granja, ara residencia d’estiu dels monjos de Poblet, amb capella (no podria ser menys) incorporada. Estem en una bona esplanada però a la banda de darrera de les edificacions, totes adossades. La banda del davant, en cap lloc es pot contemplar en la seva amplitud, potser per dins de les tanques.
Una vegada vist tot el que podíem, tornem a baixar cap a la carretera i la seguim avall. Es digne de veure dos castanyers vells, un a cada banda de la carretera. La deixem per agafar un camí ample que va en direcció contraria a la que veníem. Pel que diu els mapes vells, i s’aprecia, això era una carrerada. Anem seguint prop de la llera del Barranc de l’Argentada. No hi ha llum en excés, ja que anem emboscats i es aviat. Fa humitat que no notem gaire al anar caminant, però si que es veu a l’entorn, molt moll, a més, per les últimes pluges. Deixem a la dreta un pi amb tres branques, però que no es monumental. El camí continua per molt de tros sent ample, encara que no es apte per vehicles, ni tots-terrenys. En alguns moments s’estreny però es degut a la caiguda de pedres de la banda de muntanya. Quan creuem un barranc subsidiari, el camí original està completament trencat degut a la potencia de les aigües que més d’una vegada deu agafar al baixar per aquí.
Després de més de dos quilòmetres i mig de caminar creuem el Barranc del Coll de la Mola (el de l’Argentada es deu a diferents barrancs que es van ajuntant i un es aquest), i aquí el camí ample finalitza, deu haver quedat perdut ja que per on es puja ara no es normal, una pujada curta però molt forta de terra, avui una mica fangosa i relliscosa. Dalt de la pujada es troba a l’esquerra el Poblat Miner de la Atrevida, que son quatre habitatges (?) adossats, quadrats, d’un sol receptacle amb llar de foc, Tot completament abandonat i amb l’herba que es va acostant per menjar-s’ho tot.
Seguim amunt deixant a la dreta un camí que ens portaria a la pista de baixada. Ara anem en direcció nord, per una pista minera, per on encara podria circular algun tot-terreny. Deixem a la dreta, a l’esquerra tenim l’estimbat, un escletxa no massa ampla, llarga i que sembla bastant profunda. Sempre per la pista creuem uns barrancs, i anem deixant a la dreta, forats miners, a l’esquerra que es el costat de l’estimbat, una gran quantitat de plaques metàl·liques escampades,  trossos de uralita i el que sembla la part davantera d’un R-4 o similar, mig enterrada per la terra del pendent, fins que arribem a una entrada d’un galeria que sembla una mica llarga. Deixem les motxilles i ens posem els frontals i entrem. La veritat es que no es massa llarga, i no hi ha res a veure, exceptuant tres neumàtics de vehicle gros.
Arribem on a la dreta hi ha l’entrada a una mina, amb porta metàl·lica i a la dreta un tancat amb una parabòlica i un panell solar, per mesuraments sísmics, amb un gros cable, protegit, que ve de l’interior de la mina. A dalt es veu entre arbres uns construcció de totxana vista, amb una llarga fumera. Aquí parem a esmorzar, i mentre ho fem, i per primera vegada del dia, ens toca el sol. Mentre mengem ens fixem en un detall, com a mínim curiós, tant la parabòlica, el panell, la tanca i tot el conjunt es molt nou, i en canvi per subjectar una capsa de connexions al terra es fa posant un roc al damunt, fet que ens fa pensar amb Pepe Otilio i Gotera.
Hem de buscar la continuació, ajudats pel gps, trobem un rastre que s’enlaira, i per allí ens dirigim. Al poc i cap a l’esquerra es veu un camí ample, ara tapat per la vegetació que va cap amunt. Havia fet servei al transport miner, i ara està en desús, però no som els únics que passem per allí, es veu el rastre entre l’herbada. Estic content perquè de moment està sortint bastant be la caminada i jo em trobo físicament be.
Però tot el bo finalitza, aquesta vella pista s’acaba, i el track em diu que d’on ho vaig extreure i un altre que vaig comparar, a partit d’aquí van pujar al dret. La vegetació es espesa, encara que es veuen petits i difuminats rastres, amb dificultats anem pujant, entre els pals de caminar i les branques dels arbres i arbusts que ens ajuden al agafar-se amb ells, aconseguim pujar aquests quaranta metres de desnivell, i que a casa he comprovat que son setanta metres lineals, dels que jo he fet quasi noranta. Arribem a un altre pista minera, també bastant tapada que fa una ampla ziga-zaga. Llàstima que quan canvia de direcció estigui tapada, i el rastre ens torna a porta per una curta i arenosa pendent per enllaçar amb la continuació de nivell superior.
A l’arribar a una possible cruïlla on hi ha un toll amb aigua terrosa, amb forma de petjada de dinosaure, em sembla veure un camí que puja i potser ens estalviaria un petit retomb, i com avui encara no hem fet res fora del previst, ho provem. L’encertem ja que està trillar i ens comunica amb la pista minera superior. El que si que està una mica brut de les branques, però res que ens faci penedir d’haver-lo agafat. Però quan arribem a la pista de dalt, ens adonem que per anar a la següent, que es de cotxes, hauríem de baixar el que hem pujat ara, pel que al dret, son trenta metres em línia recte, i fàcil de pujar, ho fem.
En pista apte per cotxes arribem a un coll on tenim a la dreta els cingles del Roc de l’Àliga i a l’esquerra un aljub i un mirador al Filó Atrevida, que per cert fa impressió veure el tall a la muntanya i la seva fondària. No es pot explicar s’ha de veure. Aquí trobem dos joves i les preguntem d’on venen i ens diuen de la Roca Ponent, i si es que volem anar i no sabem per on, lis diem que no, que anem en direcció contraria.
Seguim amunt, pujada fàcil, encara que amb dos trossos d’esglaons molestos pels meus genolls. La pujada es curta, i sense adonar-nos ens separem del que sembla el camí més lògic, però sense dificultat i pujant per un altre roquer amb esglaons més fàcils, arribem a l’esplanada rocosa del cim. En mig al damunt d’una fita de senyalització hi ha unes pedres com si maquessin el punt més alt, però aquest es vora cingle mirant al pou i al mirador de la mina que hem estat abans.
Una vegada fetes les fotos i les mirandes corresponents seguim camí, primer per sender trillat en baixada i després pel mig del que havia estat un tallafoc, en pujada, per seguir per pista i arribar al Coll de la Creu de l’Ardit. Des d’aquí el mes fàcil per arribar al Coll de la Mola hauria estat seguir el GR, però nosaltres volem passar pel Tossal Ras, pel que agafem pel mig del GR i la pista. Es camí ample, pedregós i forta pujada. Arribem al vèrtex i quan ens preparem a fer les fotos arriba una parella, i li demanem a ell si ens la pot fer, fet que accedeix amablement. Una vegada enllestits i que ells ens diguin que pugen des de l’Esgluga, marxem. Passem a tocar el que havia estat la bassa, ara només amb restes de la seva base, i ens anem a visitar el Mas de Sabater, mas em peu totalment però rònec i d’una sola habitació, amb una construcció adossada que sembla per guardar bestiar.
Seguim marxa i ens anem fins el Coll de la Mola. Aquí tenim la desbarrada del dia, però provocada pel track. Jo em penso que per aquí vaig passar però fa molts anys, i si ho vaig fer va ser abans dels 21, Anem a baixar pel GR i veig que ens hem desviat del track, retornem i seguint-lo ens fa baixar, bastant al dret des del roquer on està el pal. El problema es que jo no sé cap on es dirigeix el GR, ni res, ja que al mapa del gps no marca els Grs ni els Prs. Baixant al dret ens porta la GR,, baixa quina putada. Penso que està be pel poc tros. Seguim el GR i veiem les restes d’un pou o forn, el baixem a veure. Està tot molt relliscós, i com sempre no en queda quasi res, encara que es veu la rodona i el fons. Seguim i arribem a uns trossos de parets d’una vella construcció. Sort que aquí torno a mirar l’aparell, ja que tornem a anar malament. El track em diu que un tros abans havia de baixar al dret. Jo no m’ho crec que sigui el normal, ja que si des d’aquí fins a la pista hem d’anar d’aquesta forma no arribarem ni demà. Remuntem fins l’entrada del GR, i allí veiem que després dels primers metres i deixant-lo a la dreta, tot recte surt un sender trillat i amb marques de neumàtic de btt que va avall. Ja estem salvats del tot. El del track no sabia per on anava i ho solucionava anant al dret. El camí es bonic, baixa no massa fort, encara que s’ha d’anar amb compte ja que està bastant enfangat i rellisca. L’enllaç amb la pista si que està molt malmesa, on hi ha un pal indicador.
Ara ja només toca seguir pista avall. Son entre tres i mig i quatre quilòmetres de pista emboscada, amb algunes finestres que ens deixen veure el Tossal Ras, El Pic de l’Àliga, la Roca Ponent, i el gran tall de la Mina Atrevida, de dalt a baix (o a l’inrevés). Deixem a l’esquerra dos casetes forestals, amb molta humitat a dins, fet que fa que desistim dinar a dins. Poc abans d’arribar a la carretera parem a dinar, en una finestra de sol. Després cap el cotxe al que arribem a un quart i cinc de cinc, després de fer més de catorze quilòmetres.
El dia ha estat humit, però no massa fred. El sol a banda de l’estona des del Pic de l’Àliga fins al Coll de la Mola, i no sempre, no l’hem vist. Tenint això en compte i tal com ha anat tot, he quedat molt satisfet tant del tomb efectuat, crec que s’ho val, com del meu físic, encara que l’ùltim tros de pista, abans de dinar, caminava molt malament, desprès ja m’havia recuperat una mica.
Abans de fer una parada per refrescar-se a l’Espluga fem una visita a la Font de Nerola.

NO PUJO NI LES FOTOGRAFIES NI FAIG VÍDEO DEGUT QUE AJUNTANT LA MANCA DE LLUMINOSITAT I UNA PROVA QUE HE FET AMB LA MÀQUINA DE FOTOGRAFIAR, LES FOTOGRAFIES HAN SORTIT FATAL, O SIGUI FETES UN NYAP. Un altre dia serà.

Per baixar el track, teclejar aquí. 

000000000000000000000000000

El Brull, Montgròs, el Serrat de la Peça, El Brull

Muralla del Poblat Ibèric del Montgròs

Ja feia més de vint dies que no sortia i ja començava a tenir malestar, a més aquesta setmana ha estat plovent fins dijous, o sigui les neures començaven a sortir. Com ahir dissabte ja ha deixat de ploure, i la previsió per avui donava que era possible sortir a caminar sense mullar-se, es pel que m’he decidit a fer-ho. Els caps de setmana el company ho té difícil pel que he tornat a sortir sol. Per avui he buscar una caminada que en principi fos fàcil encara que una mica lluny de casa. M’he anat fins a El Brull, a la comarca d’Osona i una de les portes del Montseny (hi han moltes).
Hi ha un lloc per aparcar encara que no es massa gran i segons quines dates s’omple i llavors la gent aparca per tot arreu, com passarà avui, però com arribo aviat tinc lloc sobrer per fer-ho. Surto quan son un quart de deu del matí, tot passant pel davant de la pista poliesportiva, on a la gespa del costat estan fent carn a la brasa  en uns fogons damunt d’unes taules plegables, sembla que sigui per algun  acte popular. No sé, ni m’interessa, si es per una cursa de la que han passat tres corredors mentre em preparava i bastants més que em passaran després, o es per un altre motiu.
Després de seguir una estona el GR, i de que se’m creui un caçador, l’encarregat de portar els gossos, em desvio cap a la dreta. Sembla que la partida de caça no es per on aniré, pel que quedo més tranquil. Mentre estic arribant a Casademunt on hi ha el Sagrat Cor, conjunt d’espiritualitat, veig que en uns prats entre aquesta pista i el Brull hi han dos caçadors amb les escopetes a la seva falda. La Basílica Religiosa del Sagrat Cor es digne de veure, jo per fora. Es pot llegir el que comenta a «Conèixer Catalunya». Una vegada passada l’última gran entrada del conjunt finalitza l’asfalt i el camí comença a ser de terra.
Una vegada vorejats els camps de Can Serra, magnífica i gran construcció i amb molt ben cuidats camps de gespa i arbreda del tombant, la ruta canvia de Nord-oest a sud-oest, i ara toca anar vorejant el camp del Club de Golf Osona-Muntanyà-El Brull. Jo sol faig broma que aquestes persones que estan jugant, hi han uns quantes escampades per aquestes molt grans instal·lacions,  no son dels mes rics, ja que son ells els que es porten els carros amb els pals. De cop veig una parella de gent gran que van dins d’un cotxet amb vela, i els pals en ell, penso que aquests ja tenen més dinerets. Mentre, m’han estan passant una colla de gent, sola, en parella o en grup, corrent però no massa ràpids, jo continuo anant a la meva marxa.
Ara ja toca deixar la pista per on segueixen les cintes que marquen la cursa o marxa, i que continuen vorejant el camp de golf, per un camí a l’esquerra, que es camí per les torres d’electricitat. Aquí a l’alçada de la segona torre tinc uns dubtes que em fan que tingui dues marrades, curtes i sense massa importància, ja que l’entrada del camí a seguir quasi que no es veu (o no gens) i jo erro en la direcció que em marca el gps. Una vegada solucionat segueixo un camí molt bonic, ja no es pista, està poc transitat, encara que el terra es veu bé. Comença a baixar mitjanament fort, i es creua un petit barranc que porta aigua, i una mica més avall, s’ha de creuar el Barranc dels Rastrells, que em fa mullar una mica la planta de les botes. Fins aquí ha estat molt agradable. La continuació no està clara en els primers metres, potser s’ha d’anar a tombar per l’esquerra, en un rastre molt confús i tapat, però jo segueixo per la traça més marcada que es al dret per una forta pendent que està fangosa. Es per poc tros arribant-se a un camí ample amb el terra molt desfet, que va pujant. En un tomb a l’esquerra es deixa, sort del gps, per un sender a la dreta. D’aquí fins a la pista al Montgròs, amb estones planeres i altres amb pendent amunt, es de les que fan afició, boscana, verdosa llampant, obaga, terra ben trillat, molt agradable de passar. Quasi a dalt em trobo dos boletaires que em pregunten d’on vinc, xarrem una mica i ens acomiadem.
Quan estic arribant al Montgròs també arriba un tot terreny d’on baixen unes persones i van cap a la tanca que envolta el recinte. M’acosto i el guia m’explica que no hi ha cap inconvenient que m’ajunti al grup amb pagament de 3 euros, que es el que costa la visita guiada, com que aquesta dura més d’un hora i mitja jo li dic que no puc, i ell molt amablement em deix entrar a fer la visita pel meu compte. Es tracta d’una muralla, i pel costat hi ha unes escales que et porten a la part de darrere on hi ha una bastida, molt ben muntada, on es pot contemplar les runes del que eren els habitatges i altres estàncies. Es necessitaria un planell o les explicacions del guia per comprendre una mica les construccions. No es pot arribar a tocar les pedres per que hi han tanques que ho impedeixen.
Una vegada vist i fotografiat, m’acomiado, ells encara estan amb les explicacions històriques d’introducció, donat-li molt les gràcies. Em torno per on he arribat, deixant a l’esquerra el camí per on he arribat a la pista, i seguint-la recte. Ara m’adono que no he vist quasi el sol, el dia està una mica cobert, però fa una mica de calor. Ara ve el seguir pista, primer en pla, i després en pujada fent retombs. Passo a un grup al costat d’un tot terreny, als que saludo i no em responen, només acabar-los de passar em responen, i més amunt quan ells em passen amb el cotxe, un d’ells em torna a saludar.
Arribo a El Boix, una gran masia que sembla no habitada però tampoc abandonada. Hi han dos cotxes aparcats que em dona la impressió que son de caçadors. Hi ha una gran alzina quasi a tocar, quedant separada de la masia per una gran esplanada. Hi ha un camí que marxa recte, des d’on sento veus de lluny, crec que deuen ser els ocupants dels cotxes. El camí voreja la masia per l’esquerra, i de seguida em surt a rebre un petit gos, mentre un gat s’amaga al darrera de la gran porta de fusta que dona a un gran pati. Badant amb el gos i el gat gairebé que em passo la cruïlla, que a més, quasi no es veu. Al poc, el camí està barrat per un munt de branques d’alzina, que fa que hagi de fer una mica d’equilibris per passar pel damunt. No soc el primer, es nota el tros del pas ja que hi ha fang deixat pels peus dels caminants. El camí es torna ample, i ple de branques d’alzines tallades a l’esporgar i clarejar els boscos del voltant. Dona la impressió que les restes no son d’aquest any pel que la gran quantitat que hi ha hauria pogut ser un bon perill aquest estiu.
Pel pròxim desviament s’ha de tenir cura, quasi no es veu, a més està en un entorn rodejar de brossa. El senderó es molt agradable i no puja gaire, es deix a l’esquerra la Pedrera del Camp de la Creu i segueix una serie de pistes forestals no aptes per cotxes, amb gran quantitat de restes vegetals a les vores. Arribo al Camí d’Aiguafreda  (es el GR) al mateix lloc on hi ha una cruïlla que va a una granja forestal. Segueixo el camí cap a Aiguafreda, ja que vaig a la recerca de la Creu de la Parròquia. Aquí em creuo amb una corredora i varis cotxes. Quan veig que segons el gps m’ho he empassat, entro al bosc i trobo un sender trillat i al poc el deixo per un altre en sentit contrari, i de seguida trobo la creu; una petita vella creu. Una mica d’història no va malament.
Segueixo el sender per on he arribat, el sender va pegat a la part alta de la cinglera. Al mapa del gps no veig be si aquest camí comunicarà amb el GR, pel que em decideixo anar al dret a buscar la pista. No hi ha problema, està ple de rastres, segurament dels boletaires. Segueixo la pista on hi ha unes boletaires de mitjana edat, i al poc de passar on he arribat per primera vegada, veig una fita, segueixo el rastre i em porta a Dolmen del Pla del Boix, les pedres estan caigudes i amb petites pedres al damunt. He llegit que un picapedrer les volia prendre i sort que el batlle ho va veure, i les va fer deixar al lloc, però ja no van quedar com estava, i alguna es va trencar.
Deixo la pista per agafar un sender a ras de cingle, amb bones visions de la Riera d’Avençó i els boscos de la falda de la Serra d’Ussà, Picamena i altres. Torno a la pista on surt el Grau del Boix per tornar-la a deixar de seguida. Aquí hi han varis cotxes aparcats. Durant les estones que hi he anat per pista m’han avançat bastants cotxes, alguns de bastant ràpids per ser una pista de terra. Continua sent sender a ras de cingle, que no impressiona ja que, encara que hi hagi bona visió de la riera de l’altre costat d’aquesta, hi ha vegetació a ras de cingle. Hi han varies mirandes on un pot parar a gaudir del paisatge. Em trobo una parella, de cara, amb un gos que em pregunta on va el camí, jo lis dic que jo vaig al Brull, i que més endavant a 700 mts, línia recte, he de trobar la pista. Ells m’expliquen que tenen el cotxe on he deixat la pista i que el seguien perquè es maco, i ara tornaven a buscar el cotxe. En un tres i no res arribo al vèrtex, on m’aturo a fer les fotografies de rigor i a esmorzar, son dos quarts de dues.
Una vegada enllestida la feina. segueixo, arribo on hi ha el que podria haver sigut el peu d’una torre, i on em marca el gps que hi ha un forn de calç, regiro una mica i no veig res. Una vegada a casa, quan poso en ordre la caminada d’avui he pogut veure que a un nivell inferior algú ha passat i es per allí on es va al forn, llàstima. Hi ha un tros que el camí es confús, però seguint el track no hi ha problemes, em fa donar un gran tomb a l’esquerra, no sembla massa camí, però es ample i de bon caminar, s’arriba a un camí una mica tapat, es segueix a la dreta i s’arriba a la pista, exactament on hi ha la Poua de la Collada. Aquí he sortit definitivament del bosc i estic en camí asfaltat, es el Camí d’Aiguafreda i el GR. En el gps m’havia marcat deixar aquesta pista i baixar a buscar un altre, enllaçant més endavant, perque el recorregut es una mica més curt, es el que faig, però no val la pena, ja que la que he deixat va més o menys planera i aquesta em fa baixar per després pujar. Arribo a la cruïlla d’aquest matí, on em ve a rebre un petit pelut gos molt simpàtic. Al poc ja estic entrant al Brull, on els que feien carn a la brasa ja no hi son i està tot net, l’aparcament està bastant ple i amb cotxes aparcats a la carretera. El guia del Montgròs, arriba llavors, m’explica que ha tingut visita a les onze (quan jo hi era) i a l’una. La Rectoria es l’Oficina d’Informació del Montseny. Fotografio l’església, dins està tancat però amb finestra oberta, la Rectoria, l’Ajuntament, amb bar-restaurant al seu costat, pujo al Castell, una paret i un tros de torre, i m’allargo fins el Restaurant El Castell, a petar de cotxes i gent a la vora. Ja retorno i vaig al bar del costat de l’ajuntament a fer un cafè, i seguidament marxo cap a casa.
El lloc principal del Brull, on no hi nucli d’habitatges, està molt ben arranjat i es bonic de veure. Avui he fet uns tretze quilòmetres i mig, i he arribat quan mancava un quart per les tres de la tarda. El sol només l’he vist des de que tornant, he sortit a la pista i fins el Brull, però no amb claredat i sempre amb el cel una mica ennuvolat. Ha estat un caminada que encara que hagi xafat pista de cotxes, el començament i el tros del Camí d’Aiguafreda, es de les que fan afició i molt recomanable a tothom, això si, porta un gps ja que hi ha algunes cruïlles, de les moltes que s’agafen, que poden fer patir. L’únic que he trobat a faltar avui es que els colors de tardor encara no han arribat.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Cim del Comellar del Frare des de Cervià de les Garrigues

Feia dies que trastejant per «inet» vaig trobar un track amb el nom de «El comellar del Frare», nom que coincideix amb un cim amb vèrtex geodèsic. El track no arribava al cim però vaig pensar que sempre ho podria allargar. Aquest trak era anar i tornar des de la carretera, Vaig estar estudiant si es podia tornar per uns altres camins per no repetir, fet que vaig aconseguir. No vaig deixar de mirar-m’ho, ja que sempre m’agrada sortir des d’un poble o nucli urbà, encara que no sempre ho aconsegueixi, pel que vaig començar a traçar-ho des de la Pobla de Cèrvoles, estudiant com es podia fer dreceres als interminables tombs i canvis de pistes, de cop em vaig fixar que més al nord hi havia la Pobla de Cèrvoles i em resultaria molt més fàcil. I aquest ha estat el definitiu, i el que he fet avui.
He anat fins la Pobla de Cèrvoles, he aparcat a la part baixa, i he sortit a dos quarts de nou del matí, amb una temperatura una mica fresca. A la sortida he tingut una petita distracció que he solucionat amb rapidesa, anant a creuar el pont sobre el Riu Set. Es curiós veure als dos costats del riu uns antics tancats que estaven fets de fang o de pedra recoberta de fang. Alguns d’aquests tancats estan aprofitats, al menys un per tancar un hortet, amb pou a dins. Als set-cents metres de sortir del poble, deixo el Camí Vell d’Ulldemolins per agafar el Camí del Barranc de les Tapiades. Es creua el riu després de deixar un antic tancat en part de pedra i en part de fang, igual que altre tancat que trobo després de creuar el riu.
Es va seguint la pista a la dreta del riu, deixant alguns masets, runes, basses a dreta i esquerra, inclús un mas molt arranjant i habitat, no sé si habitatge principal, on em saluden els gossos al passar.  Tota l’estona vaig per l’ombre i a moments es veu els rajos del sol passar entre la massa forestal de l’esquerra, dalt. També es sent el piulejar d’alguns ocells, fet que només passarà en aquest tros. Els marges, com seran la majoria dels que aniré veien, estan fets per pedres més o menys quadrades, i com passa per tot Catalunya es majoritari les parades abandonades que les conreades en quan surts dels nuclis urbans. Als dos costats abunda les parets rocoses bombades de color gris, com les del Montsant i altres llocs, però molt més baixes.
Deixo a la dreta una caseta de captació d’aigua del Riu de les Tapioles, i un camí que el creua que després de moltes variants i revolts comunica amb el camí per on tornaré. Al poc, elevat, hi ha la Granja del Blai, no sé si en funcionament, les construccions des de sota i més endavant que es veurà millor, semblen que estiguin bé. Al poc ja vindrà el primer tros sense pista i l’únic complicat. Al muntar aquest track hi havia dos trossos de camí ample que no connectaven en el moment de creuar el riu, i en l’ortofoto no s’acaben de veure els camins. Doncs al deixar el camí (pista) pel que circulava, he d’entrar en un de completament tapat per herba baixa, que em fa anar amb el gps en la ma, i llavors al moment de creuar el riu. trobo, brut, l’únic pas que sembla que hi ha ha, encara que m’he de barallar una mica amb les branques. A l’altre costat el començament s’intueix ja que es veu el marge esquerra del camí que va pujant suau. Hi han trossos tapats però que em permet passar amb compte, però poc a poc es va aclarint. Em penso que deu ser camí vell, ja que a la part del penjat encara queden trossos del marge de pedra. De cop el camí ample finalitza en un lloc ple de deixalles, i continua per un rastre i en pocs metres arribo a una pista. Al tros final del camí ja em toca el sol pel que m’haig de treure la dessuadora. Em dirigeixo cap a la dreta, direcció contraria a la que he d’anar, per visitar el desastre de un maset arruïnat amb annexe inclòs, ple de deixalles per tot l’entorn.
Desprès segueixo la ruta que tinc programada, per pista planera en tendència a baixar suaument. A partir d’aquí i per uns vuit-cents metres i amb uns cinquanta metres de desnivell, el camí va fent esses pujant de parada en parada d’ametllers, que es recorren longitudinalment. Jo vaig per la traça del tractor que fa poc havia llaurat, per no xafar la terra que està molt tova. Entre parada i parada hi ha camí molt definit. Entre dos, es passa una cabana de pedra seca. I entre altres dos, a la dreta i separat, hi ha un pou d’aigua, amb el líquid element quasi a sobreeixir.
La pista segueix i abans d’un gran retomb em desvio per visitar un altre cabana de pedra seca, amb una cisterna al seu costat. Al sortir d’aquí vull estalviar-me tornar per on he arribat i fer el retomb de la pista, pel que vaig al dret, però tinc unes petites distraccions, encara que no em fan perdre massa temps ni fer masses metres de més. Quan arribo a la pista ho faig en línia recte on està el vèrtex, encara que no puc anar recte del tot per la vegetació. Al cim faig les fotografies de rigor i aprofito per esmorzar. La visió des d’aquí, a més de la vegetació que tapa, no es massa amplia.
Segueixo camí, entro a trobar i fotografiar un senyal geodèsic. Ja hi entrat al Camí Vell d’Ulldemolins, i aquest camí encara que m’he desviat varies vegades per visitar masets enrunats i abandonats, un altre cisterna i cabana de pedra seca i a veure des de dalt la Cova de l’Heura, es un camí que se m’ha fet bastant llarg; es pista apta per cotxes i molt polsosa. He pogut veure que hi ha molts trossos que les amples parades de conreu, ametllers, olivers o abandonades, els marges només tenen dos o tres filades de pedra quadrada, ja que el desnivell era molt suau. El sol s’ha tapat i l’aire no es massa calent, encara que per l’hora, tampoc es fred. Arribo al lloc on m’he desviat al matí, i només creuar el pont sobre el Riu Set, vaig a visitar la allargada balma i el tancat de fang. Està tot molt brut, a més de deixalles per tot arreu, i costa caminar per dins, però puc veure el que era la porta d’entrada al tancat, una cabana de pedra seca, una font (seca) amb el recollidor, una sínia, destrossada, amb el rentador, el pou, el recol·lector, etc.
Quan surto vaig directe al cotxe, son tres quarts de dos i he fet quasi dotze quilòmetres. Em canvio de samarreta i de calçat i vaig en cotxe fins el centre, on tombo una mica per veure el poble, i dono per acabada la sortida del dia d’avui, que ha estat bastant més agradable del que em pensava, ja que el terreny no es dels més agraïts, però jo sempre dic que tot terreny té alguna cosa especial.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000