Salo, vèrtex de Ca l'Ase Negre, Claret dels Cavallers, Salo

Dolmen de Fossa del General

Sant Pere, Claret dels Cavallers

Avui a estat un  altre dia del que hem quedat molt contents tenint en compte l'errada que hem tingut al començament. En Josep Maria i jo ens hem anar a Salo (Sant Mateu de Bages), a fer un tomb que hem extret d'internet, encara que com la majoria de vegades ho arreglo al meu gust, aquesta vegada allargant-lo fins el vèrtex geodèsic de Ca l'Ase Negre, anar i tornar.
Arribem, aparquem a la mateix entrada de Salo, ens preparem i sortim quan manquen deu minuts per les nou del matí. Ja es de dia i fa fred, pel que ben tapats agafem un camí que surt del costat dels contenidors de brossa, on a l'entrada hi ha un pal indicador amb una fletxa que posa Castelltallat. Passem pel costat d'una petita edificació d'obra tancada amb porta metàl·lica i pany, tot indica que es per regular l'aigua. L'entorn es obac, estem passant entre les obagues de Salo i de Cal Gavarra. Va pujant de manera tranquil·la, i es veuen marques de passar btts. Anem seguint GR, em penso que el 3, però no crec que tingui massa importància quin es. Quan s'arriba a uns camps conreats on el camí passa per la vora, però on també està sortint el cereal es on tenim la fallada del dia, per cert al final ens donarà una alegria.
Quan arribem al començament de la segona parada veig un rastre a la seva vora que va en la direcció correcta, el seguim, en fixo que anem separats del track, que va més a l'esquerra, una o més parades avall, però nosaltres seguim a l'espera que al final de les parades s'ajunti. El rastre que seguim en realitat es un solc del mateix terreny, quan ho veiem clar baixem a la parada de baix i d'allí a un camí no massa transitat, però bo i agradable. Aquí ja veiem que el camí del track està a uns 80 metres separat, però a cert desnivell, decidim seguir per aquest bonic i emboscat camí i veure on peta, Amb tot això hem deixat a la dreta, unes parades més amunt una llarga granja de porcs, amb la seva olor característica.
Quan arribem a una pista ens parem a mirar gps i mapa, i el company s'adona que si estem on ens sembla podem fer el tomb a l'inrevés, ja que em sortir a la pista de baixada, i que en comptes de fer la baixada per pista ampla i apte per cotxes haurem fet de pujada un agradable camí. Estic completament d'acord, ja que té raó, però espero a arribar al primer waypoint per estar completament d'acord on som. Aquest ens costa de trobar, es el Dolmen de la Vena, està en un petit turó amb terreny descompost i amb vegetació baixa. Estem en un terreny molt ocupat pels conreus de cereal i amb poca zona boscosa, però aquesta sembla que podria haver estat afectada per algun/s dels grans incendis del 1994, 1998 i 2005 que van cremar una bona part del Bages i Solsonès.
Continuem per pista i passem per la masia de la Vena, que està datada amb 1716, encara que hi ha parts mes noves. Dona la impressió que està habitada. Quan ens apropen ens venen a rebre tres gossos que tot bordant no dona la impressió que defensin massa les pertinences. Darrera hi ha una gran bassa. Quan sortim de l'entorn arriba a la casa un cotxe d'on baixa el que podria ser el pagès, de lluny ens saludem, i nosaltres seguim marxa. L'olor desagradable dels fems es fa encara més palès.
En un cruïlla parem a esmorzar, a la recer d'un arbre mig solitari, encara que el fred es deix sentir. Una vegada finalitzat seguim marxa, i abans de trobar el Camí del Pont de les Dues Aigües a la Creu Grossa, trobem a l'esquerra el Dolmen de la Fossa del General. Sort que havia posat que el gps m'avisés del lloc, ja que a l'anar per pista estava bastant convençut que ens ho empassaríem. Passem a tocar la Caseta de l'Oliva, una casa rural ara tancada però ben conservada i amb els camps conreats. Ens toca anar per pista de cotxes. Passem Cal Marc, datada al 1729, però amb unes quantes reformes. També més o menys conservada i camps conreats, però sense ningú. I d'aquí ja ve la pujada on hi ha vèrtex. S'ha de creuar camps conreats, no hi ha solució, pel que busquem per on ens sembla que farem menys mal, per les vores i creuant només als llocs necessaris, i buscant el tram més curt. Fem les fotografies ràpidament, ja que el fred es deix sentir, Fa una mica ha sortit el sol però no calenta, i els núvols a l'horitzó son ben foscos, però res fa esperar pluja, i això que seria molt benvinguda en aquests camps.
Retornem, passem un altre vegada Cal Marc, i ens desviem recte, per topar-se amb la Cabana, un altre casa rural, molt bonica encara que tancada, deu ser per les dates que som. A prop a l'esquerra dins del camps conreats veiem un pou d'aigua, ben conservat. A la llunyania veiem un tractor llaurant uns camps, però que el tractorista baixa de forma continua del tractor, fa alguna cosa i torna a pujar, ell sabrà. Hem d'anar amb compte ja que aquesta pista l'hem de deixar, per un camí molt perdut que baixa unes parades i després per un rastre a anar a buscar una antiga pista que arribava a la parada i que ara el seu entronc està completament tapar pels esbarzers. Aquesta antiga pista està molt tapada amb una vegetació baixa, quasi mig metres de fenàs, amb un petit rastre, ara en mig, ara en una vora, que fa que encara que sembli que s'ha de perdre del tot, no es gens dificultosa de caminar. Des d'aquí fins trobar el camí de vinguda, als camps de Davant Salo, es quan més es contempla el paisatge que en el seu dia va estar cremat, no es veu el negre deixat al cremar perquè deu fer ja uns quants anys, i uns pocs pins que aïlladament intenten tirar amunt.
Creuem la Riera de Coaner, a gual i sense aigua, i agafem un altre pista per cotxes. Anirem paral·lels a la riera. Sentim un gran soroll d'aigua, on hi ha un gran canyar, però es impossible arribar per la quantitat d'esbarzers que hi ha, sembla ser que deu haver alguna generosa deu. Deixem a la dreta el Hort de la Vena, amb hortet i bassa, que agafa l'aigua de la riera. A l'esquerra les runes del que era un forn d'obra. A la dreta l'Hort de Cal Serra, amb petita bassa i barraca no massa en bon estat, segons sembla vista de lluny. Ens desviem per pujar a Claret dels Cavallers, creuant la Riera de Coaner, a gual, per un pas cimentat però amb aigua, poca, corrent pel damunt. Es veu que el forat  per sota deu estar bastant taponat.
Que es pot dir de Claret, més val mirar aquí, aquí o aquí. Amb tot això un té molt de material per saber una mica de l'historia. El que si que puc dir, que, encara que en el seu temps només hi havien dues cases, molt grans, amb moltes dependències i annexes, Can Ferrer i Can Serra, en els mapes de 1990 de ICC i en el estudi indicat abans, posa Cal Ferrer a l'entrada i Can Serra al sur, en canvi als mapes actuals de ICGC els indiquen a l'inrevés. No sé quin deu ser correcte. El conjunt que està més al sur està en estat ruïnós, i part enrunat totalment. L'altre i en la part on s'arriba està molt ben conservat, no així a la part de darrere amb confluència amb l'altre. Tenia un petit carrer entre els dos amb diferents portes d'entrada, les d'una. mig be, encara que amb clivelles a les parets i l'altre amb portes tancades però en estat deplorable, sinó arruïnat. Hi ha dates al damunt de totes les portes que son entre els anys 1600 i 1700. Als de que estan mig be, hi han gravacions en les portes de fusta, entre elles ens ha semblat el símbol marià. I si a Gallicant ens va sembla el PSUC aquí ens ha semblat el PSC, però no creiem que corresponguin a la política actual, però està clar, no som entesos. Al que devia ser pallers d'una o de les dues cases sembla que les hagin habilitat, i en una, sembla que viu algú, sortia fum per la fumera, amb cotxe a la porta i gos que ens ha vingut a visitar dues vegades. Un habitatge mes o menys conservat adossat a un de ruïnós a quasi tocar els possibles pallers, l'ICGC li diu Ca L'espinac. A la part de darrera on les dos grans cases formen un sol conjunt, com el terreny està a un nivell molt inferior, es veu unes grans parets amb uns contraforts impressionants.
A més de les dues grans cases, hi ha les restes del castell, amb parabòlica inclosa en les molt poques pedres que queden, i l'església de Sant Pere, amb façana una mica clivellada; al costat el cementiri, amb una creu en mig. El conjunt del castell i l'església amb les cases no hi ha comunicació directe, si no es per una portalada que no es segur que estigui oberta.
A una petita plaça que forma l'església i les dos cases, en uns bancs de pedra aferrats a la paret, ens asseiem per dinar. Després seguim ruta. Hem de retornar una mica, a creuar la Riera de Coaner, i remuntar la pista d'abans, per agafar el GR, que en aquest tros es una pena del despintat que està. Ens fa pujar per el rastre de les torres d'electricitat, i quan arribem a una pista, veig que per la dreta hi havia un possible sender que pujava fent esse, i no el nostre que pujava a la directa, i que de la pista d'abans, una mica més amunt, venia en pista fins aquí. Però com ho hem fet bé, cap problema. Continua fent una mica de sol, però continua sense escalfar. Aquesta pista, retocada de fa poc, puja amb fort repetjons, creua uns camps encara no sembrats, i agafa un senderó solà molt bonic, que arriba a un altre pista prop de la Masia de la Vena. Ara, primer per pista nova i després per pista vella agradable, i després de fer parada a les runes de Cal Carrasco, menjat per la vegetació, arribem on ens hem despistat aquest matí, veiem un pal de Gr que no havíem vist. Ara per ara crec que ha estat millor el tros nostre que el del track que portàvem. Repetim tros fins a Salo, on entrem per visitar el poble, l'església de Sant Pere i Sant Feliu  i veiem que no queda res del seu castell.
Arribem al cotxe a un quart i mig de cinc, després de fer setze quilòmetres i mig. Amb cotxe parem a Súria, que em porta records de fa uns quants anys, a fer el cafè i cap a casa. 

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

L'Alzina del Sal·lari, Mata-rodona, Hospital de Sang, Coll de Tanca

Puigdoure

La Màquina de Tren

El Josep Maria i jo ens hem anat fins a la comarca del Bages, a la Serra de l'Obac, per donar un tomb per aquella serra. Jo havia estat dues vegades, però em feia molta gràcia tornar-hi, ja que hi havien unes fites que encara no havia aconseguit, l'Hospital de Sang, Mata-rodona i els Graons de Mura, entre altres. Per aconseguir aquestes últimes aparquem al lloc previst per això a l'Alzina del Sal·lari, ens preparem i sortim a un quart i mig de deu del matí. Hem sortit tant tard a caminar, ja que se m'havia ocorregut provar d'anar per autopista fins a Sant Sadurní i després continuar per carreteres normals tot passant per Masquefa. Penso que es una indecència que no hi hagi una bona combinació, sense pagament, entre el sud i el nord de Catalunya. L'embolicada ha estat fenomenal, tot tenint en compte que crec que el gps del cotxe m'ha guiat bastant bé.

La caminada d'avui es difícil descriure. Jo em pensava que sempre aniríem per camins molt trillats, en canvi no ha estat així. Hem anat alternant camins trillats, pistes, camins careners, traces boscanes amb trossos fonedissos, camins atorrentats, etc. El que si que s'ha de dir es que ha estat un tomb molt espectacular, dels que fan afició, i que encara que jo he arribat cansat, al final si no hagués estat per l'hora que hem arribat, m'hauria sabut a poc.

Sortim per camí, que va pujant, encaminant-nos cap els Graons de Mura, i per allí al Coll de Boix. Mentre parem a fer fotografies de Montserrat, que es veu perfectament, ens passen un grup de jubilats (cinc dones i un home) que segons sembla van a l'Hospital de Sang. Fins aquí el temps ha estat una mica fred, sobre tot el terreny obert per on corre una mica d'aire. A partir d'aquí, a estones per carenes rocoses de la muntanya i altres per terreny boscos ens arribem al Collet del Mal Pas, on en un banc que trobem, fet amb troncs, entre dos arbres, aprofitem per esmorzar. Abans d'arribar hem vist uns treballadores fent feines forestals, i gran quantitat de branques d'alzina tallades, a la vora del camí. Asseguts i esmorzant tenim darrere les Tres Pinasses i davant la gran mole del Turó del Mal Pas. Una vegada alimentats, seguim, guiats per unes fites pugem amunt, però en sec s'acaben i estem en un lloc on no albirem continuació possible, si no es per anar a unes possibles balmes. Mirant el gps veig que en aquests tros, me l'hauria haver de mirat més. Baixem una mica per la roca i agafem una feixa, on trobem fites. Aquí venen uns passos una mica delicats, sort que a cada passa que has de fer hi ha una petita roqueta que sobresurt de la mole rocosa, que facilita posar-hi els peus. A la dreta tenim una bona caiguda, que no fa impressió ja que la roca per on estem creuant, té la forma rodona, i sota hi ha un altre, però que et fa pensar (millor no fer-ho) que si creuéssim estant mullat seria terrible. En aquesta creuada hi ha dos passos, no difícils, però si molestos. Quan finalitza la creuada, sort al gps trobem la continuació. Ara ve un tros de traça molt fonedissa per terreny completament boscós, fins arribar a un camí més trillat, que segons el mapa, ve vorejant el Turó del Mal Pas, per l'altre costat. Si alguna vegada torno per aquí i me'n recordo, val la pena provar-ho, encara que sembla una mica més llarg. A més dona la oportunitat, segons el mapa, de pujar al cim.

Al poc de passar el Coll de la Creu dels Alls, ja veiem Puigdoure, cap on ens dirigim i pugem. Era una gran masia, amb molts annexes, ara completament arruïnada i amb molts trossos ensorrats. En una pedra de la porta hi ha la data de 1798. Es digne de veure la resta de les grans tines, el pou amb aigua, ara molt bruta, i una raconada que sembla que tingués alguna utilitat específica que no sabem esbrinar. En aquesta raconada hi ha una taula feta amb pedra de moldre. Al peu de la masia i ja en la pista hi ha un altre pou, també amb aigua.

Per camí carener, més o menys obert ens anem a una punta del roquer on hi ha una creu, les restes d'una senyera. Al peu del gran roquer hi ha la gran masia de Mata-rodona. Hem de recular uns metres per baixar-hi. La baixada es forta, empinada i a moments una mica relliscosa. Abans d'arribar a la masia ens trobem un gran pou, fet amb pedra molt treballada, que conté aigua i on, a les parets de dins s'han format algunes estalactites. A la part de darrere de la masia hi ha una bassa, i hi ha (no sé si funcionant) una petita estació meteorològica. Aquesta es una gran masia, molt deteriorada, però que dona la impressió que algunes parts estiguin habitades actualment, en algunes temporades. Com es normal, té bastants construccions annexes, entre aquestes una gran tina, ara plena d'aigua. Ens allarguem fins l'ermita de la Concepció, que com a curiositat té un altar de fusta, quan la pedra de l'altar servei d'esglaó per entrar-hi. La porta està tancada però al menys té una finestreta per la que és pot mirar a dins.

Ara ve un tram de pista, on trobem unes petites estranyes runes, a la dreta (unes parets que donen al camí, però en una forta pendent). Després a l'esquerra les restes d'un petit forn de totxanes i teules. Deixem per un moment la pista, fent drecera, però per passar per la Font de l'Horta, el camí passa entre les dos basses, la nova i la vella, i tenim la gran sort de poder veure on estava la font abans. No es que tingui massa importància però descobrir els petits detalls ens fa quedar molt satisfets. L'enllaç amb la pista es per un sender molt curt però amb forta pendent relliscosa. Passem per sota de la Calavera. A la vora de la pista, i amb la visió del Gegant del Pi i de la Màquina de Tren parem a dinar. De fred no en fa, ja que el sol està en el seu màxim (o quasi), però l'airet es una mica molest. Només passat un petit pantanet, que podria ser que recollís l'aigua de la Font de Gorina, deixem la pista, creuem un barranc i agafem un camí amb molt forta pujada, i que es va perdent i trobant, fins que s'aplana i es fa més clar, ja sota El Sentinella. Passem alguna tartera sense dificultat, i quan creuem un altre barranc, amb la cinglera a l'esquerra, tornem a enfilar-nos fins l'Hospital de Sang. Abans hem tingut unes petites dubtes que han fet que un tros el féssim dues vegades. L'Hospital de Sang, es on portaven els ferits a les Guerres Carlistes.

Copio aquí un text del blog: “IndretsOblidats”:

“Al bell mig del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac podem trobar dues de les més interessants i vistoses curiositats naturals i arqueològiques de la zona. Parlem de l’Hospital de Sang de Matarrodona i de la cova de la Cort Fosca. L’Hospital de sang de Matarrodona és un curiós esvoranc que travessa la roca de banda a banda. El nom li prové de què en èpoques de les guerres carlines (s. XIX) aquí fou un hospital de sang carlí. De fet, les restes de les parets que en queden a banda i banda de l’esvoranc denoten un passat molt antic. Costa de creure i imaginar que en el segle XIX aquí hi hagués un petit aixopluc i ajut sanitari per guarir els ferits de la guerra en un indret tan aïllat, enclotat i amagat al fons d’una canaleta d’accés difícil i complicat. Malauradament alguna resta de pintura a les parets de la roca de l’esvoranc i algun desperfecte a les restes dels murs ens avisen d’alguna bretolada més recent.

De fet, a la veïna cova de la Cort Fosca, distant pocs metres de l’hospital de Sang just per la canaleta d’accés, hi ha aigua permanentment. Per aquest motiu, a dintre de la cova es va fer la font del Rossinyol, una cisterna feta de pedra amb aixeta i tot que recull tots els regalims del sostre de la cova. Per tant, en pocs metres hi havia aixopluc, amagatall, assistència i aigua el que convertien l’indret en perfecte per refugiar-se. Per visitar la bonica cova de la Cort Fosca és necessari un lot per fer-ho ja que és força profunda, la llum natural no hi entra i a més el trajecte fa corba. Investigar una mica pel seu interior és emocionant i curiós a l’hora; hi ha interessant formacions rocoses, piques naturals, degotalls d’aigua, la font del Rossinyol… tota una sèrie d’al·licients remarcables i de visita imprescindible”.

La sortida d'aquesta recondida raconada es en pujada fins al damunt d'un roquer, on s'ha d'anar en compte, i vorejar un arbust, per trobar la continuació. El terreny es rocós i pelat, s'ha d'anar pujant per la gran roca pelada, per on millor es vegi, hi ha alguna fita que ajuda. El camí puja fins al cim del Pujol de la Fosca. El no gaire vent que fa, es fred, ja que comença a fer-se una mica tard. Hi ha una variant, que nosaltres hem agafat al començament, però ens ha semblat que anàvem malament i hem rectificat, en canvi ens hauria estalviat el tros final de la pujada, i així mateix, la baixada. La pista on arribem, i hem seguit a la dreta, s'ha de deixat aviat, per un camí que comença amb uns alts esglaons tallats a la pedra. Primer va bastant de pla. Passem per la Cova del Racó Gran, que va estar habitada. Conserva les restes del recollidor d'aigua, i de la seva canalització. De cop el camí comença a pujar, però sense gran desnivell, fins el Coll de Tanca. Des d'aquí, es segueix pujant però en direcció contraria a la que veníem, per un tros els camins van paral·lels, fins que es separen i la inclinació amunt, s'accentua només una mica. Arribem al GR i a un petit turó, també arrodonit, però una mica ampla. Està començant a baixar la temperatura, i més en un lloc obert com aquest.

Tenim una mica de dificultat per trobar el camí de baixada, ja que no ens interessa seguir el GR ja que, encara que poc, allargaríem la caminada. Al final la trobem, es un camí que baixa amb decisió i a moments atorrentat. Passem pel que podria haver estat una petita construcció, hi han unes quantes pedres grosses tallades, escampades per l'entorn. A més de moltes deixalles.

Arribem al cotxe a dos quarts i mig de vuit, després de fer més de setze quilòmetres i mig, en un dia dels que fan afició. Per a mi a estar una mica dur, he acabat cansat però amb molta satisfacció.

No acabo d'entendre que en un Parc natural com aquest, al menys en el tros que hem fet, manquin senyalitzacions i pals indicadors, i més tractant-se d'una zona tant trepitjada pels excursionistes. Les senyals de pintura escassegen, el que sempre es d'agrair, però crec que hauria estar substituïdes per pals a les cruïlles. Ja sabem que les fites son cosa dels excursionistes i no de la gent dels parcs. Prova d'això es que, tal i com diu l'article copiat, quan vam sortir de l'Hospital de Sang, entre nosaltres vam comentar que els que van per on vam sortir, i no han estat mai, es una mica complicat trobar el baixador, ja que vas directe al final d'un roquer arrodonit, i quasi al final s'ha de tombar en rodó. Però no ens capfiquem que les coses son com son, i anem a la muntanya per gaudir-la.

Avui m'ha sortit una mica “totxo” la crònica.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o les fotografies, aquí

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

L'Estany, Postius, La Monjoia, Puig Rodó, l'Estany

L'Estany

Avui ens hem reunit l'Albert, el Josep Maria i jo per anar fins l'Estany a donar un tom per aquelles rodalies i fer el vèrtex geodèsic del Puig Rodó. A l'Estany fa quatre anys vaig estar per pujar al Puig de la Caritat, quan feia els 100 cims de la F.e.e.c. Però per avui he seleccionat una caminada copiada de la marxa popular del 2011, encara que primer visitarem el claustre del monestir i l'església, i com l'horari de visites es de 10 a 14, avui no ha calgut matinar.

Arribem a l'Estany amb temps, pel que aprofitem per esmorzar. Una mica abans de les 10 del matí obren i ja ens dirigim a visitar el petit museu i el claustre, havent de pagar 3,50 euros per persona. El claustre es romànic i està considerat una joia del patrimoni cultural català. Desprès visitem l'església, també romànica. Del monestir ja hi prou informació a internet.

Una vegada visitat, ens preparem i sortim a dos quarts i mig d'onze. Primer visitem la sortida de la mina, a la cruïlla on hi ha el pedró, i després ja enfilem camí enllà. Només sortir estem a punt de pifiar-la, error que ens fa veure el conductor d'un cotxe que ens trobem de cara. El camí es agradable, encara que anem per pista, més del 90% de la caminada d'avui serà per pista. El camí es suau fins a creuar la Riera de Postius, després la pista fent llaçades ja comença a enlairar-se fins a la masia, encara que veient unes possibles dreceres les agafem, resultant bones, pel que la pujada la fem més ràpida però amb molta menys suavitat. La Masia de Postius es grandíssima i ben arranjada. Trobem una persona que ens diu que es el propietari i li demanem per visitar-la per fora, son varies construccions amb ermita incorporada. Ens dona totes les facilitats; ens explica que estava completament arruïnada i que ho han refet tot al seu gust i ara està reconvertida amb Casa Rural, i que a més la propietat té més de 300 hectàrees. Ens pregunta on ens dirigim i li explico, planell en ma, ens diu que un altre opció es per la Font Canaleta en comptes del camí ramader de la carena. Es una opció que sospesem, però com no tenim un bon planell de la zona, no ens aventurem i decidim seguir amb el nostre track, a més com es normal, si es veu una zona no es veu l'altre.

Anem seguint la pista de la carena, primer es pel Serrat Gran de Postius per seguir pel Serrat de Garfís, encara que no s'aprecia gens quan es canvia de serrat. Abans de canvia de serrat ens desviem  per veure, per fora, la Casa Nova de la Vall, i comentem si ens allarguem fins la Font Canaleta, que segons els indicadors està a uns 600 metres, però al comprovar que la pista baixa bastant, ho deixem córrer, ja que després haurem de retornar i llavors serà pujada.

Poc després de la Creu de la Vall ja hi ha un company que comença a comentar d'estudiar on dinarem, son quasi la una, l'altre company encara no te necessitat i per a mi es massa aviat, com sempre. Quedem que a quarts de tres. Passem per sota de l'observatori astronòmic, i sort que veiem unes runes a un cota més baixa, a la que ens dirigim, ja que no m'havia fixat que era per allí la nostra ruta, en canvi seguíem recte. Les runes son de la Monjoia i de la petita ermita que tenia incorporada. En el wikipedia hi ha una petita informació. (http://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Maria_de_la_Monjoia i http://ca.wikipedia.org/wiki/La_Monjoia_(Moi%C3%A0)).

Passem a tocar la masia de Garfís, un altre gran masia, aquesta agrícola i ramadera, on podem contemplar una petita colla d'ases. Sortint ens creuem un cotxe amb el remolc ple de palla que s'atura a l'entrada.

Al Coll de la Caseta Alta, que es un enforcall de camins, ja canviem la direcció, passant a anar en sentit oest fins on es el dolmen del Tossal Rodó, que visitem, i d'allí en direcció nord-oest ja encaminant-se cap a l'Estany. Però primer ens desviem, pujant per uns petits rastres fins el cim del Puig Rodó. Abans de fer les fotografies de rigor, dinem, son un quart i mig de tres, i ja teníem un company una mica remugador. Després de dinar, fet que no ens entretenim massa ja que el temps està canviant, no hem d'oblidar que la previsió marcava pluges a partir del migdia, fem les fotos de rigor i ja enfilem pista avall cap el poble, encara que en un moment deixem la pista, per un camí tot verd de vegetació, que ens estalvia un retomb de la pista, a més de ser molt agradable.

Arribem a l'Estany quan passem tres minuts de les cinc de la tarda, després de fer uns quinze quilòmetres i mig. Deixem les motxilles al cotxe, ens anem a veure uns cafès i després ja cap a casa.

El dia en quant al temps ha estat molt agradable, encara que a l'hora de dinar semblava que el temps canviava, refrescant una mica degut sobretot al vent que feia, no massa fort però el suficient per deixar-se sentir. Quasi tot el dia ens ha acompanyat el sol. El recorregut encara que per pista apte per cotxes, la quasi totalitat del trajecte, ha estat agradable ja que l'entorn i les vistes eren agraïdes. En varis moments hem sentit piular els ocells, i durant una estona ens ha acompanyat el cant d'un puput. De la companyia res a dir, al contrari, molt agradable,

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

0000000000000000000000

0000000000000000000000

Gaià, Turó de Cal Ponç, Sant Esteve de Vilaramó, Turó i Capella de Santa Àgata, Gaià

Sant Esteve de Vilaramó i Capella de Santa Àgata

Avui he tornat a anar sol, aquesta vegada a Gaià, de la comarca del Bages, per fer un tomb per la zona. Per això he arribat a l'aparcament i he sortit a un quart i mig de deu. Primer he vist, per fora, l'església, el comunidor, la rectoria que des de fa molts anys es un restaurant i del que sembla un petit museu rural. El camí de sortida passava pel costat de El Prat, però ara el camí està barrat per una tanca metàl·lica, pel que penso “començo bé”. La solució hauria estat sortir a la carretera, recular una mica i agafar la pista, però per estalviar-me aquests retomb, vaig fins al final de l'esplanada i comprovo que puc baixar al dret, a buscar la pista i ho faig.

La pista fa un fort retomb i va a buscar l'aiguabarreig dels barrancs de la Font de les Cabres i el de Pregones, encara que abans i a l'esquerra, una mica enlairada està la Font de les Cabres. El camí està molt enfangat i gebrat, i dels camps surt fum de la sublimació del gebre. La pujada fins a la pista al Serrat de Manovens es molt bonica, obaga, agradable i sense que la pujada sigui massa forta. A la pista em desvio per fotografiar la masia de Salomons.

A l'hora d'anar cap el vèrtex, busco per on pujar, fins que trobo un rastre molt difús i brut però l'agafo, i sense massa problemes arribo fins a una parada on el gps em diu que estic a 15 metres, tros que faig al dret, sense camí, per un lloc una mica brut. L'entorn del vèrtex està brut pels quatre cantons, encara que no per dalt, la vegetació encara no el supera. El que si que hi ha es una botella de plàstic de més. Encara no m'acostumo a trobar deixalles en lloc poc accessibles sense pensar molt malament dels guarros que van per la muntanya. Agafo aquesta maleïda botella, vaja el maleït es el poc que l'ha deixat, i me la poso a la motxilla junt amb les deixalles del meu esmorzar. Després de fer les fotografies de rigor i esmorzar surto per rastres que més o menys es poden seguir fins a una pista boscana, encara que abans he fet una marrada que m'ha deixat a cinquanta metres de la pista però amb pas barrat, encara que semblava bona. Aquesta pista torna a estar bastant enfangada i glaçada a trossos, tot passant pel Bosc de Pregones.

Al deixar esta pista entro en un altre molt retocada, solana, enfangada però amb el fang molt premsat que fa que rellisqui molt al caminar, pel que he de fer-ho amb molta compte. Es deixa per baixar cap a la carretera. El començament hi ha una barreja de fang i excrement de vaca que fa que encara sigui més relliscós que abans. La carretera s'ha de creuar, passar pel costat de La Codina i d'unes naus ramaderes i llavors passo la bassa deixant-la a la dreta, quan el millor seria anar per l'altre pista deixant la bassa a l'esquerra, ja que per on he anat he hagut de saltar una tanca de fil ferro. Passo pèl costat del Molí de la Codina, mentre em creuo amb tres caminants, sense motxilles de cap mena.

A partir d'aquí la pista es solejada i una mica pesada fins a la Barraca, pista que va paral·lel al Torrent de Calcisteller. I d'aquí fins els Quatre Camins continua la mateixa tònica. Agafo, en baixada, cap els Farrers (l'ICC posa els Ferrers), masia que per fora sembla no abandonada, on la tombo contemplant la fantàstica construcció, encara que tingui uns quants anys. D'allí i per camí arranjat de fa poc, i amb forta pujada fins a Sant Esteve de Vilaramó.

Pel que sembla originalment era romànica però ha tingut posteriors modificacions. Entre l'ermita i un xalet molt maco que hi ha es pot veure una elevació margenada, quasi completament tapada per la vegetació, donant la impressió com hi hagués hagut alguna torre o similar, potser tinc massa imaginació. Ara toca baixar a la carretera i agafar un camí a la dreta, al costat del cementiri. Al arribar a Camí dels Ferrers torno a trobar la pista plena de fang premsat pel pas dels cotxes pel que torna a ser relliscós.

Es passa prop de les Peloses, encara que he de tombar-ho ja que el camí d'entrada, segons el mapa, està tallat, i fa que hagi de creuar un camp de conreus, sort que no hi ha res que hagi brotat, al menys encara.

El camí de baixa cap la Riera de Gaià, torna a estar amb un bon mesclat de fang i excrements de vaca, pel que en alguns moments he de fer equilibris per passar, i en un moment he de sortir del camí i donar un retomb ja que el ramat de vaques, amb vedells, em barren el pas. Es sabut que quan les vaques tenen els vedells no estan per masses contemplacions.

Una vegada creuat la Riera trobo unes fites que em porten a la Font de la Tosca, ben arranjada, amb un got de metall penjat d'una rama, per facilitar el beure, ja que es en forma de cadolla, i amb una petita planxa metàl·lica que tapa la seva boca. Després de la font i mercès a unes altres fites puc anar fins a la carena sense problemes.

Del que queda del castell diuen que son unes gran roques, i res més, ja m'ho crec però de roques tan grans com aquelles hi ha des del turó quasi fins a la carretera. El turó es una esplanada amb no gaire bona visió i al damunt hi ha una elevació on està situat la Capella de Santa Àgata. A l'esplanada damunt d'unes pedres posades com a seients, i on toca el sol, em sento a dinar. Aquestes pedres si que eren del castell, ja que es veuen ben tallades. Al finalitzar de menjar i sortir d'aquí m'he de posar els guants, amb el vent fred que fa se m'han quedat les mans ben glaçades.

Només queda baixar fins a Gaià, prendre-em un cafè en el restaurant i comentar amb el propietari les vegades que havia anat a dinar allí fa anys. He arribat a tres quarts de cinc després de fer quasi vint quilòmetres.

El recorregut ha estat una successió de pistes i tres bonics trossos de senders, a més de la pujada i baixada al vèrtex que ha estat al dret, més o menys. Les pistes han estat combinant-se les agrícoles i ramaderes amb les forestal, poc transitades, obagues i molt agradables. El dia ha estat molt fred, encara que per les pistes solejades el sol ha fet el caminar agradable. Molt de glaç i gebre, inclús a la tarda, a més de molt de fang, a trossos barrejats amb excrements de vaques fent uns bons fangals.

Un altre dia de muntanya per una zona no gaire coneguda excursionísticament per mi. El que ha estat un plaer es la tranquil·litat total, sense motos, ni sorolls, ni grups de btts, ni caminants a banda dels tres amb que m'he creuat al costat del Molí de la Codina. He trobat a faltar dues coses, no he sentit cap ocell en tot el dia i la visió al nord cap a les muntanyes, moltes nevades, ja que no ha estat possible degut a la vegetació, sempre per bosc, la majoria pinars amb exemplars relativament joves, prims però alts, sense que hagi vist cap arbre dels que diríem de tronc gros. Les masies son ben grans i arranjades, on habiten, no sé si tot l'any o no, però ben cuidades. Un nou vèrtex, una ermita, una capella, unes restes de castell (??) i molta calma. 

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies aquí.

000000000000000000000000000000000

000000000000000000000000000000000

Castell i 5 ermites de Sallent, i vèrtex de Sant Sadurní

Església de Sant Sebastià - Sant Martí de Serraïma

Avui he anat acompanyat per l'Esteve, ja feia dies que anava sol i moltes vegades s'agraeix una mica de companyia, i més com la seva. El lloc triat ha estat Sallent, la primera intenció era fer el castell, cinc ermites i tres cims, però una vegada preparat m'adono que per a mi es impossible, pel que trec dos cims i em quedo per fer el castell, cinc ermites i un cim que es vèrtex geodèsic, fet que no passava en els altres dos. Les ermites son romàniques. Aquí hi ha una petita trampa ja que una de les ermites està junt al castell i un altre, junt al vèrtex, o sigui que queden cinc punts de pas.

Arribem a Sallent, aparquem es un lloc habilitat per això junt al Llobregat, on està situada la Xemeneia de les Culleres. S'ha de dir que en el tros que em visitat del poble, hem comptabilitzat la visió de cinc xemeneies. Sortim a tres quarts de nou, però primer donem un petit tomb pel poble ja que sempre em passa que si ho deixo pel final no ho faig, ja que sempre arribo cansat. Quan passem pel costat de l'església donen les campanades de les nou.

Baixem cap a la carretera de Cabrianes que la seguim una estona. A dreta tenim el Llobregat i a l'esquerra una colla de horts urbans. Potser ja ho he dit alguna vegada i es que quan veig aquests horts sempre penso que amb molt poca inversió dels Ajuntaments (potser ajudat per Diputacions -mentre hi siguin- i/o Generalitat) en tots els pobles, viles i ciutats es podrien habilitar zones i deixar-les a jubilats i a gent sense recursos, uns perquè es distreguin i altres perquè es puguin plantar algunes coses per menjar. L'important a més del que pot valer la separació de parcel·les es que hi hagin tomes d'aigua.

Seguim pujant cap a un dels pous de les mines de potassa. Aquest tros està molt relliscós, el terra està impregnat d'oli, segurament de la maquinaria que circula per aquí. Passem per sota de la canonada que porta el material extret des d'aquest pou a l'altre costat de la carretera on estan les instal·lacions principals de l'empresa. Enfilem per una pista, i després per unes escales fins el castell i església de Sant Sebastià. Ja es nota que la majoria deu pujar per la pista, ja que el camí a peu està molt descuidat, igual que tot l'entorn del castell, no així el de l'església, estan quasi a tocar, però la rehabilitació només ho deuen fer d'questa. Hi ha un cartell però no especifica en s'estan invertint els diners. Hi ha una bona visió del poble i de la muntanya de les deixalles potàssiques. Una vegada fetes les fotos i visitat l'entorn, seguin primer per pista i després per camí agradable a la vora d'un petit cingle, sota tenim el Torrent d'Isot. Abans de creuar la seva capçalera, hem passat un tros on tota la part esquerra estava cremada, hi han cintes dels bombers dient de no passar, el foc va ser fa poc dies segons sembla ja que encara fa una mica d'olor a cremat, i el que ens estranya es que el foc no ha traspassat el sender. I també abans de creuar el torrent hem tingut un dubte amb el track que porto gravat, que m'envia a llocs que no es possible. Nosaltres seguim i abans d'un petit collet, el track torna a coincidir amb el camí, però ens ha despistat una mica anant endavant i enrere un tros, curt perquè em vist que no era possible anar per on indicava.

En aquest collet que ens ve de la dreta el Serrat de Catiu, deixem a la mateixa dreta una pista que porta a la Carrera. El camí continua sent boscà i agradable. A un altre cruïlla enllacem amb el PR i al costat d'una barraca de pedra molt ben conservada parem a esmorzar.

Continuem pel Pr, el camí va pel damunt de roca, es una llisera, i es camina força be, això si primer pujant suaument. Surt a una pista ja més ample, polsosa i apta per cotxes. El mapa ens posa que hi ha un forn de calç, i resulta que en trobem dos, un de ben conservat, després ens diran que està arranjat i netejat per l'Ajuntament, i l'altre en estat ruïnós, i com es normal el que marca el mapa no coincideix amb cap dels dos, està marcat més o menys equidistant dels dos reals, o sigui que ens quedem sense saber quin es el Forn de Calç de Cal Garrell. Aquest tros de pista es bastant emprenyador, va pujant lenta i monòtonament fins a una nova cruïlla. Aquí deixem a l'esquerra el sender que puja cap el cim del Montcogul, cim que sembla ser bastant clàssic en aquestes contrades. Aquí ens creuem amb una noia amb un gos que puja decidida amunt. Nosaltres seguim cap a Fucimanya, per un altre pista, encara que aquesta ja es agradable, tot baixant a visitar la font de la Mare de Déu de la Llet, a tocar el camí, i la capelleta de la verge, damunt d'on hi ha la tanca de la font. Arribem a Fucimanya i parlem amb el que sembla propietari d'una de les edificacions a tocar a l'ermita. Ens diu que l'incendi d'abans ha estat provocat i controlat pels mateixos bombers, com a prevenció i ens explica el del forn arranjat, no penso en preguntar els noms. Ens indica per on hem d'anar. El track extret d'una marxa popular passava per una de les parades però ara està conreada, i hem de fer una petita marrada. Ara ve tot un tros llarg on anem canviant de pistes, i creuant barrancs. Hi ha zones on l'entorn es terreny amb estrats d'argila intercalades amb roca calcària, el que es coneix com a “badlands” o sigui terra totalment improductiva, tot això entre zones on queden rastres de marges, molt deteriorats, però que demostren que son terres que estaven conreades a l'antiguitat, segurament amb vinya i garrofers, ara invadit pels pins i alzines. Es tot un altre tros bastant pesat, es bona zona per les btts.

Abans de Guardiola, troben un toll que deu ser com el “jacuzzi” dels senglars, tot l'entorn està ple d'arbres amb el peu marronós. Passem per Guardiola, una bona masia ben conservada. Aquí hi ha l'opció de donar un bon retomb per pujar al cim o pujar pel rastre de la línia elèctrica. Segons el mapa el rastre està net, hi ha camins als dos costats però segons el mapa no veig clar que enllacin bé. A l'entrada del rastre ho veiem amb molta pendent però ens sembla factible, pel que enfilem amunt. La pujada m'és bastant fatigosa, però xanet-xanet baix pujant. Primer puja fort i de valent, arribant a una petita sifonada amb una esplanada on creua un camí. Després torna a pujar fort, però menys, arribant a una pista que creua, on a la dreta ens puja un senderó molt marcat, que sembla ser es el millor camí per pujar fins aquí. Deixem la línia que puja entre marges, per agafar una pista que re-tomba i segons el mapa enllaça bé, passem al costat de les runes de Cal Macià i prop d'una barraca de pedra. Ara seguim un altre tros del rastre de la línia, passem pel costat d'un altre barraca, agafem una pisteta i ja saltem a la pista de la carena, arribant al vèrtex i a l'ermita de Sant Sadurní. L'ermita té les parets exteriors arranjades, però sense teulada i les parets per dintre que dona pena. Aquí dalt i només per un petit clar es veu alguna cosa de la plana del Bages. Fotos a dojo, menjar una peça de fruita i avall. Anem al dret a buscar una pista, amb errada inclosa per no variar, i fent un joc de pistes, deixant el camí a Sant Martí arribem a Sant Pere de Serraïma, que està flanquejat per Cal Sellarés (casa rural) i el Mas de Sant Pere (explotació agrícola-ramadera). Al davant d'aquest mas hi han uns lledoners la mar de macos. Sant Pere es una ermita romànica-llombarda, on es pot veure els afegits posteriors com son el mur de ponent, les dues capelles que el franquegen i el campanar. Es pot veure per la conjunció de les pedres.

Al passar pel Mas de Sant Pere li preguntem a una senyora si es bo el camí cap a Sant Martí i ens diu que el camí no es bo, després ens adonem que segurament la gent que li pregunta es gent que va en cotxe. Baixem a creuar un torrentet subsidiari del Torrent de la Riereta, i per camí estret entre fenàs va remuntant-ho. Gira fort a la dreta i en suau ascens arribem al començament d'una pista, on hi ha les runes de la Caseta de Sant Martí. A partir d'aquí ja no deixarem pista fins a Sallent, així si, encara ens queden uns pocs canvi d'elles.

Quan estem baixant cap el Camí de Sant Martí, ens trobem a un grup de més de tres persones, no oriünds, que estan recol·lectant rames de llentiscle, a un que està al costat del camí fent paquets li pregunto perquè serveix i em diu: “para personas, muerte”, ens quedem amb el dubte si es per fer corones o per enverinar. Arribem a Sant Martí de Serraïma, on aprofitem per dinar, que va sent d'hora, es mig quart de cinc.

L'ermita també es romànica encara que al segle XVIII van suprimir l'absis i van invertir la seva orientació. La torre no es la primitiva i en el que es la part de darrera es veu en la conjunció de les pedres on devia estar el campanar, de dos forats.

Al arribar un altre vegada al Camí de Sant Martí, ens trobem a un passejant amb un gos que em reconeix de llegir les meves excursions, fet que em dona una gran alegria, ja que sempre dic que encara que jo ho escric per a mi, però que si ajuda a unes altres persones amb les meves rutes i/o indicacions, tinc doble satisfacció i m'omple d'orgull. Encara que els que em llegeixin han de perdonar-me la meva mala redacció, però no en sé més i jo ja m'acontento com escric perquè la finalitat es que s'entengui i això crec que si que ho aconsegueixo.

Després dels Quatre Cantons i a l'entrada del camí del mateix nom, entre el camí i el camps de conreu hi han tres ametllers de grans proporcions. Passem pel costat d'un plafó on indica que es el Serrat del Xipell i on explica un recorregut d'activats esportives (estiraments, escalada, pols, flexions, etc.), més avall es veuen petites instal·lacions que deuen ser per desenvolupar les activitats. Abans d'arribar passem prop d'uns habitatges que ens queden enlairats, que vist des del camí no fa que la seva visió sigui massa agradable, i menys unes construccions que estan a tocar del camí.

Entrem a Sallent per la Plaça de Santa Maria, i d'allí cap el cotxe, on arribem a les sis i cinc, després d'haver fet una mica més de vint-i-dos quilòmetres i mig. Si quan penjo al “wikiloc” els tracks surten de menys es que normalment els netejo, trec els tombs que faig, en aquest cas a les ermites, i les errades, però en realitat jo ho he caminat.

El dia en quan al temps, ha estat agradable, hem vist molt poques estones el sol, però en línies generals no ha fet fred, calor tampoc, ha estat bastant agradable per les dates que som. En quan al recorregut, les visites culturals que hem fet i el cim han valgut la pena, amb la sorpresa d'un munt de cabanes de pedra, que demostra l'activitat agrícola que hi havia en tots aquests paratges ara boscosos. El paisatge era en majoria zones boscoses, amb pocs terrenys conreats i això que aquests ja comencen a estar bonics al estar ja verdejant, els boscos en majoria pins, trossos amb alzines i alguns roures, en quant als que jo conec. Molta pista, encara que si comptem els trossos de pista agradables i els dos trossos de camí, un al començament i l'altre entre Sant Pere i Sant Martí, completen mes de la meitat del recorregut, però en dos trossos principalment, un bon tros abans de Fucimanya i altre abans de Guardiola han estat bastant pesats, si al menys haguessin tingut conreus al costat, hauria estat molt més agradable.

El tros final entre Sant Martí i Sallent, de quasi tres quilòmetres de pista ampla i apta per cotxes, a mi se m'ha fet agradable, ja cansat, pista en molt lleugera baixada, visió ampla, a un costat la muntanya però a l'esquerra amplitud de conreus, m'ha fet que després del quilometratge que portava i amb la meva condició física no arribes massa destrossat al cotxe, ans al contrari una mica relaxat.

Un altre cosa es quan he arribat a casa i he baixat del cotxe, però això ja es un altre pel·lícula.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000000

00000000000000000000000000

OOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO

Santa Maria d'Oló, Serrat de la Rodoreda, Sant Miquel

Masia i Serrat de la Rodoreda - Entre Torremagra i Canadell

Per avui m'he decidit anar al Moianès, exactament a Santa Maria d'Oló, i pujar al Serrat de la Rodoreda i per això m'he basat en la marxa popular de l'any 2010, però fent algunes petites variacions.

Pel que he vist i m'ha semblat el poble es molt allargassat. Arribo i aparco en una placeta al costat de l'Ajuntament, em preparo i surto quan manquen cinc minuts per dos quarts de deu, baixant a creuar la Riera d'Oló, tot passant pel costat de la fàbrica de la Sauleda, que per cert envia aigua amb escuma a la riera. Pujo per la carretera per deixar-la aviat per agafar el GR, un camí que en el primer tros s'està desfent una mica, al ser el terreny completament terròs.

Passo pel costat de la Déu, una masia habitada i ben arranjada i de seguida arribo a la pista asfaltada que ve del poble, per passar seguidament pel costat de el Joncar, masia agrícola-ramadera, amb una bona ferum de porcs.

Deixo la pista asfaltada i agafo una terra, antic camí de carro, que passa prop del refugi de Rosselles, que segons m'ha semblat llegir, com a refugi, es de nova creació. Faig unes petites variacions de pistes, amb una marrada, per passar per la font de Rosselles, la veritat es que no val massa la pena, ja que la font està dins d'una caseta d'obra i l'aigua entubada, i on està la captació està tancada amb una reixa metàl·lica. Pujo per l'Obaga de Torigues i de seguida arribo a les masies de el Roser i de Torigues, on al seu costat hi ha un pedró, però sense cap imatge a la capelleta.

Aquí tinc la primera sorpresa del dia, encara que no massa gran, la marxa popular circulava entre dos camps de conreu, però em trobo que els dos estan conreats fins a la mateixa vora i el camí que va entre els dos està completament tapat i perdut, pel que he de circular per la vora d'un dels dos camps, dels que ja comencen a despuntar la verdor.

Arribo a una pista ample que es el camí cap l'Estany, Vic i Girona, on hi ha una esplèndida visió d'una part dels Pirineus, nevats. Deixo aquesta pista per anar cap a la Rodoreda on em surten dos gossos a saludar i que volen seguir camí amb mi. M'avança un cotxe on el conductor i jo xarrem una mica, m'explica com puc pujar al Serrat sense dificultat i em demana que no em deixi acompanyar pels gossos, ja que sempre es van amb els caminadors i després ell els ha d'anar a buscar-los. La Rodoreda te adossada l'ermita de la Santa Creu, com es normal tancada. Tot el conjunt està en un estat de conservació bastant precari, segons em sembla veure.

Aquí ve la meva aventurilla del dia, que no pot faltar en cap sortida. En comptes de fer un bon retomb per anar a buscar la pista que puja al cim, pujo al dret per rastres més o menys clars, l'únic inconvenient es que hi ha moltes branques de pi tallades i deixades a munts que fa que s'hagin d'anar esquivant. Arribo a la pista que puja dalt i que es el camí que m'havia indicat el senyor d'abans, que per cert està molt bruta però es puja be.

Al vèrtex geodèsic s'arriba sense problemes però des del cim la visió es nul·la ja que els arbres impedeixin veure més enllà. Al vèrtex hi devia haver instal·lada alguna antena o similar, ja que queden restes del que era una toma de terra. A pocs metres descobreixo dos caus, un sembla sense us i l'altre rodejat de caminets d'entrada i sortida de l'animalet/s, del que no tinc ni idea del que pot ser, potser alguna classe de rosegador.

També trobo un pot blau de “Quanto” (es un producte de neteja), una mica fet malbé però que fa molt mal a la vista. Agafo el pot li poso dins un tros de goma que devia ser de l'antena i me la penjo a la motxilla i després de fer les fotografies de rigor, marxo avall. Aquest pot el portaré fins al poble ja que les masies per on he passat no hi tenien a l'entrada cap contenidor per la brossa.

Com a continuació de l'aventura del dia, vaig a buscar la pista que em portarà a Sant Miquel, al dret, seguint rastres que comencen clars i després es difuminem i que em porten a una pista boscana molt bonica. Aquí hi ha algun toll que encara està glaçat. Abans de Sant Miquel deixo a la dreta una gran bassa natural, amb una mica d'aigua, que deu ser la font de Sant Miquel, que marca al mapa, o una bassa que recull l'aigua d'aquella font. Sant Miquel era un petit llogaret amb ermita inclosa, totalment arruïnat, i que a la porta de l'habitatge principal posa la data de 1715, segons em sembla llegir. Cada vegada se'm fa més difícil arribar a entendre la deixadesa dels propietaris i de la administració en referència al patrimoni tan ric que teníem. Ja se que em donaran tota mena d'explicacions però jo cada vegada ho entenc menys.

D'aquí a la Rovirassa i sempre per pista, segueix un tros no massa bonic, només parlant de l'entorn, pista amb bona pared molt rascada a la dreta i arbres que no deixen veure res de vista a l'esquerra. La Rovirassa es un altre explotació agrícola-ramadera, i aquí he tingut un petit error. El gps m'ha marcat de seguir un camí paral·lel a una pista molt arranjada, al mapa no hi era el camí però el track coincidia exactament amb un camí real, estret però maco i bastant transitat pels cavalls, que precisament els he vist en aquesta masia. He hagut de saltar una tanca de fil-ferro però el camí seguia maco i planer mentre la pista s'anava enfonsant, de cop arribo a un altre tanca de fil ferro que he de passar per sota, i a partir d'aquí el camí es comença a fer fonedís, i el track en marca que ara va per la pista. Veig rastres que baixen cap a la pista, els segueixo però el salt a la pista es massa per a mi, hi ha una bona pendent per terreny decompost i molta inclinació. Me'n torno a passar per sota la tanca i aquí si que baixant per un sendall arribo a la pista, que segueixo cap la Riera d'Oló. Aquesta pista està retocada de fa molt poc, es molt obaga, i al estar molla es molt fangosa.

Creuo la Riera d'Oló, i dalt de la pujada trobo una casa senyorial que la estan rehabilitant, no he pogut trobar el nom, però la veritat es que per fora es molt maca. Prop d'ella hi ha una cabana de pedra i les restes d'un pou, que ha quedat molt destrossat per la pista, i on el forat de dalt, serveix per llançar deixalles la gent que hi passa per aquí.

Passo per Vilanova, un altre masia amb un tros bastant ensorrat però la major part molt ben arranjat, a la nit llegeixo que l'ermita de Sant Jaume de Vilanova està adossada al mas, per la part de darrera, pel que no l'ha vist ja que no he volgut entrar ja que m'ha semblat que hi havia gent per dins. A quasi tocar el mas hi ha el que era la font, ara el aigua està canalitzada des d'una cisterna propera, crec, fins el mas, i entre mig hi ha les restes d'una gran bassa.

Entre aquest mas i el següent del que no he descobert el nom i on hi havia una gran quantitat de maquinaria pesada, hi ha el lloc perdedor de la caminada, s'ha de creuar el barranc, però no es veu a primer cop de vista, hi han varis sendals sense futur, i l'únic amb continuació costa veure'l, encara que hi ha una solució que es sortir a la pista però llavors ens deixem un tros molt bonic i agradable. En aquests punt perdedor, on es forma una petita placeta, quan arribo em surt un gran au rapinyaire amb una petita pressa a la boca, no se distingir l'au ni la pressa, per la rapidesa que s'escapa volant. Aquí m'ha funcionat perfecte el gps, quan he esperat que el senyal s'estabilitzés.

Després un altre masia molt arranjada però no agrícola, Canemasses, on comença un camí vell bastant agradable que quan entra en terrenys conreats es va perdent, i em torna a passar un altre vegada que el camí es intransitable i he de passar per la vora d'una de les parades conreades, amb una mica de dificultat per sortir al camí que va a Torremagra. Al costat està Canadell, un altre finca agrícola-ramadera.

El tros següent es d'aquells per oblidar, es un quilòmetre per pista ampla i polsosa, al costat mateix de la C-25, que em fa recordar el novembre del 2008 quan anava pel costat de la N-II a la província de Saragossa.

La següent masia, habitada però on en aquest moment no hi ha ningú, te un aspecte bastant lamentable, es d'aquelles que sembla que no poden durar gaire temps, però que a mi particularment es la que m'ha agradat més i la veritat es que no sé perquè, l'he trobat un encant que no l'he trobat a les altres ni aquelles que estaven impecables per fora. El mapa em marca prop “Sant Sebastià”, segurament una ermita, a uns 100 metres en línia recte i 30 metres de desnivell, però veig que son dos quarts de sis i encara em queden dos quilòmetres aprox., pel que desisteixo de la seva recerca.

Aquest tros que em queda no te massa a explicar, només que ja començo a anar una mica cansat tot veient que el sol se'm comença a amagar. Uns metres abans d'entrar a Santa Maria d'Oló es deix a l'esquerra Cal Corbo, una masia abandonada, amb les parets que aguanten no així la teulada i el curiós es que a pocs metres a l'altre costat del camí hi ha una tira de cases adossades, ja sé que les meves reflexions no son del tot correctes, però es curiós que es deixin perdre les cases antigues i al costat es construeixin de noves. La arribada es per camí empedrat, i passat les cases adossades, es baixa per unes escales i per un carrer amb pendent, avall, s'arriba a la plaça on tinc el cotxe, son un quart i cinc de set i he fet més de dinou quilòmetres i mig. Com es normal no tinc ganes de pujar cap el poble vell a veure l'església vella, les restes del castell i els seus carrers, ho deixo per un altre dia.

El dia ha estat ventós i fred, encara que el vent no m'ha molestat massa i la sensació de fred ha anat apaivagant poc a poc, encara que cap a final de la caminada s'ha tornat a sentir, quan el sol ha començat a baixar i amagar-se.

Durant tot el dia he vist molts caminois i rastres, la majoria segurament de senglar, i molts trossos remenats per ells, a més de moltes senyals de peülles al costat dels tolls. La vegetació ha estat predominada pels pins, alzines i alguns roures, de la que jo conec, i molts conreus cerealístics, a més he trobat unes quantes granges porcines. Molt de tros he estat seguint Grs i algun tros el camí de Sant Jaume. El track que he seguit a la majoria de la caminada no era del tot correcte el que m'ha donat peu a alguns errors, alguns m'he adonat abans i algun de puntual he hagut de solucionar-ho sobre la marxa. De les sensacions ja he estat explicant-les a mida que anava escrivint el que havia fet, en general ha estat una bona caminada, amb vèrtex geodèsic inclòs i visió dels llunyans Pirineus nevats.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

0000000000000000000000

0000000000000000000000000000000

Ruta de les Tines de la Vall de Mura

Tines de les Solanes i les de la Casa de les Tines

Avui l'Esteve i jo ens hem anat a la comarca del Bages per visitar la Vall de Mura, on hi ha tot un tomb visitant una gran quantitat de tines de vi abandonades.
Significar que en dos o tres valls del Bages, regades per unes tantes rieres, (Flequer, Mura i no se si alguna mes), com que la plantació principal eren els ceps, en mig dels camps, sobretot a la part baixa, o al costat dels masos tenien uns grans dipòsits on emmagatzemaven el raïm, i allí mateix el xafaven i recollien el vi, i era el vi el que transportaven a la venda., per això totes les tines estaven enrajolades, i tenien al sostre una corda on s'agafaven els que xafaven el raïm, i a sota hi ha un forat per extreien el vi. A internet hi han varies pàgines que ho expliquen millor.
Anem a Manresa i abans d'entrar ens desviem al barri de Viladordis i d'allí creuant el riu Llobregat aparquem al costat dels Tres Salts del Llobregat. Per segui l'excursió aprofitem el track i les explicacions de “carme i ignasi”, a continuació faig copiar-pegar les explicacions que ells donen:

"Aquest itinerari ens permetrà admirar racons de gran bellesa de la riera de Mura així com poder veure una gran varietat de les tines del Bages (Són dipòsits quadrats o circulars construïts amb pedra i morter de calç i folrats amb cairons o rajoles vidriades. La darrera filada de cairons estava reculada uns 15 cm enrere, fent una petita lleixa a tot el volt perquè s'hi pogués repenjar l'engraellat de fusta o brescat on s'abocava la varema i es trepitjava i el most s'escolava entre el brescat. A la part inferior de la tina hi havia una obertura per on es treia el vi quan havia fermentat, aquest forat s'anomenava boixa o broc, que sovint estava protegit dins d'una cabana. L'itinerari ha estat elaborat seguint les indicacions del llibre "Tines a les Valls del Montcau" de Farell Editors. Comencem el nostre itinerari als Tres Salts del Llobregat (hi podem accedir amb cotxe des del barri de Viladordis de Manresa dirigint-nos per una pista, primerament asfaltada i després de terra, en direcció al Llobregat, hi ha pals indicadors senderistes, i passant per sobre d'un pontet per sobre del LLobregat i continuant la pista a la dreta a l'altra banda fins arribar als Tres Salts del Llobregat prop d'on podrem deixar aparcat el cotxe). Haurem passat amb cotxe just per davant la casa de les tines (amb 7 tines precioses) i just a tocar d'on deixem el cotxe trobarem la primera tina i la seva respectiva cabana, la Tina Llobregat, restaurada. La pista passarà per la confluència del riu Llobregat i la desembocadura de la riera de Mura i anirem seguin, aigües amunt, la riera de Mura on aviat trobarem els conjunts de tines Solanes: un primer conjunt força restaurat format per vuit tines i tres cabanes i, una mica més enllà, un segon conjunt de tres tines sense la part superior, força malmeses, al costat de la llera de la riera de Mura. Seguirem caminant per la pista fins arribar a un creuament de pistes, agafarem la de la dreta que passa pel costat d'una construcció i deixarem la de l'esquerra (GR-4) que és per on tornarem. Seguirem força estona la pista fins arribar a trobar la primera tina solitària al costat mateix del camí (una tina i restes de 2 barraques) i molt propera trobarem la segona tina solitària. Continuarem en la mateixa direcció fins que ens desviarem per un petit corriol a mà esquerra per acostar-nos a veure El Triangle, petit embassament, de la riera de Mura. Podem retornar a la pista o bé continuar, com nosaltres, seguint el curs de la riera aigües amunt per després anar a retrobar la pista i tornant una mica enrere per anar a buscar el trencall que ens portarà al Mas Ventaiol, abandonat, i podrem veure la seva tina i retornarem pel mateix camí fins a retrobar la pista per on anàvem que continuarem fins arribar a trobar la tercera tina solitària, restaurada. Anirem a buscar el corriol que hi ha per sobre d'aquesta tina i el seguirem cap a l'esquerra, en la mateixa direcció que anàvem, fins arribar a trobar les Tines del Camí de Sant Esteve format per dues tines: una en molt bon estat, restaurada, i una altra inacabada. Retornarem pel mateix corriol a trobar la pista per on anàvem que anirem seguint. A l'altra banda de la riera, hi ha la Tina Solei de les Generes: per anar-hi no queda més remei que travessar la riera (si es pot) i seguir cap a l'esquerra al costat de la llera, sobre la roca nua, i després pujar pels marges a trobar-la (no hi ha camí aparent que hi porti i pot haver força vegetació), es tracta d'una tina i una barraca amb el sostre enfonsat, sense restaurar. Tornem cap a la pista per on anàvem i la seguirem fins arribar a un creuament de pistes i seguirem per la dreta (era la menys fresada) que ens portarà a la Baga de les Cucoles, un conjunt de tina i construcció molt malmès i ple de vegetació (que gairebé la tapa). Seguirem molta estona aquesta pista revoltant la zona fins arribar a una piscina natural de la riera. Girarem a mà dreta cap el mas de Sant Esteve i més enllà trobarem les seves dues tines sense restaurar i retornarem fins la riera de Mura, travessarem per sobre el pont i pujarem per la pista asfaltada de la qual ens desviarem més endavant per una pista en direcció nord i que revoltarà però ens pujarà per sobre de la riera de Mura, de manera que l'anirem resseguint per l'altra banda de l'anada però a un nivell superior que ens permetrà veure vistes aèries de la riera de Mura i de les tines que hem anat veient. Anirem seguint la pista, i després les indicacions del GR-4, fins arribar a un creuament d'una pista amb un gran roc al mig que seguirem per anar a veure les Tines de les Generes: primer una solitària i, a tocar, un conjunt de dues tines i una barraca, tot restaurat. Retornem a la pista per on anàvem i continuem a mà dreta fins arribar a trobar la Tina del Camí de les Generes, conjunt d'una tina i dues barraques. La pista anirà baixant fins arribar-nos a trobar amb el creuament de la pista que havíem fet d'anada i seguirem amb la mateixa direcció que anàvem que ens portarà altra vegada a les Tines Solanes i de retorn als Tres Salts del Llobregat. Tot el recorregut es pot fer en BTT (únicament l'hauríem de deixar en alguns moments puntuals si volem arribar a totes les tines). Atenció!! Si bé l'excursió no és massa llarga, el temps de durada d'aquesta amb la visita mínima i imprescindible de les tines, s'allarga molt".

només aclarint els detalls particulars de la sortida d'avui.
Sortim caminant a tres quarts de nou del matí, després de visitar l'entorn dels tres Salts del Llobregat, o a la dreta del riu hi han les restes del que devia ser un molí. De seguida de sortir ja es va a visitar la primera tina.
La majoria de tines, tenen adossades cabanes, i la majoria de les que em visitat estan abandonades, encara que hi ha alguna que ha estat reformada. A més la “civilització” fa servir aquest llocs per “amagar” la brossa en comptes de portar-se-la cap a casa, l'exemple mes clar son les tines de Sant Esteve de Vila-rasa que estan a punt d'obrir-se per la meitat i llavors hi haurà una gran quantitat de deixalles escampades, però això es el de menys, ja que a tocar hi ha una gran pedrera que s'està menjant la muntanya, o sigui que no ve d'aquí.
La riera de Mura, que segons els mapes, quan s'acosta a Sant Esteve, agafa el nom de riera de Sant Esteve, baixa molt poca aigua i els tolls, alguns que estarien be per remullar-se una mica, l'aigua es d'un color verd fosc, o sigui qualsevol es remulla allí. El lloc mes evident es on diuen el triangle, que es una gran presa (gran per l'amplada) on l'aigua entollada no es pot ni mirar.
El Mas de Ventajol m'ha donat llàstima, al comprovar un mas tant gran i senyorial que era i totalment enrunat.
Quan hem arribat a Sant Esteve m'he adonat que al mes d'abril del 2008, en un tomb que vaig fer des de Rocafort ja havia estat al lloc, això demostra que la meva memòria amb l'edat va perdent i molt.
Es curiós que les tines son totes rodones (normal), però les cabanes del costat i les que estan soltes son quadrades per fora, però per dins, la base es quadrada però canvia a rodona al mig metre de terra, fins la cúpula.
El dia ha estat molt calorós, encara que el sol no ha sortit fins prop del migdia, i llavors anaven succeint-se moments de sol i moments ennuvolats, i els moments de sol, aquest escalfava de valent. La riera tal com he dit portava poca aigua, i ha estat bonic veure els xops començar a tardorejar.
El recorregut ha estat quasi tot per pista, excepte uns quants grups de tines que s'havia d'entrar entre mig de la vegetació que se les està menjant.
El que sembla es que si es vol fer un tomb sense anar a totes les tines, hi ha un camí per la vora de la riera, que per anar o tornar deu ser molt mes agradable, el que si, que et perds algunes tines. Tot un tros del camí de les Generes, devia patir algun incendi no fa massa anys.
Hem arribat al cotxe a tres quarts de quatre, o sigui set hores justes a la muntanya, per recorre divuit quilómetres, encara que la sortida era de setze, però allò de xafardejar fins l'últim detall de tot, sembla que no, però van augmentant el recorregut fet.
Després de dinar junt al cotxe, anem a peu a fotografiar els tines de la Casa de les Tines, es un grup de set tines que semblen molt ben conservades, no hem pogut apropar-se massa ja que el camí estava tallat per una cadena i a l'habitatge de darrera donava tota l'impressió de ser habitat. I per últim en cotxe ens hem arribat a visitar l'ermita de la Mare de Déu de la Salut, a Viladordis, i no em trobat ni rastres el poblat medieval que marca el mapa de l'Icc.
Un altre dia de muntanya (baixa muntanya), i un altre zona visitada.
Qui vulgui el track mes val que ho vagi de la pàgina d'on jo m'ho vaig baixar, el penjo igual, però com es normal a cada visita hi han tombs i retombs voltant el visitat.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.

000000000000000

Castellsapera i Turó de la Pola, a la Serra de l'Obac

Al cim del Castellsapera (amb celebració inclosa) - Font de la Pola

Avui hem sortit amb la intenció de fer el meu cim número 100, dels 100 cims de la Feec, jo per donar per finalitzar aquest repte i els companys per què no els atabali mes amb el mateix.
Anem, la Chris, el Joan Josep, l'Esteve, en Bernat i jo, fins a l'Alzina del Salari, a Matadepera, per fer el cim del Castellsapera, a la Serra de l'Obac. Per això he preparat un tomb de mes de 12 kilòmetres, incloent la pujada al cim.
Deixem el cotxe a l'aparcament de l'Alzina, i sortim quan manca mig quart per les nou del matí, tot pujant per una pista asfaltada, que després d'uns retombs, passa a ser de terra, es la pista que puja fins el Coll de Tres Creus. Un retomb abans del coll, retomb fort a la dreta, la deixem per un camí a l'esquerra. Passem prop de l'Avenc de Castellsapera, però no ens fixem i passem de llarg (hauria estat bonic veure l'entrada d'aquest avenc (que segons he llegit te entre 70 i 80 metres de profunditat), un altre dia serà. El camí, primer ample, es va estrenyent però fàcil de passar i ràpidament arribem a la punta del Castellsapera. Joan Josep el puja grimpant per la roca de seva cara nord, i la resta l'anem vorejant fins a una canal per la seva banda est. Aquesta canal es molt empinada, i a moments una mica estreta, però pugem sense massa dificultat. Nosaltres sortim al punt mes alt d'aquesta mola i el company surt on hi ha la senyera, i ve cap a nosaltres.
En el blog: “Pels camins del Bages”, de Joan Escoda, es llegeix:
“Castellsapera 939 mts. 31 T 414296 4610823. És un turó d'asprats castells de roques de forma versemblant a un castell. A migjorn del Collet de les Tres Creus que fa de partió de termes. Realment sembla un castell, és un dels turons o muntanyes més boniques de tota la contrada. No molt lluny d'aquest indret s'hi troben les restes de l'enrunat castell de Castellsapera”.
Al cim esmorzem amb tranquil·litat i al final els companys Chris i Joan Josep obren una botella de cava, que havien pujat, per celebrar el meu cim número 100, jo els faig broma i dic que celebràvem el seu cim número 10.
Després passem a un altre tros d'aquesta mola, on hi ha una fita i una llibreta registre, per això hem de baixar una mica ha un petit replà, on comença dos canals, una a cada banda i que està entre els dos trossos rocosos, el del cim i al que anem. Fem noves fotos i signem a la llibreta, després baixem per la canal de la banda contraria d'on hem pujat, hi trams amb força pendent, inclús en un roquer hi ha una cinta d'ajuda, que mes que ajuda destorba, per què aquí els arbres fan molt de servei.
Arribem al camí que puja de la Barata, el seguim a la dreta i de seguida estem al Gr, que es el camí ral de Manresa, seguint-lo a l'esquerra. Quan estem a l'altura del Paller de Tot l'Any, pugem per un sender fins que el tenim al davant mateix, i el tombem completament per la dreta, contemplant les seves parets. Prop d'on finalitzem el tomb es veu una pintada exotèrica en vermell sobre fons blanc, i al costat un petit naixement. En Joan Josep puja una mica pel roquer per veure com està la roca, per si un dia torna per pujar-ho sencer. Es veu que aquí es va muntar una ferrata per on era la via normal, i algú/ns la van des-equipar; encara es llegeix als fòrums de la Feec una discussió de l'any 2003.
Seguim el camí, baixem a visitar la Font dels Lladres, que està en una balma i està eixuta. Per arribar s'ha de baixar un roquer on hi han unes escales de ciment a la roca.
Tot seguit arribem al Coll de Carreu. La vista des d'aquí es impressionat, no puc dir el nom del que veiem per què ho desconec, al ser la primera vegada que estic per aquestes contrades. Abandonem el camí que seguíem i s'agafem un sender que baixa a mà dreta i va a morir sobre un altre que segueix les ziga-zagues que fa el torrent de la Cansalada. Aquell camí, cap a la dreta, condueix a coll de Tanca. Anem cap a l'esquerra fins que troben un nou trencall, també a mà dreta, que baixa directe cap al sec torrent de la Cansalada, que és creuat a l'altra riba.
Aquest camí, primer bastant planer però al poc comença una forta pujada, on hem de salvar uns 100 metres de desnivell en uns 350 metres de recorregut, i precisament es quan ens surt el sol, que ha estat quasi tot el dia tapat pels núvols. Després el camí s'aplana tot baixant una mica, per tornar a pujar, però bastant mes suau. Sortim a un tros pelat de matolls i s'albira el puig de l'Espluga amb la seva balma amb restes de construcció.
Una espluga, és una cavitat formada a les regions calcàries. La Balma de l'Espluga està situada sota mateix del turó del mateix nom (727 metres), el qual resta ubicat entre la carena de la Fosca (nord) i la carena de l'Espluga (sud). Totes aquestes balmes, en temps antics foren usades com habitacles, desprès també serviren com a refugi pel bestiar.
La Balma de l'Espluga està composta de dues balmes obrades que es conserven en força bon estat. A més, dins de la balma principal es pot observar una tècnica de construcció, l'opus spicatum, que van utilitzar els romans i els visigots, i que es va seguir utilitzant fins a l'alta edat mitjana.
“La invasió sarraïna del principi del segle VIII i les posteriors incursions de pillatge, que s'allargaren fins al començament del segle XII, motivaren que una part de la població del rodal del massís de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac, es refugiés en els reductes amagats de la muntanya. Aquests fugitius s'instal·laren d'una manera improvisada i precària, aprofitant coves i balmes. També bastiren edificis pobres o cabanes fetes amb parets de pedra seca i coberta de troncs, brancatge i terra. Les balmes obrades constaven d'una paret frontal proveïda de portes i finestres que tancava la cavitat natural. Les més primitives estaven dividides en dos compartiments: l'un per a persones, i l'altre, per als animals. Són exemples notabilíssims de balmes obrades en època medieval el Puig de la Balma, les Balmes de l'Espluga, la Porquerissa, i la del Puig-Andreu”.
Mentre l'Esteve, en Bernat i jo anem a visitar l'entrada de l'Avenc de l'Espluga, la Chris i en Joan Josep pugen dalt del Turó de l'Espluga.
Seguim en direcció al Quarto de Reixa, gran conjunt rocós, on mes o menys al mig i al seu peu, hi ha una balma obrada, amb dos finestres petites i sortida de fum. Es una cova petita però ben condicionada, encara que quan entro dins s'aixeca a volar una gran quantitat de “mosquitets”, pel que he de sortir ràpidament.
Després, deixant a l'esquerra el camí que en pocs moments ens portaria al Coll de Tanca, pugem a la gran balma on està la Font de la Pola. En aquest ombrívol paratge, antigament hi havia la casa de la Pola amb la balma obrada. El lloc està ben condicionat, la font te una aixeta, i baixa aigua, a l'esquerra hi ha una petita basseta a la roca, on ens sembla distingir dos petits tritons. A l'entorn hi ha dos taules de pedra i ciment, una amb bancs al tombant, i queda una petita construcció, amb porta tapiada, estreta i alta. Hi ha una ganxos clavats a la pared, a uns dos metres del terra i restes del que podrien haver estar conduccions d'aigua o per evitar que entres.
Escrit al febrer de l'any 2008, per “esgarrapacrestes”:
“En les roques de l'esquerra de la balma, s'han trobat forats a les pedres que formen una canal molt marcada, sembla ser que eren per col·locar uns troncs de fusta, per fer una primitiva talaia de defensa. Alguns documents antics parlant d'un Mas de la Pola, a la contrada de la balma del mateix nom; els propietaris del mas de la Mata, el varen comprar en el segle XVI. Anteriorment era propietat de Berenguer de Peguera, que a l'any 1570 el vengué juntament amb el Mas Rouriga. Les primeres noticies que es tenen d'aquest mas, són de l'any 1420”.
Buscant informació per internet vaig trobar que a l'any 2005 en uns fòrums algú preguntava per unes vies d'escalada obertes aquí, encara que ningú va saber respondre'l.
Seguim i arribem a la balma de la Porquerissa que antigament havia fet la funció de cort de porcs, com efectivament indica el seu nom. Des d'aquí, en dies clars, a més de Montserrat també es veu perfectament el Cadí, nosaltres amb el núvols, justet veiem Montserrat i sense la part superior de les diferents roques i agulles.
Una vegada estem al Coll de Tres Creus (antigament dit Coll de la Pola), ens dirigim a fer el cim del mateix nom, primer ens desviem per un senderó a ma esquerra, que ens porta a l'entrada d'un possible avenc, tapat amb branques per evitar que ningú hi caigui. Sortim altre vegada a la pista fins arribar a la bassa de Medi Natural. La Chris, en Joan Josep i en Bernat pugen directes al cim, i l'Esteve i jo anem pel camí en direcció a Mura, per pujar al cim pel camí suau. Dalt noves fotos, descansem una mica i baixem tots pel camí que han pujat ells tres. Arribem de nou al coll i pel camí de pujada baixem als cotxes, on arribem a mig quart de quatre de la tarda, després de fer uns 13,500 kilòmetres.
Dinem prop del cotxe i després cap a casa, en mig d'una operació sortida, que avui i aquest hora no es gens complicada.
El dia ha estat molt bonic, l'entorn preciós, les vistes son esplèndides, el sol no ens ha picat massa, he pogut celebrar la finalització del repte dels 100 cims amb els amics, ah ... i amb cava fresquet.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.

0000000000000