Després de forrar-se amb paranys ens apliquen la cultura de l'esforç

Traducció de l'entrevista a Eva Illouz, filòsofa; de-constructora de la auto-ajuda, la psicología i les noves religions. Entrevista publicada a "La Vanguardia", el 14 de març del 2011.
Crec que es molt interessant la seva lectura. Com sempre prego disculpes per els errors en la traducció.

"Durant segles, l'ideal de l'home culte era l'equilibri.
En quin sentit?
Aconseguir l'absència d'emocions intruses en la pau de l'ànima. Si les dominaves, aconseguies la ataràxia.
I si no, eres un esclau de les teves passions.
El cristianisme transforma aquest ideal de la pau interior en el de “la pau de Déu”; i les passions, en pecats. I va un punt més enllà quant a reprimir el "exo". Ara ja no es tracta de no practicar-ho: això és fàcil...
Què em va a explicar!
El cristià ha d'aconseguir no desitjar-ho. I això requereix un canvi profund en la seva consciència, que és el més important de la seva vida.
Llavors els diners era un pecat més.
Fins al protestantisme, que fa un volt de rosca materialista a aquest ideal; ja no es tracta de dominar-se i contemplar a Déu en la pobresa; per ser bé i feliç has de treballar dur i ser honest i així arribaràs a ric, que equival a ser sant. I, amb aquesta moral victoriana, Anglaterra conquista el món.
La cultura de l'esforç que avui reviu.
Sempre torna en les refundacions del capitalisme com la qual ara vivim. Aquesta moral victoriana nega la bona sort, perquè, per a un bon home, la bona sort només és el fruit del treball dur de cada dia.
I caldria tenir algun talent...
El talent suposa haver tingut la fortuna de néixer amb ell, i la moral victoriana només reconeix el guanyat amb esforç i honestedat.
Sempre recompensats... Al cinema.
Es tractava que acceptessis l'ordre establert, i, a canvi, et brindaven la il·lusió que hi havia una escala social perquè qualsevol –amb o sense talent o cognoms– que sués prou arribés a ser ric.
I vostè no creu en aquest esforç?
Jo crec en la història, que mostra la quantitat de casualitat i sovint des-vergonya requerides per pastar fortunes. Després, el mite ho forgen els guanyadors, que solen preferir que se'ls admiri pels seus mèrits personals que per la seva sort, perquè, com ells, pot tenir-la qualsevol.
Per què torna aquesta moral victoriana?
Perquè el col·lapse financer ha posat en evidència que els qui manegen el sistema fan paranys i així i tot per fi acaben guanyant. I això fa sentir-se idiotes a els qui no les fan i van a treballar cada dia.
També hi ha qui gaudeix el seu treball.
Per controlar i regenerar el sistema han de tornar a convèncer-nos que si treballem dur, tindrem recompensa. Per això ara ressusciten la cultura de l'esforç per neutralitzar la de casino i la del favor polític, que acaben de demostrar que sí són efectives.
I on està la felicitat?
En el XIX estava en l'honradesa i en la riquesa, fins que el psicoanàlisi i la psiquiatria, que fins llavors només s'havien preocupat dels malalts mentals, creen una categoria genial: els neuròtics. I en els 70 democratitzen la malaltia mental.
Ja pots anar al psicòleg sense estar boig.
Neuròtic és qualsevol que sofreixi un conflicte intern. És una gegantesca operació de màrqueting sanitari: si t'enamores d'una noia, però no et convé, tens un conflicte i tal vegada una neurosi; o si et baralles amb el teu pare o els veïns o amb el teu gos..., tens conflictes i ets un neuròtic.
I tal vegada necessitis medicació...
Abans que les píndoles, els psicòlegs conceben un altre profitós invent: la auto-realització. Ja ni tan sols necessites un conflicte per anar a teràpia. Ara, n'hi ha prou que no et "sentis realitzat" per cobrar-te la visita.
O almenys per vendre't el seu llibret.
Qualsevol pot pagar-se aquest llibre que li ajudi a realitzar-se. I llavors apareix tota una narrativa –en la seva majoria, banal– per ajudar-te a realitzar “tot el teu potencial”.
Gènere en auge.
Si treballes molt, ets "workahòlic" i necessites ajuda, però si treballes poc i no ets ambiciós, també necessites ajuda, perquè et falta autoestima... Has d'anar a teràpia.
I es titulen per milers els psicòlegs.
Nostra vida es veu envaïda per la seva xerrameca: si t'agrada el sexe i ho practiques sense parar, ets sexe-adicta i tens por al compromís; però si, en canvi, t'enamores bojament d'algú i li ets fidel, ets depenent i insegura de tu mateixa.
Quin estrès!
El gran canvi respecte a sant Agustín o la moral victoriana és que avui el teu objectiu és inassolible: està sempre en moviment.
I la cartera, després d'ell...
Et convencen que has d'estar tota la teva vida “treballant-te” i per a això necessites guies, teràpia, llibres, consultes, pastilles...
I si vas a la teva bola i punt?
Som humans i requerim de marcs de referència i institucions, però, com estan en crisis, només ens queda la psicologia per buscar una mica de coherència. Així que ells segueixen guanyant. I ara, amb pastilles: es mor un familiar, te les donen per superar el dol; t'abandona la parella, igual. Plorar, que era el més natural del món, avui és un trauma que ha de tractar-se a "pastillazos".
S'han medicalitzat els sentiments.
I les carreres. Un professional ara ha d'aconseguir l'impossible: ser cordial amb els seus companys, però competitiu; bon cap, però també bon amic; ser simpàtic, però no massa, perquè seria feble... Ni molt enèrgic, perquè seria autoritari. Per això també necessita coaching psicològic.
I si t'acceptes com a desastre?
Sempre hi haurà gurús disposats a ajudar-li: estigui tranquil."