Mas de Motarro, Montalt, Salt d'en Sanxo, Coll de la Mina

Mas del Motarro i Contraforts de Portadeix (en mig Montalt, punta nord)

Avui he portat als ex-companys de feina a donar un tomb pel Montalt, seguint la que vaig fer el dia 15 d'octubre (aquí), per a l'inrevés. Aquell dia vaig anar a lligar-la per no tenir problemes avui.
Ens trobem la Conxita i en Rafael, la Dolors i en Josep Maria, la Magda, en Ventura i l'Enric, la Marga i en Jaume, la Rosa Maria, el Santiago i el fill (perdó però no me'n recordo del nom), Josep Maria i jo, a la cruïlla de la carretera del Coll de Fatges a Pratdip, amb la pista, i tots els cotxes en filera ens anem fins passats uns dos-cents metres del Mas de Motarro on aparquem en una bona esplanada.
Sortim a peu quan passem cinc minuts de tres quarts de nou, en direcció al mas, tot passant entre mig de la font i la bassa. Quan estem a tocar el Mas, pugem pel roquer de la dreta, tot seguint unes marques blaves, creuem la pista, on podríem seguir per la mateixa pista però jo prefereixo seguir pel camí vell. Quan la pista tomba i es dirigeix cap els ventiladors i el nostre camí es dirigeix cap el Collet del Montalt, agafem la pista, passem per sota els dos ventiladors que estan aturats, i seguim la carena de la Serra del Coscoll. Agafem un sender molt poc marcat, tant l'entrada com el recorregut (sort que vaig posar una fita a l'entrada) que en pocs metres ens baixa a una pista, que es el camí de Llaberia; el seguim a l'esquerra fins el Collet de la Mafla. Des d'aquí ens dirigim al corral del mateix nom, encara que abans passem a tocar les restes d'un pou, una bassa i els companys trobem quatre rovellons.
A l'era del Corral de la Mafla es on tenia pensat parar a esmorzar, però la majoria diu de continuar una mica mes. Des d'aquí ens dirigim al Collet del Montalt, travessant dos branques de la part alta del Barranc de la Mafla.
Al collet parem a esmorzar, on com sempre en Josep Maria i la Dolors porten vi, cafè i gotes. Des d'aquí ens dirigim al cim, per les Solsides. Al cim fem les fotos de rigor, contemplen el paisatge i ja baixem per la banda sud-est. Al pas entre roques, quan el camí decanta a la dreta ens trobem dos motoristes que estan pujant, es veu que les lleis només les compleixen els ximples.
Arribem al camí de Llaberia, després de passar per dos trossos molt tapats, un per la vegetació que ha crescut molt i l'altre per una alzina i dos grans branques de pi caiguts per les nevades de l'hivern passat.
Des del camí de Llaberia agafem el sender que ens porta al Salt d'en Sanxo, el segon punt del dia (el primer era el cim), o admiren l'entorn; alguns queden una mica bocabadats, a mi també m'agrada molt, però es que estat varies vegades en poc de temps. Sortim creuant el barranquet i tornem a sortir al camí de Llaberia per pujar fins el coll de la Mina, admirant durant la pujada, els contraforts del Portadeix. Al coll trobem el Pr,, que a l'altura del Toll de la Mina deixa la pista per agafar un camí que ens porta fins la font d'en Sanxo i la part alta del salt, primer en forta pujada per suavitzar-se i planejar després.
Pugem al Mas de Santiago Borrassó on admirem la figuera de la seva entrada, arbre que ja ha perdut quasi tota la fulla. Ja només queda seguir per pista, primera boscana (passant a tocar el Toll del Cantina) i després lletja i polsegosa, i arribar als cotxes. Passen cinc minuts d'un quart de dues i hem fet nou quilòmetres sis-cents.
Des d'aquí ja anem cap el dinar qu'el tenim reservat al restaurant de La Cuina d'en Carlos, a l'ermita de Santa Marina de Pratdip, lloc on trobem la Maria Gracia i la Maite. El dinar ha estat abundant i bo, amb uns entrants de amanides, entremesos, palets de pa amb formatge de cabra i escalivada amb anxoves, tot allò d'entrant i en quantitat, després ha seguit el que havia triat cada u, entre civet de porc senglar, peus de porc (també anomenat mans de conseller), esquena de xai o llobarro al forn, per acabar amb postres a triar entre mousse de xocolata o crema catalana, amb vi, gasosa, aigua, cafès (o similars) i per rematar-ho xopet d'herbes.
Però la part principal de la sortida d'avui, com totes les que anem fent, no massa sovint segons qui, es el companyerisme i el bon humor durant tota l'excursió amb el remat final a l'hora de dinar, que hi ha moments que em dona l'impressió de no poder continuar menjant pel mal que em fa la panxa de tant riure, però estar clar que nosaltres tenim una “mestra de cerimònies” que a molts llocs pagarien per tenir una persona com ella.
Res mes, fins a la pròxima, que a veure si es al mes que ve per celebrar anticipadament el nadal, fum, fum, fum.

Per veure o baixar les fotografies, teclejar aquí.

0000000000000000000

Els deus

Ja podem cridar als deus, però aquests mai apareixen ni apareixeran, ja què són producte de la ment humana.

La Vilella Baixa, Pont de Cavaloca, Coll de Cantacorbs, Cabacés, La Vilella Baixa

Pont romànic i La Vilella Baixa

Per avui he quedat amb l'Albert Vinaixa a fer l'excursió núm.20 del llibre “Serra del Montsant”, de'n Jaume Mas, llibre que recomano a tothom que vulgui endinsar-se per aquesta serra. Tot es degut que aquest diumenge ha de portar a un grup a fer dita excursió i no voldria perdre's.
Arribem a la Vilella, entrem per la segona entrada i aparquem al costat de la parada del bus, a la part alta del poble, a l'altre costat del Riuet d'Escaladei. Comencem a caminar quan manca mig quart per les nou del matí, en direcció contraria d'on em vingut i anem a buscar la plaça de la Casa de la Vila i de l'església, per seguir pel carrer Major i sortim pel pont medieval, per agafar la pista a ma dreta.
Sortim a la carretera i deixem a la dreta el camí al Grau dels Bous, i que també podria enllaçar amb el nostre, però seguim la descripció. Deixem la carretera per una pista i al deixar-la i creuar una parada d'olivers, trobem a ma dreta el camí que hem deixat abans, i que pel veiem està net i arranjat.
Seguim pel que es el camí vell de La Vilella a Cabacés. Després de deixar un camí que puja pel Grau de l'Empedrat a la barraca del Creuetes i als Montalts, baixem cap el pont de Cavaloca, pont medieval, que creua el barranc del mateix nom. El camí puja fent revolts, deixant a la dreta l'aljub de la Solaneta, que nosaltres anem a visitar.
Al creuar la pista que ve de la carretera i va al Mas Roger, decidim anar a visitar el mas, son tres kilòmetres i mig, anar i tornar. El mas està com sempre, abandonat, però encara es conserva. Hi ha un grup del parc treballant, segons ens diuen estan fent un colomar.
Tornem al punt on hem deixat el camí vell a Cabacés, per seguir-ho. Al principi puja de fort i ens fa suar de valent, encara conserva trossos dels revolts, encara que en molts trossos el camí puja els marges, senyal que el vell està perdut, després i durant un bon tros planeja.
Arribem al Coll de Cantacorbs on per primera vegada notem que el vent bufa fort. Deixem un sender que puja al cim del Cantacorbs i baixem cap a Cabacés, i de seguida quedem a resguard del vent.
Abans d'entrar a Cabacés seguim per l'esquerra, a buscar el camí vell cap La Figuera. En general va bastant planer fins que arriba a un collet i comença a baixar fort per un camí completament atorrentat, fins un mas abandonat. Segueix pista fins un altre mas, aquest en runes, i sortim a la carretera. Ara ens toca dos kilòmetres i mig per ella, encara que nosaltres fem una marrada per què ens despisten els senyals del gr.
Després de deixar a baix la presa sobre el Riu Montsant, que quasi no porta aigua pel que el pantà està completament sec, i passar
per dins el túnel, baixem a ma dreta per una pista, per seguir un camí paral·lel al riu. Deixem a l'esquerra una bassa bastant gran totalment abandonada, passem per unes vinyes una mica carregades, però també abandonades, deixem a la dreta un camí que puja a la Figuera i sortim a la carretera al lloc per on hem vingut, i en comptes de repetir, seguim per la carretera fins el poble. A molta part dels dos kilòmetres de carretera no hi ha vorera, pel que el caminar per ella fa una mica de respecte.
Arribem al cotxe a dos quarts i mig de quatre, després de fer quasi dinou kilòmetres
El dia ens ha acompanyat, fort vent només al creuar el Coll de Cantacorbs, l'anada ha estat pel camí vell a Cabacés, molt ben arranjat, però la tornada no ha estat tan bonica, a més ha estat pesada per tot el tros de carretera. He tornat a visitar Mas Roger, lloc que val la pena, però que em penso que durara poc de temps.

Per baixar el track, teclejar aqui. Per veure o baixar les fotografies, aquí.

000000000000000

Dedicat als que creuen en les guerres santes

Escoltat en una pel·lícula, actual, de romans, i ho dedico als quals encara, a la nostra era, creuen en les guerres santes.

"En el caos de la batalla, quan la terra sota els nostres peus és un llot liquid de la nostra sang, vòmit, femta i les entranyes tant d'amics com d'enemics, és fàcil invocar als déus perquè ens salvin, però són els homes els que lluiten i soldats els que moren. Els déus mai s'impliquen."

Un tomb per Alforja

Nevera del Metge - Creu de Formatge

Per avui he quedat amb en Joan Josep per donar un tomb per l'entorn del seu poble, Alforja. Arribo al poble, aparco el cotxe i al poc arriba el company. Comencem a caminar a les vuit en punt, des de la rotonda d'entrada al poble. Avui no explicaré els tombs amb exactitud, ja que hi han llocs que no puc donar la situació exacte per diversos motius, si algú està interessat en un punt concret que es posi contacte i veurem el que es pot fer.
Primer, el company, em porta a donar un tomb pel poble, que encara que està molt prop de Reus no l'havia visitat mai, que me'n recordi. Passem pel davant d'un dels portals, l'Ajuntament, l'església, una de les fonts, les Eres (de les que encara s'aprecien dos de les tres que hi havia) i ja sortim del poble. Primer anem a veure la Nevera del Metge, un dels pous de glaç del poble, per això passem uns pocs metres pel camí de la Pedregosa, totalment perdut malgrat que era un camí empedrat, es un dels típics camins oblidats completament, segurament degut que ja ningú passa per anar als seus conreus, al haver construït pistes rurals per a tal fi.
Després, i per pista anem fins a l'ermita de Sant Antoni, en un entorn agradable amb font d'aigua bona i fresca. Seguim pel camí de les Obagues per anar a veure l'Alzina del Mas Pahí, magnífic exemplar. Per un camí que està sent recuperat pel Joan Josep, excepte l'últim tros que hem de passar al dret, arribem a una pista i d'allí a visitar el Castanyer de Sofia, arbre que ben be podria considerar-se monumental si fos de fàcil accés, està situat en un lloc tot tapat per la vegetació, encara que es pot apreciar la seva opulència, encara que té una gran branca trencada, segurament degut a les nevades de l'hivern passat.
Ens dirigim fins el Coll del Mort, lloc on esmorzem una mica després de buscar un raser, ja que bufa una mica de vent. Aquí estudiem les diferents opcions que tenim per completar el dia, decidint pujar al Puig de n'Eres; per això agafem un sender que puja de valent en direcció sud-oest, fins arribar a la vessant del Barranc de les Valls, on per camí mes o menys carener pugem fins el cim, que es la punt culminant de la Serra del Regalat. Abans d'arribar podem adonar-nos d'un gran marge que hi ha a la carena, que devia servir per fer partició o per que el bestiar no traspassés de vessant, el que si que encara que molt deteriorat un s'adona de la gran obra que es va fer.
Per baixar agafem una bona tartera, que encara que mes curta, me'n recorda les tarteres pirenaiques, on s'ha de baixar poc a poc i deixant-se anar una mica. Al peu de la tartera s'ha de seguir per unes traces que no arribem a ser sender, però de bon seguir, que per cert també baixa bastant fort, fins arribar a la pista, que es camí a Puigcerver. La seguim a l'esquerra per veure l'Alzina de la Creu, i la Creu del Formatge.
Aquesta pista es la que seguien el peregrins que anaven des d'Alforja fins l'ermita de Puigcerver, i com des del poble pujava fort i des d'aquí ja es suavitzava, a la Creu del Formatge es on s'agrupaven per seguir tot junts.
Retrocedim per la pista en direcció cap Alforja, passem per la Capelleta, una petita capella que pel que sembla la van posar per que pujant del poble es el primer lloc on es veu l'ermita.
Arribem a la Riera d'Alforja i pel camí paral·lel entrem a Alforja pel costat de la Creu de Terme i creuant la barrancada que ve de la pedrera de la carretera al Coll d'Alforja.
Arribem al cotxe a dos quarts i mig de dues, després de fer 12,600 quilòmetres.
Ha estat un dia molt maco, en una zona propera a Reus, amb visita a un pou de glaç, un cim, tres arbres que podrien ser considerats mig monumentals, amb uns paratges amb colorits molt bonic de tardor, a més de visita turística al poble.
Moltes de les explicacions que he posat aquí son del company Joan Josep.

Per veure o baixar les fotografies teclejar aquí.
0000000

Reflexions sobre Catalunya (1)

Al blog de l'Antonio Mora on parla d'una ermita de La Selva i explica el significat de la paraula “cleda” : “tanca mòbil de fusta feta amb llistons o bastons que es col·loca en el portal d’un corral o d’una pleta”, finalitza l'escrit amb aquesta reflexió que trobo molt adient:

“Hem pogut veure poques cledes – si no hi ha humans – no hi ha bestiar que pasturi. Uns i altres, homes i besties, han estat foragitats per l’anomenat ‘progrés’.
Ara quan Catalunya arriba quasi al 25% de la seva població en el llindar de la misèria, sembla el moment adequat per replantejar-s’ho tot; o encara no ?
Des de dalt de la muntanya, Sant Miquel, l’Arcàngel que ajuda als viatgers, continua esperant el retorn d’aquells que marxaren enganyats pel miratge del creixement infinit”.

Encara que en un moment determinat anomena una muntanya en concret, es refereix a tot el territori del nostre país: CATALUNYA.

La Tossa de Tivissa per la Serra la Llena

Camí dels Arriers i La Tossa, de Tivissa

Per avui he decidit anar a fer una matinal, però aquesta vegada m'he assegurat de fer un tomb que em permeti anar a dinar a casa, i no que em passi com el dia de Llaberia. Per això he triat una excursió publicada en el blog de'n Josè Luis Ordovàs, exactament la que es diu “Tivissa. La Tossa por la Llena".
Arribo a Tivissa, aparco el cotxe molt prop del parc de bombers i surto quan pasem cinc minuts d'un quart de vuit del matí (avui em permeto sortir més aviat mercès al canvi d'horari). Vaig a buscar el camí dels Arriers, que pel que he llegit era el camí que comunicava el poble amb els masos de la muntanya. El camí està molt ben arranjat, es bonic veure que hi ha algú que es preocupa de cuidar els camins i lloc antics.
Deixo a la dreta el sender a la ferrata del Tormo de la Margarida, passo el Collet del Tormo,on s'aprecia el sender que ve per la cresta, a l'esquerra es veu una "M" gravada a la roca, a la roca del Migdia. Hi ha un panell on explica que un funcionari de ses illes, de nom Mercadal, anava gravant la seva inicial a les muntanyes del poble.
Passo quasi a tocar les Coves de la Llena, cavitats a la roca, plena de forats on nien molts ocells. Segueixo el camí, es agradable, va pujant sinuosament, molt ben empedrat fins arribar al Coll de la Llena. Aquí arriba una pista que agafo a ma esquerra fins el Collet de la Llena, abans passo per un cartell on explica que hi ha una creu gravada a la roca que marca el lloc on va morir una persona congelada pel fred, jo no ho vaig saber veure.
Des del collet pujo per la Drecera d'en Benet, en principi va pujant suaument per terreny rocós, al arribar al veïnatge del Barranc de la Fotx, el camí gira a la dreta amb forta pujada, es deixa a l'esquerra una petita balma obrada i per una canal rocosa s'arriba al Portell de la Llena. Des d'aquí per carena, avui el vent bufa una mica fort i fa difícil el caminar, s'arriba al vèrtex geodèsic de la Tossa. Temps just de fer unes fotografies i contemplar una mica el paisatge (que per cert val la pena) i sortir rapit a buscar alguna zona mes abrigada del vent.
Fàcilment trobo el Portell del Monegret, i el camí de baixada, camí per un bosc d'alzines, a estones amb forta baixada, arranjat i netejat de fa poc, aprofito per posar alguna fita de mes als punts que no hi ha i crec que pot haver una mica de dubte.
Abans d'arribar a la pista que ve de del Camí de la Llena, passo al costat de les runes d'un mas, amb el seu pou i la seva era al costat del que devia ser, segurament, el graner. Al davant hi ha uns grans marges que ja es comencen a desmuntar. Després, a la pista pujo unes parades a veure les restes d'un maset i de seguida agafo una pista a la dreta, es la continuació del camí dels Arriers. El deixo per agafar el camí de Sant Blai, passant pel costat de les runes d'un corral bastant gran.
Des de la font de Sant Blai, amb aigua abundant, pujo fins l'ermita i la seva creu, busco un raser per aprofitar per esmorzar. A l'ermita he pujat per la pista, excepte l'últim tros que ho he fet per les escales, però al baixar ho faig pel camí vell, l'entrada està destrossada al eixamplar la pista cimentada i després del retomb, quan ja va paral·lel al barranc, entre brut i ple de pedres caigudes per les obres de la pista, està bastant impracticable. El camí torna a sortir a la pista, i segueixo avall, passant per El Salt, pel costat de la Cresta del Ventall i deixant la pista, per agafar el camí del Gr, que encara conserva trossos empedrats.
Ja arribo a Tivissa quan manquen cinc minuts per les dotze del migdia, després de fer quasi vuit quilòmetres i mig.
El recorregut ha estat molt maco, llàstima del dia ventós i nuvolós i els camins molt ben arranjats.
No he pujat el track a wikiloc, per què es exacte al que ja està pujat, excepte la pujada a l'ermita.

Per veure o baixar les fotografies, teclejar aquí

00000000000000