dijous, 31 de març del 2011
dimecres, 30 de març del 2011
El mon es prou gran ...
El mon es prou gran per satisfer les necessitats de tothom, però sempre serà massa petit per satisfer l'avidesa d'alguns.
Mahatma Gandhi
dimarts, 29 de març del 2011
Problemes idiomàtics
Avui he llegit un article crec que interessant (pel fet de publicar el que passa), on uns bombers de Madrid feien una protesta pacifica en la inauguració pel Gallardón, del seu Palacio de la Cibelés (link.)
Al final de l'article he posat un comentari:
"Encuentro muy interesante el reportaje, mas cuando pone sobre la mesa un problema, y como siempre de los que se desentienden los politicos.
Lo que no acabo de entender es porqué se han de poner los nombres en inglés, porqué “chill-out” y no sala de relajación. ¿Tanto cuesta escribir un articulo sin que el que lo lee y no sabe ingles, tenga que ir a consultar el diccionario?"
Troben molt correcte posar noms en anglés, però haurien acceptat posar "Sala de relaxació"?, estic segur que hauria sortit algun "capsigrany" dient que no s'entenia.
Al final de l'article he posat un comentari:
"Encuentro muy interesante el reportaje, mas cuando pone sobre la mesa un problema, y como siempre de los que se desentienden los politicos.
Lo que no acabo de entender es porqué se han de poner los nombres en inglés, porqué “chill-out” y no sala de relajación. ¿Tanto cuesta escribir un articulo sin que el que lo lee y no sabe ingles, tenga que ir a consultar el diccionario?"
Troben molt correcte posar noms en anglés, però haurien acceptat posar "Sala de relaxació"?, estic segur que hauria sortit algun "capsigrany" dient que no s'entenia.
diumenge, 27 de març del 2011
Albarca, Mare de Deu del Montsant, Grau del Belart
 |  |
Restes dels dos hostals que hi havien al Coll dels Hostalets
Després d'haver passat una setmana amb febre i mal estar, degut a la grip, avui m'he decidit anar a donar un tomb, havia elegit la ciutat de Prades, ja que com està a bastant d'alçada, els desnivells no son massa forts.
Mentre estic arribant a Prades vaig veient que està tot molt moll, ahir ha degut caure molta aigua, i poc a poc en va agafant la boira “pixanera”, pel que quan arribo a Prades ja no paro el cotxe. Me'n torno enrere i vaig fins Albarca, amb l'intenció de pujar a la Mare de Deu, no estic convençut d'allunyar-me fins a la Corbatera, ja hi he estat fa poc i es sent corre molt de vent per dalt les carenes. El que si dubto si a l'hora de tornar, anar a buscar el baixador en el Grau Gran que va fins el Camí de Llisera o anar a buscar el Grau del Belart, això si no tinc intenció d'allargar-la gaire, encara no em trobo massa be.
Surto a dos quarts i mig de deu, passo pels Hostalets deixant a dreta i a esquerra les runes dels dos hostals que hi havia. La pujada no te massa historia, només que per dalt es sent bufar molt el vent, i que del Grau Gran no queda res, des de que van fer la pista.
De l'ermita hi ha molta documentació, però el que han escrit en Salvador Palomar i na Montserrat Solà es: Santuari de la Mare de Deu del Montsant (al peu d'aquesta pàgina).
Al darrera de l'ermita aprofito per fer un mos. Després em decideixo baixar pel Grau del Belart, amb el dubte si es un bon dia, està tot molt humit i tinc entès que es baixen uns pocs roquers, jo no me'n recordo d'haver-ho fet mai, però se que el començament es un "roqueret", veurem com està tot.
Passo per la Cova de l'Abella, i pel costat d'una plaça recordatori, que pel que m'ha semblat llegir, no es veu gaire be, es recordatori a una persona i al seu gos. Sigui el recordatori a qui o que sigui, crec que comença a ser una mala costum el que ara ha donat per posar plaques, per tot arreu, en recordatori dels difunts, encara que els agradés molt la muntanya, la meva opinió es que ja hi ha prou amb els cementiris i massa “merda” a la muntanya.
Trobo el grau, amb posat dos esglaons de ferro, encara que la roca està molt lliscosa. Es fàcil de baixar, encara que ha de ser molt mes pujar-ho. Tota la resta del grau, excepte en un roquer completament mullat i lliscós es molt fàcil i bonic, amb baixada suau, excepte en dos trossos curts, on la pendent es una mica forta, però amb terreny tou, boscà i molt agradable.
Arribar a la pista que ve de les ermites d'Ulldemolins, vol dir fer quasi dos kilòmetres per pista, jo per estalviar-me la sifonada final d'arribada als Hostalets, agafo el sender a la dreta que em porta al camí de pujada, faig una mica mes desnivell, una mica mes llarg, però es mes suau.
Arribo a les tres quarts d'una, després de fer mes de set kilòmetres i mig. El temps no es significatiu, ja que he anat amb molta calma, badant quan pujava, amb vistes al pantà, dins del bosc al baixar pel Belart, el Barranc del Teix, dos restes de barraques, set o vuit cues de processionària, o sigui badant amb tot.
Després he anat a visitar una mica el poble i fotografiar-ho.
Quan estic a punt de marxar arriben un bon grup de jaios i jaies (mes jaios que jo), de la part dels Hostalets, no se d'on venien, però alguns es veien com a cansats; a la carretera tenien el autocar esperant.
El dia ha estat bonic, la pujada amb vent, sort que la major part passes arrecerat, i la baixada ha estat bonica, i el tros de pista, hi han motius per distreure's.
Jo aconsello fer l'excursió a l'inrevés, sobre tot si el terreny està una mica moll, a mes la pista crec que millor fer-la primer. Encara que tot son opinions.
Mentre estic arribant a Prades vaig veient que està tot molt moll, ahir ha degut caure molta aigua, i poc a poc en va agafant la boira “pixanera”, pel que quan arribo a Prades ja no paro el cotxe. Me'n torno enrere i vaig fins Albarca, amb l'intenció de pujar a la Mare de Deu, no estic convençut d'allunyar-me fins a la Corbatera, ja hi he estat fa poc i es sent corre molt de vent per dalt les carenes. El que si dubto si a l'hora de tornar, anar a buscar el baixador en el Grau Gran que va fins el Camí de Llisera o anar a buscar el Grau del Belart, això si no tinc intenció d'allargar-la gaire, encara no em trobo massa be.
Surto a dos quarts i mig de deu, passo pels Hostalets deixant a dreta i a esquerra les runes dels dos hostals que hi havia. La pujada no te massa historia, només que per dalt es sent bufar molt el vent, i que del Grau Gran no queda res, des de que van fer la pista.
De l'ermita hi ha molta documentació, però el que han escrit en Salvador Palomar i na Montserrat Solà es: Santuari de la Mare de Deu del Montsant (al peu d'aquesta pàgina).
Al darrera de l'ermita aprofito per fer un mos. Després em decideixo baixar pel Grau del Belart, amb el dubte si es un bon dia, està tot molt humit i tinc entès que es baixen uns pocs roquers, jo no me'n recordo d'haver-ho fet mai, però se que el començament es un "roqueret", veurem com està tot.
Passo per la Cova de l'Abella, i pel costat d'una plaça recordatori, que pel que m'ha semblat llegir, no es veu gaire be, es recordatori a una persona i al seu gos. Sigui el recordatori a qui o que sigui, crec que comença a ser una mala costum el que ara ha donat per posar plaques, per tot arreu, en recordatori dels difunts, encara que els agradés molt la muntanya, la meva opinió es que ja hi ha prou amb els cementiris i massa “merda” a la muntanya.
Trobo el grau, amb posat dos esglaons de ferro, encara que la roca està molt lliscosa. Es fàcil de baixar, encara que ha de ser molt mes pujar-ho. Tota la resta del grau, excepte en un roquer completament mullat i lliscós es molt fàcil i bonic, amb baixada suau, excepte en dos trossos curts, on la pendent es una mica forta, però amb terreny tou, boscà i molt agradable.
Arribar a la pista que ve de les ermites d'Ulldemolins, vol dir fer quasi dos kilòmetres per pista, jo per estalviar-me la sifonada final d'arribada als Hostalets, agafo el sender a la dreta que em porta al camí de pujada, faig una mica mes desnivell, una mica mes llarg, però es mes suau.
Arribo a les tres quarts d'una, després de fer mes de set kilòmetres i mig. El temps no es significatiu, ja que he anat amb molta calma, badant quan pujava, amb vistes al pantà, dins del bosc al baixar pel Belart, el Barranc del Teix, dos restes de barraques, set o vuit cues de processionària, o sigui badant amb tot.
Després he anat a visitar una mica el poble i fotografiar-ho.
Quan estic a punt de marxar arriben un bon grup de jaios i jaies (mes jaios que jo), de la part dels Hostalets, no se d'on venien, però alguns es veien com a cansats; a la carretera tenien el autocar esperant.
El dia ha estat bonic, la pujada amb vent, sort que la major part passes arrecerat, i la baixada ha estat bonica, i el tros de pista, hi han motius per distreure's.
Jo aconsello fer l'excursió a l'inrevés, sobre tot si el terreny està una mica moll, a mes la pista crec que millor fer-la primer. Encara que tot son opinions.
 |  |
000000000000000
"L’ermita està situada a poc més de mil metres d’alçada, a l’extrem d’una plana –el pla de la Mare de Déu– on; comença el barranc dels Pèlags, depressió que queda entre la serra Major i la serralada; que limita amb la vall d’Ulldemolins.
L’ermita de la Mare de Déu de Montsant o Santa Maria de Montsant, com es va conèixer històricament, té el seus orígens en fundacions eremítiques al segle XII i pertany al terme parroquial d’Albarca, petita vila agregada al municipi de Cornudella de Montsant. En temps medievals va comptar amb una important devoció per part de les poblacions de la rodalia: Albarca, Cornudella de Montsant, la Morera de Montsant i Ulldemolins, principalment.
Antigament hi tenien lloc romiatges i aplecs en diversos moments de l’any. També es coneixen nombroses processons de pregàries en demanda de pluja o d’altres favors celestials. Amb el pas del temps, el santuari va anar perdent importància. La causa d’aquest fet pot trobar-se en el paper del santuari com a instrument per refermar el domini del territori per part de la Cartoixa d’Escaladei, a la qual va pertànyer des del segle XV. Santa Maria de Montsant, que havia estat propietat del monestir cistercenc de Bonrepòs, va passar en aquest moment als cartoixans. Cap el 1450 es construeix un nou edifici, l’actual, prop del cingle que assenyala el límit del terme d’Escaladei –a l’actualitat, de la Morera de Montsant– amb el d’Ulldemolins. Prop de l’ermita es poden observar encara les runes del que se suposa que fou la primitiva capella o eremitori. És en aquest moment quan apareix una imatge de la Mare de Déu que, segons la llegenda, va ser trobada per un bou. Com diuen els goigs antics:
Prop de l’ermita, s’hi troben també les runes de la casa dels ermitans amb què l’ermita va comptar fins ben entrat el segle XX. Al segle XIX, amb la desamortització dels béns de la Cartoixa, el santuari va ser abandonat i esdevingué un corral de bestiar. La imatge de la Mare de Déu, gòtica, va ser baixada a la parròquia d’Albarca. L’any 1909 va ser recuperada per al culte com a ermita adscrita a la parròquia d’aquesta població. Aquesta imatge va ser destruïda el 1936.
A l’ermita hi han tingut lloc tradicionalment dues festes: una a la primavera i l’altra a l’estiu. Albarca compta amb una de les poques tradicions locals sobre sant Jordi anteriors a l’actual diada del llibre i la rosa: una festa votada, anterior al segle XVIII, per demanar la protecció del sant contra les picades dels escurçons i els escorpins. A començaments de segle XX, els joves d’Albarca hi pujaven tot disparant trets amb les seves escopetes en senyal de festa. En l’actualitat s’hi diu missa el mateix dia 23 d’abril.
L’aplec de la Mare de Déu té lloc el 17 d’agost, tercer dia de la festa major d’Albarca, dia en què també acudeixen al santuari gent de les poblacions veïnes com ara Cornudella, la Morera i Ulldemolins. S’hi fa missa, que acaba amb el cant dels goigs tradicionals a la Mare de Déu, i, tot seguit, hi ha un dinar de germanor"
L’ermita de la Mare de Déu de Montsant o Santa Maria de Montsant, com es va conèixer històricament, té el seus orígens en fundacions eremítiques al segle XII i pertany al terme parroquial d’Albarca, petita vila agregada al municipi de Cornudella de Montsant. En temps medievals va comptar amb una important devoció per part de les poblacions de la rodalia: Albarca, Cornudella de Montsant, la Morera de Montsant i Ulldemolins, principalment.
Antigament hi tenien lloc romiatges i aplecs en diversos moments de l’any. També es coneixen nombroses processons de pregàries en demanda de pluja o d’altres favors celestials. Amb el pas del temps, el santuari va anar perdent importància. La causa d’aquest fet pot trobar-se en el paper del santuari com a instrument per refermar el domini del territori per part de la Cartoixa d’Escaladei, a la qual va pertànyer des del segle XV. Santa Maria de Montsant, que havia estat propietat del monestir cistercenc de Bonrepòs, va passar en aquest moment als cartoixans. Cap el 1450 es construeix un nou edifici, l’actual, prop del cingle que assenyala el límit del terme d’Escaladei –a l’actualitat, de la Morera de Montsant– amb el d’Ulldemolins. Prop de l’ermita es poden observar encara les runes del que se suposa que fou la primitiva capella o eremitori. És en aquest moment quan apareix una imatge de la Mare de Déu que, segons la llegenda, va ser trobada per un bou. Com diuen els goigs antics:
És per certa declarada
la causa que estau aquí,
pues un bou vos descubrí,
ya desjunyit de la arada,
y prop de alsinas trobada
per qui estave llaurant.
Siau de tots Advocada…
Después de haver-vos trobat,
fòreu molt solemnement
portada al Real Convent
Escaladei anomenat;
però la vostra pietat
volguer ser aquí habitant.
Siau de tots Advocada…
En terreno cartuyxà
és fundada la capella,
que essent xica ans, y vella
se féu nova, y transmudà;
però en vós lo amparà
és ya cosa antigua, y gran.
Siau de tots Advocada…
A l’ermita hi han tingut lloc tradicionalment dues festes: una a la primavera i l’altra a l’estiu. Albarca compta amb una de les poques tradicions locals sobre sant Jordi anteriors a l’actual diada del llibre i la rosa: una festa votada, anterior al segle XVIII, per demanar la protecció del sant contra les picades dels escurçons i els escorpins. A començaments de segle XX, els joves d’Albarca hi pujaven tot disparant trets amb les seves escopetes en senyal de festa. En l’actualitat s’hi diu missa el mateix dia 23 d’abril.
L’aplec de la Mare de Déu té lloc el 17 d’agost, tercer dia de la festa major d’Albarca, dia en què també acudeixen al santuari gent de les poblacions veïnes com ara Cornudella, la Morera i Ulldemolins. S’hi fa missa, que acaba amb el cant dels goigs tradicionals a la Mare de Déu, i, tot seguit, hi ha un dinar de germanor"
======================
divendres, 25 de març del 2011
Per fi els banquers acaben a la presó i els polítics al costat d'especuladors fugint
Traduït del blog "La Revolución de los pobres" de la publicació del dia 18 de març.
"No es facin il·lusions, no ha passat a Espanya, Islàndia és l'única que es va atrevir a posar a cadascun en el seu lloc. Una revolució silenciosa i pacifica que va aconseguir que tot un govern dimitís i la justícia persegueixi als especuladors i bancaris que han produït la crisi que estem PAGANT. I escric PAGANT en majúscules, perquè tu, benvolgut lector si vius i pagues els teus impostos a Espanya, et va a costar uns 5.000 euros el rescat dels bancs.
No importa que aquests mateixos bancs que ara rescatem obtinguessin en els últims cinc anys 130.000 milions d'euros de benefici, ho has llegit bé, 130.000 milions. Ara cada ciutadà espanyol pagarà 5.000 euros en impostos per injectar-li liquiditat, aquest és l'eufemisme amb el qual ens "venen la moto". Per a això, emetem deute publica al 4,5 % d'interès, que estarem pagant els propers 15 anys, (els islandesos s'han negat). El més curiós és que aquest deute la compren els mateixos bancs que rescatem amb els diners del rescat, no t'ho perdis, llegeix-ho de nou. Al principi vaig pensar que ens prenien per "gilipolles", ara estic totalment convençut que el som.
És una pena que no ens assabentem que un país, petit si, però un país per fi, ha aconseguit posar a cadascun en el seu lloc, s'han negat pagar, els importa "un ou" el que diguin les agències qualificadores, aquesta ha estat la resposta que el poble islandès li ha donat a aquests senyors davant les seves amenaces. Els dolents fan i desfan mentre els bons vulguin.
Gràcies als indecents mitjans de comunicació que tenim, no s'ha vist ni una sola imatge, ni una sola tertúlia sobre aquesta revolució, potser no interessi que creguem que existeix la possibilitat que si volem, podem canviar el sistema. Seria un escàndol pensar que els espanyols som amos de la nostra destinació.
En realitat cada dia que passa em sorprenc una mica més, ja no només els bancs es conformen amb robar-nos, perquè ens roben no ho dubtis ni un segon, a més de robar tenen l'exclusiva legal per muntar els seus sistemes "ponzi" en diferents països i amb diferents noms, i moltes vegades amb diferents noms al mateix país.
En un altre moment parlem de les elèctriques i les petrolieres, la privatització d'Aena o la loteria, ara haig d'anar-me a plorar per un poble que sembla mort i com no per la meva hipoteca que venç el dia 24.
Que dormi vostè bé Sr. Banquer, i vostè senyor lector, teclegi en google "revolució Islàndia" i tindrà la informació que els mitjans nacionals li nega, i prepari's a PAGAR.
No preguntis per qui dobleguen les campanes, que estan doblegant per tu. John Donne (només l'última frase, l'articulo és meu)"
"No es facin il·lusions, no ha passat a Espanya, Islàndia és l'única que es va atrevir a posar a cadascun en el seu lloc. Una revolució silenciosa i pacifica que va aconseguir que tot un govern dimitís i la justícia persegueixi als especuladors i bancaris que han produït la crisi que estem PAGANT. I escric PAGANT en majúscules, perquè tu, benvolgut lector si vius i pagues els teus impostos a Espanya, et va a costar uns 5.000 euros el rescat dels bancs.
No importa que aquests mateixos bancs que ara rescatem obtinguessin en els últims cinc anys 130.000 milions d'euros de benefici, ho has llegit bé, 130.000 milions. Ara cada ciutadà espanyol pagarà 5.000 euros en impostos per injectar-li liquiditat, aquest és l'eufemisme amb el qual ens "venen la moto". Per a això, emetem deute publica al 4,5 % d'interès, que estarem pagant els propers 15 anys, (els islandesos s'han negat). El més curiós és que aquest deute la compren els mateixos bancs que rescatem amb els diners del rescat, no t'ho perdis, llegeix-ho de nou. Al principi vaig pensar que ens prenien per "gilipolles", ara estic totalment convençut que el som.
És una pena que no ens assabentem que un país, petit si, però un país per fi, ha aconseguit posar a cadascun en el seu lloc, s'han negat pagar, els importa "un ou" el que diguin les agències qualificadores, aquesta ha estat la resposta que el poble islandès li ha donat a aquests senyors davant les seves amenaces. Els dolents fan i desfan mentre els bons vulguin.
Gràcies als indecents mitjans de comunicació que tenim, no s'ha vist ni una sola imatge, ni una sola tertúlia sobre aquesta revolució, potser no interessi que creguem que existeix la possibilitat que si volem, podem canviar el sistema. Seria un escàndol pensar que els espanyols som amos de la nostra destinació.
En realitat cada dia que passa em sorprenc una mica més, ja no només els bancs es conformen amb robar-nos, perquè ens roben no ho dubtis ni un segon, a més de robar tenen l'exclusiva legal per muntar els seus sistemes "ponzi" en diferents països i amb diferents noms, i moltes vegades amb diferents noms al mateix país.
En un altre moment parlem de les elèctriques i les petrolieres, la privatització d'Aena o la loteria, ara haig d'anar-me a plorar per un poble que sembla mort i com no per la meva hipoteca que venç el dia 24.
Que dormi vostè bé Sr. Banquer, i vostè senyor lector, teclegi en google "revolució Islàndia" i tindrà la informació que els mitjans nacionals li nega, i prepari's a PAGAR.
No preguntis per qui dobleguen les campanes, que estan doblegant per tu. John Donne (només l'última frase, l'articulo és meu)"
dilluns, 21 de març del 2011
El dirigent d'UDC fustiga TV-3 pel «linxament» de la vicepresidenta Ortega
Es impresentable que el lider d'UDC, el senyor (??) Duran i Lleida ataqui a TV3 per la noticia de la falsedat del curricúlum de la vicepresidenta.
Duran va deplorar que el "Telenotícies vespre" de dimarts donés tractament de «segona notícia» al cas del currículum d'Ortega. A l'últim paràgraf de la seva carta, el líder democristià va elogiar la tasca de la vicepresidenta i, utilitzant una reveladora primera persona del plural, va sentenciar: «A tu, Joana Ortega, t'hem elegit com a vicepresidenta per motius polítics i no acadèmics».
O sigui com sempre atacant al missatger, la culpa es de Tv3 per donar-ho a conèixer, i el fort es que ho va donar com a segona noticia del dia (ja ja), i no de que l'Ortega hagi mentit.
Puc estar d'acord (o no) que als polítics no han d'influir massa els motius acadèmics, però no s'ha de permetre mentiders i farsants.
Com anècdota al blog de la Joana, el dia 14 de març parlava d'error i de disculpes. El dia 15 posava, jo, un comentari a l'anotació:
"Això no es un error, es una mentida. A tot europa democràtica un que menteix, dimiteix. Espero que ho faci ben aviat."
A data d'avui, el comentari encara està pendent de moderació.
Duran va deplorar que el "Telenotícies vespre" de dimarts donés tractament de «segona notícia» al cas del currículum d'Ortega. A l'últim paràgraf de la seva carta, el líder democristià va elogiar la tasca de la vicepresidenta i, utilitzant una reveladora primera persona del plural, va sentenciar: «A tu, Joana Ortega, t'hem elegit com a vicepresidenta per motius polítics i no acadèmics».
O sigui com sempre atacant al missatger, la culpa es de Tv3 per donar-ho a conèixer, i el fort es que ho va donar com a segona noticia del dia (ja ja), i no de que l'Ortega hagi mentit.
Puc estar d'acord (o no) que als polítics no han d'influir massa els motius acadèmics, però no s'ha de permetre mentiders i farsants.
Com anècdota al blog de la Joana, el dia 14 de març parlava d'error i de disculpes. El dia 15 posava, jo, un comentari a l'anotació:
"Això no es un error, es una mentida. A tot europa democràtica un que menteix, dimiteix. Espero que ho faci ben aviat."
A data d'avui, el comentari encara està pendent de moderació.
Islandia no, Magreb sí
Traduït de la publicació al Periodico de Aragón, el 26 de febrer, per Juan Manuel Aragües (Professor de Filosofia. Universitat de Saragossa ).
"Seguint amb la qüestió que abordava fa uns dies, la silenciada revolució islandesa, que ha suposat una bolcada en el panorama polític d'aquesta petita nació europea, cal preguntar-se quin és el motiu que un fet d'aquestes característiques no hagi tingut reflex mediàtic, mentre que cada dia ens desdejunem, mengem i sopem (TVE ha arribat a tenir tres periodistes al Caire) amb els successos del Magrib, amb les revoltes populars de Tunísia, Egipte o Líbia.
Vagi per davant que entenc que el normal és el que està succeint, informativament parlant, amb el Magrib, és a dir, que successos de tal transcendència siguin recollits pels mitjans. El que resulta sorprenent, des d'aquesta presumpta objectivitat dels mitjans, encarregats, en teoria, d'explicar-nos el que succeeix, és el silenci que es cierne sobre Islàndia. Perquè, si a Islàndia ocorren coses, per què no ens les expliquen? Per això, m'atreviré a proposar una hipòtesi explicativa.
El tractament que els mitjans estan realitzant dels esdeveniments del Magrib subratlla que són mobilitzacions de caràcter democràtic contra règims de caràcter autoritari. No anem a entrar ara a valorar que, de la nit al dia, règims amics, i en alguns casos posats com a exemple, vegeu Tunísia, s'hagin convertit en feroces dictadures a les quals aquest far de la llibertat i la democràcia que es diu Occident exigeix respecte als drets humans i llibertats. No anem a parlar d'això, ni d'aquesta germana monarquia marroquina, tan estimada per la nostra Corona. El que sí vaig a subratllar és que es descriuen les mobilitzacions com a mobilitzacions de ciutadans, s'ha dit textualment, que "volen ser com els europeus". És a dir, som tan magnífics que tot el planeta desitja ser com nosaltres. Resulta difícil saber amb quins objectius es mouen les masses en el Magrib, incertesa que, en el fons, corca als nostres governs. Sens dubte, els projectes polítics seran diversos: des d'islamistes radicals fins a liberals, passant per comunistes, nacionalistes, etc. Però el missatge mediàtic és clar: volen ser com nosaltres. És una manera de subratllar els afortunats que som, doncs no hem de recórrer a posar en perill les nostres vides per aconseguir la llibertat: ja som lliures. Tant, que som l'enveja del planeta. Podem continuar amb la nostra migdiada democràtica, abismats davant la televisió, i decidir amb tranquil·litat, i molt democràticament, qui ens representa en Eurovisió o si la mà del defensa a l'àrea va ser o no penal. Voti, voti vostè!
Les mobilitzacions a Islàndia, aquestes que s'han carregat dos governs, que han exigit l'empresonament dels "jerifaltes" econòmics del país, que s'han negat a assumir els deutes dels bancs, que han promogut una assemblea popular per redactar una nova Constitució, que han donat un tall de mànigues al FMI i als mercats, aquestes mobilitzacions no poden ser presentades pels mitjans amb simpatia, sinó amb preocupació. Perquè pujarien a l'escenari a un poble que, lluny de doblegar-se, d'assumir deutes aliens i imposicions irracionals, ha dit prou. L'efecte d'imitació que provoquen els mitjans és brutal. La televisió va estar en el centre de les revoltes dels països de l'Est, que van començar a imitar-se els uns als altres; ho ha estat en les revoltes del Magrib, amb els efectes que estem advertint. Per això cal silenciar a Islàndia, o posar sordina a les deu vagues generals de Grècia, no vagi a ser que als europeus ens doni per pensar que, home, igual tenen raó els islandesos i ja val que ens prenguin el pèl. I comencéssim a reunir-nos a les places, i a agafar casseroles, i a dir-los als Tant-munta-Munta-tant (PP-PSOE-CIU-PNB-PARELL-CC) que fins a aquí hem arribat.
Aquell volcà islandès de nom impronunciable, aquell que va omplir Europa de cendres, serveix de perfecta metàfora pel que esdevé. El volcà polític del nord ha de ser silenciat, doncs el seu nom --no recordo bé si és democràcia o participació popular--, en les nostres geografies polítiques neoliberals, resulta impronunciable. Cal esborrar les petjades de la seva erupció".
"Seguint amb la qüestió que abordava fa uns dies, la silenciada revolució islandesa, que ha suposat una bolcada en el panorama polític d'aquesta petita nació europea, cal preguntar-se quin és el motiu que un fet d'aquestes característiques no hagi tingut reflex mediàtic, mentre que cada dia ens desdejunem, mengem i sopem (TVE ha arribat a tenir tres periodistes al Caire) amb els successos del Magrib, amb les revoltes populars de Tunísia, Egipte o Líbia.
Vagi per davant que entenc que el normal és el que està succeint, informativament parlant, amb el Magrib, és a dir, que successos de tal transcendència siguin recollits pels mitjans. El que resulta sorprenent, des d'aquesta presumpta objectivitat dels mitjans, encarregats, en teoria, d'explicar-nos el que succeeix, és el silenci que es cierne sobre Islàndia. Perquè, si a Islàndia ocorren coses, per què no ens les expliquen? Per això, m'atreviré a proposar una hipòtesi explicativa.
El tractament que els mitjans estan realitzant dels esdeveniments del Magrib subratlla que són mobilitzacions de caràcter democràtic contra règims de caràcter autoritari. No anem a entrar ara a valorar que, de la nit al dia, règims amics, i en alguns casos posats com a exemple, vegeu Tunísia, s'hagin convertit en feroces dictadures a les quals aquest far de la llibertat i la democràcia que es diu Occident exigeix respecte als drets humans i llibertats. No anem a parlar d'això, ni d'aquesta germana monarquia marroquina, tan estimada per la nostra Corona. El que sí vaig a subratllar és que es descriuen les mobilitzacions com a mobilitzacions de ciutadans, s'ha dit textualment, que "volen ser com els europeus". És a dir, som tan magnífics que tot el planeta desitja ser com nosaltres. Resulta difícil saber amb quins objectius es mouen les masses en el Magrib, incertesa que, en el fons, corca als nostres governs. Sens dubte, els projectes polítics seran diversos: des d'islamistes radicals fins a liberals, passant per comunistes, nacionalistes, etc. Però el missatge mediàtic és clar: volen ser com nosaltres. És una manera de subratllar els afortunats que som, doncs no hem de recórrer a posar en perill les nostres vides per aconseguir la llibertat: ja som lliures. Tant, que som l'enveja del planeta. Podem continuar amb la nostra migdiada democràtica, abismats davant la televisió, i decidir amb tranquil·litat, i molt democràticament, qui ens representa en Eurovisió o si la mà del defensa a l'àrea va ser o no penal. Voti, voti vostè!
Les mobilitzacions a Islàndia, aquestes que s'han carregat dos governs, que han exigit l'empresonament dels "jerifaltes" econòmics del país, que s'han negat a assumir els deutes dels bancs, que han promogut una assemblea popular per redactar una nova Constitució, que han donat un tall de mànigues al FMI i als mercats, aquestes mobilitzacions no poden ser presentades pels mitjans amb simpatia, sinó amb preocupació. Perquè pujarien a l'escenari a un poble que, lluny de doblegar-se, d'assumir deutes aliens i imposicions irracionals, ha dit prou. L'efecte d'imitació que provoquen els mitjans és brutal. La televisió va estar en el centre de les revoltes dels països de l'Est, que van començar a imitar-se els uns als altres; ho ha estat en les revoltes del Magrib, amb els efectes que estem advertint. Per això cal silenciar a Islàndia, o posar sordina a les deu vagues generals de Grècia, no vagi a ser que als europeus ens doni per pensar que, home, igual tenen raó els islandesos i ja val que ens prenguin el pèl. I comencéssim a reunir-nos a les places, i a agafar casseroles, i a dir-los als Tant-munta-Munta-tant (PP-PSOE-CIU-PNB-PARELL-CC) que fins a aquí hem arribat.
Aquell volcà islandès de nom impronunciable, aquell que va omplir Europa de cendres, serveix de perfecta metàfora pel que esdevé. El volcà polític del nord ha de ser silenciat, doncs el seu nom --no recordo bé si és democràcia o participació popular--, en les nostres geografies polítiques neoliberals, resulta impronunciable. Cal esborrar les petjades de la seva erupció".
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
