A 3 dies del 9N

Moltes mercès als companys bascs pel seu recolzament .

Eskerrik asko zure laguntza beste euskaldun bat (google translation)

0000000000000000000000000000000

Plans de Peiro, Plans de Maideu, Font Major i Pou de gel

Restes de l'empedrat del Grau de les Marrades

Mas de Maideu

Avui no ha estat dels dies més afortunats, tenint en compte els dies que surto a caminar. La meva intenció era lligar un camí entre el Grau de les Marrades, sortint dels Plans de Peiró, i que va a buscar l'antic GR, que puja pel Barranc del Salt. Ja l'havia fet al març del 2013 i no estava del tot net, i volia comprovar com està actualment ja que a final de mes he portar a caminar a uns companys i en principi havia triat aquest camí.

Surto a mig quart de nou dels Plans de Peiró, de seguida agafo a la dreta cap el Grau de les Marrades, es un grau maco, antic empedrat encara que molt malmès. Quan he de deixar aquest camí per agafar el que busco, me l'empasso una mica, torno a buscar-ho i no el trobo, fins que m'adono que hi ha un gran arbre caigut a la seva entrada, i entre el tronc i les branques no ho deixen veure. Sort del gps que em marca exactament per on he d'anar. Em costa bastant poder superar aquest obstacle per poder continuar. Aquest camí que creuant el Barranc de la Font Major arriba al vell Gr que puja pel Barranc del Salt, es un continu de trobar entrebancs, dues vegades el trobo tallat pels arbres, on tinc dificultats per passar. Hi ha un lloc on hi ha un petit despreniment i s'ha de donar un llarg pas i agafar-se a una branca, sort que hi es. Hi ha un pas on s'ha de fer una petita grimpada i em costa trobar on agafar-me. A més de tot això, el camí té uns trossos molt bruts, i on costa trobar la continuació. A més quan el van reobrir els arítjols no els van arrancar, només els van tallar i ara ja han crescut i hi ha moments que taponen totalment el camí. A part de tot això i fins el camí del Barranc del Salt, hi han trossos molt bonics, i sempre per camí emboscat.

Al arribar al camí del Barranc del Salt, m'estranya molt que sent Gr estigui tan brut, però es que a l'estona trobo el nou Gr. Aquell ha estat anul·lat. No agafo cap a l'Albiol sinó cap a la carretera i als Plans de Maideu, ja que passant pel costat del mas agafo el camí que es dirigeix cap el del Mas de Vidal, es bonic i agradable, bastant pla. Els camins es troben a l'alçada del Mas Nou, però no tinc clar si es podrà passar, i junt a que es va fent tard agafo un rastre a l'esquerra que em porta a la pista, encara que abans d'arribar hi han dos repetjons, l'últim bastant fort i desagradable.

Des del Collet de la Creu, vaig cap al Mas de l'Esporgat, passant per la font, després per la Font Major, on hi ha un grup de joves amb uns monitors, després el pou de gel i el Mas de Nebot, arribant on tinc el cotxe.

Arribo a la una en punt després de fer més d'onze quilòmetres i mig, quan la boira està arribant a aquests plans. En tot el dia no he vist el sol però on no corria el vent, feia bastant de xafogor.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Butifarréndum ... tu ja m'entens!

TOTS A LA BOTIFARRADA POPULAR

Crec sincerament que el seu autor no tindrà cap inconvenient.

000000000000000000000000

A casa nostra, CASTANYADA

NO PERDEM LES NOSTRES TRADICIONS, NI ESPANYOLITZAR-SE I MENYS AMERICANITZAR-SE 

000000000000000000000000

Barrancs de Salanca i Viern, i Punta del Sales, des de Vallclara

Font de la Teula

Castanyers al Barranc de Salanca

Hem anat el Josep Maria i jo fins a Vallclara amb dos objectius, que ben be podrien ser tres. El primer, fer el vèrtex geodèsic de la Punta del Sales, segon passar pels castanyers del Barranc de Salanca, i si estem de sort veure'ls amb el color marronós de la tardor, i ja com a tercer, si es pot, recollir unes quantes castanyes per la celebració de la nit de demà. Aparquem a l'entrada, en el lloc destinat per això, i sortim quan son quasi les vuit del matí. Per fer el tomb he preparat un track amb trossos de sis que he baixat d'internet, a més d'algun tros que he lligat mitjançant els mapes.

Sortim pel Camí del Bosc, tot pujant. Al passar pel davant del restaurant que porta el mateix nom, ens surt a esperar uns gossos bordant, encara que no son gaire valents. Seguim el camí de Vimbodí i Riudabella. A la cruïlla del Barranc de Viern, seguim pista amunt, ja que tenia un waypoint que semblava que indicava alguna cosa interessant, però resulta que després de caminar uns quatre-cents metres veiem que no ens porta a cap lloc dels que volem anar. Retrocedim i arribem al Mas de Llana, completament reformat. Al davant hi ha una font, amb aigua, on parem a esmorzar. Mentre ho fem arriba un home amb un 4x4 a omplir unes botelles d'aigua, i ens comenta que el camí peron anirem està degradat per les motos, encara que ara no passen ho van deixar completament destrossat, a més s'ha perdut el camí vell. Després d'esmorzar ens desviem del camí per anar a visitar les runes del Mas de l'Anglès, totalment arruïnat. Pel que sembla tenia un pou que ens dona la impressió que era de gel. Tornem al camí i seguim amunt. La pista es converteix en camí, i entrem a la zona de castanyers. Anem mirant si trobem castanyes però en aquest tros estan agafades, i només queden unes poques que es deuen haver deixat. 

El camí va enlairant-se poc a poc, deixant a l'esquerra un font, que quasi no es veu, després la font de la teula al costat de les runes d'unes edificacions que pertanyien a les mines. Els colors tardorencs ja han arribat, per fi, a aquesta zona, els castanyers estan que se surten. A l'estona el camí marcat creua el barranc, encara que dona la impressió que abans el camí seguia per aquesta riba. Fins aquí el camí estava ben definit, i en canvi a partir d'ara ja no. Comença un tros amb una pendent molt forta, amb un rec en mig, excavat per les motos, segons sembla, que amb la destrossa i la pendent, fa que a moments hagi d'ajudar-me amb les mans. El paisatge continua sent magnífic, els castanyers aquí son mes grans i tots acolorits. Quan deixem una cruïlla a l'esquerra el camí s'aplana. I al poc arribem a una pista i al Coll d'en Ponç. 

A partir d'aquí anem buscant una possible pujada al cim, però la pista està molt retocada i a l'esquerra hi ha un bon talús i no hi ha forma de pujar, tampoc veiem cap possible camí o sender. Al final i en vista que no trobem un lloc idoni per on pujar, i al moment que estem mes a prop del cim, ens decidim a pujar al dret. Ens costa bastant i això que son una mica més de 50 metres de desnivell, amb uns 150 metres de recorregut. Ens anem trobant un munt de punxoses que ens barra el camí, però poc a poc anem progressant. Arribem a la part més alta però la vegetació d'alzines, encara que joves, no ens deix veure el vèrtex, i encara que passo dues vegades a prop seu no el veig, fins que el Josep Maria ho veu. La fotografia costa bastant fer-la, encara sort que porto el trípode.

A la baixada trobem un petit rastre, una mica més net, però els rastres van desapareixent, i es van ajuntant altres que baixant de dalt, però les continuacions cap a baix no les trobem. I el final, que es sortir a la pista, es una bona odissea, acabant-se baixant assegut i deixant-me relliscar. La pista es agradable, però la deixem per un sender bastant trillar, encara que no massa ample. Al poc parem a dinar, ja que ens ho hem guanyat. Després d'un tros molt bonic amb mirandes als dos costats, el camí comença a baixar amb decisió, per terreny rocós. S'arriba a una cruïlla, en mig del bosc, i a partir d'aquí es torna a repetir el mateix del tros dolent de la pujada, però ara en baixada. 

Es molt difícil caminar per aquesta pendent, en el rec quasi no hi ha lloc per posar els peus, s'ha de posar un davant de l'altre, i les vores estant molt plenes de branques i fulles, amb algun esbarzer sobrer i costa saber on posar els pals.

Al final arribem a un tros planer que ens porta a creuar e Barranc de Viern, per seguir el barranc avall. Passem l'Estret de Viern, un tros molt bonic i agradable. On el mapa senyala el Molí de Viern, només veiem les runes del que sembla un petit maset, a més està a uns metres del riu, i al costat d'aquest no es veu cap edificació ni cap runa. Senyal que no es aquí.

Tot seguint cap al poble, ens desviem per veure la Font Seca, encara que fa honor al seu nom. No reculem, ni seguim recte a buscar el camí de sortida del poble, si no que anem a buscar la pista, primer per un rastre, després per un camí vell, i quan aquest queda tapat (no ens fixem que es poc el tros tapat i que després segueix bastant be), pugem al dret a buscar la pista, només han estat unes poques passes.

Ja per la pista arribem al poble, entrant pel Pont Vell, romànic, i la Font de Sant Antoni. Creuem el poble, veient que l'ermita de Sant Antoni l'estan arranjant. Arribem al cotxe a tres quarts de sis després de fer uns setze quilòmetres, i sense poder fer una cervesseta ja que no hem trobat cap bar.

Avui ha estat un dia que m'ha resultat una mica agredolç, al menys al meu gust. Com a part positiva puc destacar la companyia, els magnífics colors vermells dels castanyers, la meitat dels camins que hem recorregut, el temps que ens ha acompanyat i les magnífiques visions des de les mirandes que hem anat trobant.  Per la part negativa una part del camí de pujada, des de que creua el barranc de la Salanca, es puja per un escòrrec amb una molt forta pendent de pedra petita i on quasi que no hi ha forma de posar els peus al seu rec, igual en un llarg tros de baixada (potser es que se m'ha fet llarg), a més d'arribar al vèrtex al dret i baixar per rastres difusos que s'anaven perdent i la dificultat de saltar a la pista. 

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

50e Dia del Camí de Muntanya, Cardó

Antic Convent-Balneari de Cardó

Ermita de Sant Àngel

Avui es el dia que van triar per fer el 50è Dia del Camí de Muntanya, per ensenyar al mon excursionista els camins netejats que poden connectar les ermites de l'antic convent-balneri de Cardó. Ens hem ajuntat uns 400 excursionistes de tots els clubs de la zona i rodalies. Jo he anat amb en Jordi, i allí ens hem trobat amb el Josep Maria, fent el tomb els tres junts, entre mig de la resta. He de deixar ben clar que encara que sembli que en alguns moments pugui criticar en alguna cosa a l'organització, està lluny de la meva intenció, ja que crec que ho han fet magnífic, tant el treball de camp com la logística. Per mi un 10 total, però no vol dir que en coses puntuals hagi trobat a faltar alguna cosa, crec que també per poca atenció per la meva banda. Ja sé que seria demanar massa, però una cosa que he trobat a faltar ha estat un petits cartells amb el nom de les ermites, fonts, o altres punts d'interès. Repeteixo sempre amb bon rotllo i que més voldria que totes les caminades organitzades estiguin, al menys, com aquesta.

Nosaltres hem arribat una mica d'hora i el passar per la taula d'inscripció, a recollir la paperassa que donàvem ja que inscrits ja ho estàvem, ha estat sense fer cap cua ni aguantar cap aglomeració. Després el nescafé amb el pastisset i esperar l'hora de sortida, tot xarrant amb tots els coneguts que anaven arribant i he trobat, que per cert han estat uns quants. El cotxe l'hem deixat en un gran aparcament de la propietat, que avui han obert per poder absorbir la gran quantitat de cotxes i algun autocar.

La caminada ha començat cinc minuts abans de les nou del matí, segons el rellotge del meu gps. No acostumo a portar rellotge ja que amb el gps sempre puc saber l'hora que es. Només sortir ens hem saltat l'ermita de Sant Elias, que està a tocar a la carretera. Llàstima que no m'he adonat, ja que tenia intenció de fotografiar-les totes. Ens desvien per visitar la ermita del Carme, tot veien a dalt l'antic convent-balneari. Passem pel costat de les restes del Pantano. Després i reculant una mica pugem a la carretera, tot passant pel costat de lo Paller i ja enfilem cap a la Santíssima Trinitat, per un antic camí on es conserva algun tros de l'antic empedrat. Es digne de visitar el que era l'estable de l'ermita, amb els noms de les cavalleries. D'aquí a Sant Àngel i al Portell de la Creu de Cosp. Si la pujada fins aquí ha estat per escalfar-se una mica, ara ve la pujada de veritat, fins la Cova Lluminosa. Al que no estat mai aquí, sorprèn molt, es una de les que s'ha de veure. El camí passa pel mig, amb un camí amb restes empedrats i que fa esses pels marges molt ben construïts. Aquí ens donen unes mandarines per refrescar-se. Per arribar fins aquí s'ha fet un bon treball de neteja i recuperació, incloent unes fustes per assentar el camí i una cadena de seguretat, que crec sincerament que no faria falta, encara que passes pel costat d'un gran roc i el pas es estret damunt de l'assentament que he dit. Pugem una mica més a un mirador que hi ha.

Baixem un tros una mica dolent i planejant arribem al desviament opcional a la Roca Foradada. Pugem, jo tampoc havia estat mai, val la pena al menys veure-la. La sobrepassem a veure si veiem el camí que puja a la carena, però no veiem ni rastre, deu estar totalment perdut. Seguim avall, amb alguns trossos que han reobert al dret, sense seguir el que devia ser el camí vell, ja que aquests no saltaven mai els marges. Segurament perquè ja devia fer molts anys que devia estar perdut i el rastre que es van trobar els netejadors, era per on han reobert. Saltem, tal com sona, a la cruïlla que per l'esquerra va a la Cassola del Diable, i a la dreta el nostre camí que ens porta a Sant Roc, amb una font que raja. Aquí es la parada d'esmorzar.

Una vegada finalitzat seguim i passem per la Font del Prior, Sant Josep, la Font de l'Avellaner per sortir a la pista que es el Camí de Tivenys. En tot aquest tros ens hem saltat l'ermita de Santa Agnès, que des de lluny sembla que es la millor conserva la façana, no així la teulada. Parlat amb l'organització em comenten que el camí exacte no està completament localitzat, a més queda una mica lluny del tomb. Per la pista ens desviem a Sant Simeó Estilita (Ermita de la Columna), abans de pujar davant tenim la font d'aquesta ermita, sense aigua i sense aixeta. D'aquesta ermita no cal parlar gaire ja que es una de les mes conegudes, ja que quasi tothom que ha estat per aquestes contrades ha pujat. Una vegada hem baixat de l'ermita aconsellen als caminants anar avall, cap la sortida, ja que consideren que el queda es massa per l'hora que és. Es una mesura que fan servir en moltes caminades populars, per que els últims no arribin massa tard, però nosaltres tres diem que seguim.

Per un camí molt boscós i obac, netejat de fa poc, en quasi continua pujada ens porta, a Sant Onofre, ens hem hagut de desviar una mica, i a la Font de l'Argelagar, sense aigua però que té un aljub incorporat (maca de veritat), abans de tornar a tocar el Camí de Tivenys. Ens hem saltat l'ermita de Sant Jeroni, però està clar o passàvem per Sant Onofre i la font o ho fèiem per Sant Jeroni.

Aquí ja estan tallant la marxa, però nosaltres tres diem que seguim. Quasi que no veiem la ermita de Sant Joan, com tenim els escombres a prop no busco arribar-hi, només la fotografio des de la pista. Al poc de deixar la pista ja tenim els escombres darrera i que ens acompanyaran la resta del camí. Passem a tocar el Pouet de Sant Bernat, i l'ermita del mateix nom, es l'Ermita Cremada, es veu que va ser cremada en una de tantes guerres. Sense deixar de pujar arribem al Coll de Murtero, on hi ha les restes del que sembla un forn de calç. Una mica més de pujada i ja ve baixada que no deixarem fins al final. S'arriba al camí de la Font de Calces, que jo em pensava que era un camí bo, i a trossos han hagut de reobrir-ho i fer-hi una bona neteja, a trossos encara es veu el camí antic. També saltem algun marge. Ens desviem per veure l'ermita de Santa Anna, i ja cap el final, passant a tocar l'antiga muralla. A l'arribada ens saltem l'ermita de Santa Teresa. Al arribar ens donen beguda i pica-pica, d'aquest quasi no queda res, sort de la companya Cori, que ens ha guarda una mica. Nosaltres hem arribat quasi a dos quarts de tres, després de fer quasi onze quilòmetres, amb un dia bastant calorós, sort que hem anat la major part de temps per bosc i zones cobertes.

El Jordi i jo decidim de no quedar-nos a dinar, de motxilla, i anar-nos cap a casa. Bon dia de muntanya. Només queda tornar a felicitar l'organització, amb gent a tots els lloc possibles conflictius, i amb una esplèndida senyalització, que dono fe que des del Camí de Tivenys ha quedat tota treta, ja que ho he pogut comprovar al anar caminant al seu costat.  

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Cim i Santuari de Bellmunt des de Vidrà

Santuari de Bellmunt

Salt del Molí

El Josep Maria i jo ens hem anat fins a Vidrà, per intentar pujar al Santuari de Bellmunt. Pel tomb d'avui ens hem basat en el tomb de “Ramon Codina”, “Vidrà-Bellmunt-Molí del Salt”, feta al mes de gener de l'any 2012. Una vegada aparcats davant de la Casa de la Vila, sortim a un quart i cinc de deu del matí.  Sortim per la carretera tot seguint el GR3 fins al Coll de Vidrà. Allí tot seguint el Gr., deixem la carretera. La senyalització des de que deixem la carretera fins a Bellmunt deix molt que desitjar, es passa per algunes cruïlles sense pals ni senyalització. El camí fins el Coll d'Hi-era-de-massa es pista, però boscosa i molt maca. La tardor continua sense arribar, els boscos continuen verds. Abans del coll passem el Pla de Sivina, amb una bassa amb aigua de color verd, on hi han un grup de vaques i algun bou pasturant, passem el Collet del Llop, i la Creu de Fus, que no la veiem, potser ens havíem de desviar.

Una vegada al coll pugem cap a Bellmunt, per un camí que transcorre per una fageda molt maca. Fageda que continua verda sense canviar al color de tardor. A l'arribar ens trobem la sorpresa que la hostatgeria està tancada per vacances, nosaltres pensàvem fer el cafè després d'esmorzar, un altre dia serà. Pugem al cim, on hi ha una gran creu, un vèrtex geodèsic, i una capella, que es la Mare de Déu de les Alades. Es veu que igual que al cim de Sant Miquel de les Formigues, de Sant Hilari de Sacalm, en unes dades de final d'agost o principis de setembre, hi ha un gran holocaust de formigues voladores. Aprofitem per esmorzar i contemplar el magnífic paisatge, a l'est el Puigsacalm, el Puig de les Àligues, el Puig Curull i altres. Per l'altre costat i entre la vegetació es veu el Pedraforca. 

Una vegada esmorzats i fetes les fotografies de rigor tornem a baixar fins el Coll d'Hi-era-de-massa i seguim pel camí de la Baga de Canemas. Quan creuem el torrent del mateix nom s'ha d'agafar cap a l'esquerra, pujant una mica, per seguir en la mateix direcció que portàvem. Voregem el Serrat Alt i el Turó de Degollats. Trobem una font, d'on surt una petita corrent d'aigua. Hi ha una petita canalera que arriba a una petita presa feta amb unes pedres i on han rebaixat una mica el terra per fer que l'aigua s'estanqui. Després de la presa, l'aigua cau pendent avall sense control. Al poc ens desviem a veure la magnífica Tosca dels Degollats, per on baixa l'aigua de l'anterior font. 

Passem el Pas dels Degollats per anar a sortir a una pista. Fins aquest pas sempre hem anat per bosc, alzines i fajos entre els arbres d'aquests boscos. Ara i fins que deixem la pista anirem una mica per terreny obert. La pista la deixem per baixar cap al Salt de Molí. La baixada es amb forta pendent entre una fageda d'arbres prims i espigats. El Salt del Molí es un bonic salt d'aigua, al costat del Molí del Salt que agafava l'aigua del Riu Ges. Del molí només queden unes poques runes i la malesa que se l'està menjant, encara que han netejat una mica l'entorn. A peu del salt aprofitem per dinar. 

En comptes de sortir pel camí normal, pugem a la part de dalt del salt, on veiem que es d'on agafaven l'aigua pel molí i seguim per un roquer, netejat, i arribem al camí previst. Poc després de creuar el Ges, el camí passa pel costat del Molí Nou, també enrunat, però que si mires be, es veu el rec per on arribava l'aigua, creuat ara pel camí que seguim. Poc abans de creuar el Pont Romà, em trobat la cruïlla que va cap el Puig de les Àligues. El pont es d'aquells dignes d'admirar, pel temps que fa que està construït i el be que es conserva. Després d'un moment dubitatiu creuem el pont i seguim per un camí que remunta el riu per la seva dreta. Aquí deixem una variant que ens portaria a Vidrà, encara que no massa més ràpid. Sortim a una pista que es el Camí de la Vila Vella, per després d'una petita estona deixar-la per pujar cap el poble. La arribada es bastant lletja, potser el tros menys bonic de tot el recorregut. Entrem pel costat d'una serradora i en comptes d'anar cap el cotxe, ens anem cap l'ermita de Santa Bàrbara, petita ermita en un mirador, molt tapat pels arbres, però que encara conserva una mica de miranda.

Intentem veure la casa pairal de el Cavaller, no sabem exactament on es. El que veiem, sempre per fora ja que està habitat, es el Cavaller de Baix, on hi ha un antic paller del 1784. També hi ha una botiga de carns de la zona. Està tancada. Ens dirigim cap el cotxe, hi passem per davant del Cavaller, magnífica casa pairal. Pugem a veure l'església de Sant Hilari, podent veure la part de dins per una finestreta, i ajudat per la llum de la màquina de fotografiar. Finalitzat les visites ens dirigim al Bar Restaurant Els Caçadors a beure un cafè amb llet i un refresc, que ens ho hem guanyat. Hem arribat al bar quant manquen deu minuts per les 6 de tarda, després de fer uns catorze quilòmetres.

El dia ha estat molt bo, i excepte uns petits trossos del recorregut, sempre hem anat emboscats, amb molts trossos de fagedes, que tal i com he dit abans encara estan amb un verd llampant. Aquestes zones son d'aquelles que son molt boniques i agradables pels seus boscos, que desitjo que puguin conserva per molt de temps. I un altre vèrtex geodèsic aconseguit, i ja falten menys.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000