Els Polítics, segons Enrique Jardiel Poncela

- Els polítics són com els cinemes de barri, primer et fan entrar i després et canvien el programa.
- El que no s'atreveix a ser intel·ligent, es fa polític.

00000000000000

Casetes Velles, Mas del Saro, Canal dels Burros i Fageda

Mas de Saro - Per la Fageda del Retaule

Per avui he quedat amb l'Esteve, i sense confirmar amb la Chris i el Joan Josep. Com aquests dos no hi son a l'hora de sortida de Reus, l'Esteve i jo sortim de Reus en direcció al Mas de Barberans per pujar a Casetes Velles i anar a visitar la fageda del Retaule, que es la mes meridional d'espanya. Quan estem arribant al Mas, ens truquen la Chris i en Joan Josep que estan de camí i que els esperem. Espera que fem a l'entrada a la pista que puja a Casetes Velles. Quan arriben, pugen al meu cotxe i tots junts seguim amunt. Al ser dissabte creiem que no trobaríem massa gent, però la veritat es que pugem 6 o set cotxes, a part de dos grups de btteros. Quan passem pel davant de la Font de la Llagosta veiem bastants cotxes aparcats.
Aparquem davant del Mas de Cullerer (crec que es aquest el nom), el mas te en una paret una llosa amb el de nom de Casetes Velles. Des de Reus fins a la cruïlla de la pista hi ha 107,50 kilòmetres, passant per Roquetes i després son 17 mes de pista.
En principi teníem previst fer un tomb passant per la Portella Calça, el Mas de Saro, El Faig Pare, El Pi Gros i la Carrasca Grossa, arribant pel Refugi del Mas del Frare, però el dubte es en quina direcció fer-ho.
Sortim quan passem deu minuts de les nou del matí, i quan estem sortim puja per la pista tot un grup, entre ells en Vicent Pellicer, l'escriptor afincat al Baix Ebre, no sabem on van però com van en direcció al Mas dels Frares (potser pugen a Tres Pins), però el lògic es que hi vagin cap els arbres, es pel que nosaltres decidim començar per la Portella Calça. A la portella després de contemplar el magnific arç, que per cert ja ha perdut la fulla, aprofitem per esmorzar. El dia es ennuvolat i ventós.
Seguim i anem a veure el Mas de Pataques, per després pujar cap el Mas de Saro, saltant-se la Font de Pataques o de Garrido que teníem intenció d'anar a veure-la. Aquí ens trobem un grup que estan pujant pel bonic i rocós camí. Del Mas del Saro el company Joan Josep va llegir que era el mas habitat a mes alçada de tots els Ports, ara està enrunat. Pugem a veure la Portella de Saro, on s'endevina el camí que devia baixar cap a les Faixes Tancades. També visitem el que nosaltres hem anomenat el Faig de Saro, gran i bonic exemplar.
Continuem passant per la Mola dels Conills, cap la Vallcanera Celestina, amb una gran visió de l'esplèndida panoràmica que es veu en direcció al Barranc de la Vall, amb la Roca Xapada en primer terme. Al arribar al mas (abandonat) de la Vallcanera, fem una marrada d'uns deu minuts (d'anada i altres de tornada) per anar al costat mateix de l'espadat de la Mola de la Bota, amb una caiguda impressionant No hi ha paraules per explicar la visió des d'aquí, amb un colorit que conté tota la gamma de colors de la tardor, a més, dona l'impressió que tenim la Joca a tocar, i a un nivell inferior al nostre.
Tornem cap al mas de la Vallcanera i seguim pista avall, deixem el camí (sembla que hi ha un des d'aquí) cap el Teixet, al que no anem per què veiem que es comença a fer tard. Ens comença a ploure una mica.
Quan arribem al Collet del Gravis, trobem un camí a l'esquerra, on hi ha una pintada vermella en un arbre, i com la direcció de sortida ens sembla que retallarem, deixem la pista per seguir-ho. Resulta que el camí primer planeja i després gira a l'esquerra per entrar a la Canal dels Burros: la baixada es empinada però fàcil, amb les parets quasi a tocar. En aquest tros hi ha una gran quantitat de pins dignes d'admirar per la seva alçada i corpulència. Quan ja em canviat a la Canal de la Lluïsa, ens trobem un tros amb el terreny molt revolt, sembla que pels senglar, i no veiem la continuació. Després d'una estona trobem la continuació, i per forta baixada arribem a la pista. Tot aquest camí una vegada sortida de la canal, està bastant fitat i encara hem posat unes quantes mes; al tros final hi han molts restes de tanques de plàstic i algunes deixalles.
Seguim la pista amunt, trobem varies persones passejant, i agafem el camí que ens portarà a la font del Retaule, però fent una visita al Pi Gros de la Vallcanera, altíssim exemplar que està amb ferros i cables per evitar que es continuí obrint pel mig.
A la font aprofitem per dinar, son quarts de cinc de la tarda. Al ser l'hora que es, desistim d'anar cap a la Carrasca i tornar cap al cotxe passant pel Pare Faig, arribem quan ja hi ha bastant de manca de llum, i la Portella Calça. Arribem al cotxe quan ja es fosc, son dos quarts i mig de set.
Del tros entre la font del Retaule i el Mas de Pataques no hi han paraules per descriu-ho, total la fageda està en tot el seu apogeu de colors, amb el marró clar, fosc, vermell, carabassa, etc. Crec que es una visita obligada a la tardor.
La resta d'excursió encara que no hem fet una bona part del programat, ha valgut la pena i hem quedat molt satisfets. Hem estat nou hores 25 minuts a la muntanya, i hem fet quasi dinou quilòmetres, amb un desnivell acumulat de mil cent cinquanta metres.
Sortida que es pot repetir, amb diferents variants, les vegades que es vulgui, amb això crec que està tot expressat.
El company també ha escrit al seu blog, si voleu veure les seves explicacions, : "TROUSSEJANT".

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.

0000000000000

XI Marxa Dufour, del Club de Futbol Reddis, S.E.

La majoria de controls a l'arribada - Bona paella de fi de festa

Avui es el dia que el Club de Futbol Reddis, S.E., el club d'on soc soci, organitza la marxa Dufour, i em vaig comprometre a col·laborar fent d'equip escombra. El dia 19 d'octubre vaig anar a fer el recorregut, acompanyat amb l'Albert Vinaixa i la Montse Pàmies, ells ja l'han fet quasi tota mentre ajudaven a netejar els camins, però jo tenia la necessitat fer-la abans d'avui, per poder fer d'escombra, en cas contrari no sabria, en alguns trossos, per on anar, encara que pel poble ens vam perdre, pel que vaig tornar el divendres a fer el tros del poble.
Fem d'escombres en Lluís i jo. El recorregut surt de l'ermita de Santa Marina de Pratdip, i puja pel Gr, deixant la variant que va a Vandellòs per el Coll de Santa Marina. La pista que seguim, que va fins a les antenes de la Serra la Güena, el dimarts estava ple de branques esporgades de les alzines del tombant, que impedien el pas, però avui, tal i com s'havia compromès el Consorci de Llaveria, el ramatge està completament triturat.
Al poc de sortir hi ha una marrada on hi ha un control de pas, que comporta passar pel costat d'una font (seca) amb la seva bassa que té una vora que era un rentador, aquesta font ha estat destapada mercès als treballs de neteja del consorci. Després passem pel costat de la Font de la Duera, entre la font i la bassa, tornant a sortir a la pista, on fem un altre marrada per la dreta. Seguim la pista i a la cruïlla per on després vindrem, trobem el control 1. Aquí es confirma que l'última parella en sortir s'ha perdut i no ha passat, tal i com ens havia fet saber el control de pas. Els que fan de control i el pas, marxen per on tornarem per què han de fer uns altre controls.
Seguim pista fins les antenes i ja baixem cap el poble, amb magnífiques vistes sobre la Serra de Llaberia, Montredon, ..., sort de la vista per què la pista no es gens agradable.
Baixem al poble i a l'entrada està el control 2. Pugem al poble i a la plaça de sota el castell on hi ha el mirador, ens espera en control A, on ens obsequien, igual que a tots els participants, d'un esmorzar de pa torrat amb llonganissa i cansalada a la brasa, vi, avellanes i galetes (encara que es veu que no han tingut gens d'acceptació, la veritat es que he menjat una i no era gaire bona).
Baixem per les escales, on amagat hi ha un altre control de pas. Sortim a la carretera per deixar-la per agafar el camí de vora el Riu de la Dóvia, que creuem. Deixem el camí del riu i ja agafem la pujada cap el Coll del Marqués, on al costat d'una torre d'electricitat hi ha el control 3. El camí tomba a la dreta i ja agafa la barrancada que baixa del coll. Aquest tros de camí es llarg, pesat i pedregós. Deixem a l'esquerra, una mica separat, un pou (de calç?). Una mica abans del coll, i entre mig d'un munt de rastres i possibles camins trobem amagat un altre control de pas.
Baixem cap a la clotada de l'altre vessant del coll, ens acompanyen els controls 3 i el de pas. Deixem el pou de l'Anxera, una bassa natural, el camí a les runes del corral del Maset de Cal La Llana, la traça que va al maset, on neix la font de l'Anxera i seguim la Rasa dels Estrets, i on hi ha el pal indicador de la font trobem un altre control de pas.
Seguim la Rasa i saltem al Riu Llastres que el seguim una estona. On es deixa el Riu trobem el control B. Es abans del tros mes bonic del riu, però que encertadament no han volgut que passi la marxa, per les dificultat afegides que podrien tenir els marxadors. Els controls van a buscar el de pas anteriors i se'n tornen tot pujant de nou el Coll del Marqués.
Els altres seguim, i ara be les pujades fortes!. Pugem fins la caseta i pou del Gorrió, passem sota una torre d'electricitat, pugem un grau, on ens espera el control de motxilles, seguim pujant per la carena, amb restes dels marges d'un camí antic (per cert no gaire ben fets), fem un flanqueig, sense deixar de pujar, i anem a buscar una tartera on dalt, hi ha un control de pas al costat del Pouet del Pressó, i ja tots junts anem a buscat la pista del matí, i cap el final de la marxa que està davant de la Font de la Duera, on trobem que encara queda una mica del pica-pica que havien preparat.
Ja agafem els cotxes i anem fins a Pratdip on al restaurant de les piscines, l'organització ens mengem una formidable paella mixta, acompanyada d'unes amanides verdes, un gelat i cafès (o similars).
El dia ha estat bo. La participació, al meu parer una mica minsa que no està en consonància al treball de camp de l'organització, i no ho dic per a mi, per què jo no he col·laborat a banda d'anar-lis a ensenyar un camí que ja coneixia, entre Riu Llastres i Pouet de Borràs, i avui fer d'escombra.
A fer de ser sincer, segons la meva opinió i sense que ningú s'enfadi amb mi, el recorregut no crec massa encertat per una marxa on tot el trajecte s'hagi d'estar mirant el mapa i la brúixola, seria mes adient per una excursió simple o si de cas per una marxa de només regularitat, en la que s'ha d'anar seguint els senyals i els papers només per segellar als controls i mirar els mitjanes de caminar. Però, i repeteixo, es la meva opinió, la majoria de participants han felicitat als organitzadors. Es el que m'han dit, per què, està clar, jo no hi era mentre arribàvem, però estic convençut que ha estat així. Dic el del recorregut, per què quasi tot es terreny molt aspre, molt pedregós, amb estones de mal caminar, tarteres, franquejos amb camí que mes sembla rastre que no camí, i tenint en compte l'organització ha fet un gran treball de neteja.
El fi de festa al restaurant ha estat perfecte amb bon dinar, companyerisme, bromes, acudits, rialles ....
Crec que es l'últim acte inter-clubs que organitza aquest club, i com a acte social queda la posada del pessebre i dinar de socis. Des d'aquí desitjo sort al nou club.
Jo no vaig fer cap fotografia però si voleu veure les fotografies penjades a la pàgina web del club, entreu aquí, però son del control d'arribada i alguna del fi de festa.
Poso els links del tríptic i de la fulla de ruta de la marxa. Els he pujat a una pàgina de Google Documents, per què em fa por que desaparegui de la pàgina del club, i potser a algú li pot interessar.

Per baixar el track, teclejar aquí

0000000

Sant Miquel del Fai i Cingles de Bertí, des de Riells

Masia de l'Ullar i el Turó de les Onze Hores

Avui he quedat amb els companys del club que els portaré a donar un tomb per la ruta que tenia prevista de fer jo sol, ruta que desconec totalment, encara que confio no tenir problemes, ja que l'he confeccionat a partir de diversos tracks que passen per la zona, tots baixats de la gran pàgina que es wikiloc.
Ens trobem a Reus en Jordi Francisco i la Cristina Llurba, l'Albert Vinaixa i la Montse Pàmies, en Toni Mirete i la Maria Terrazas , la Gloria Olivé, l'Edith Carvajal, en Josep Ferre, la Susanna i jo, total 11. Sortim per l'autopista cap a Riells del Fai.
Aparcament al davant de l'església de Sant Vicenç de Riells, i sortim a peu a dos quarts de nou, creuant la carretera i agafant la pista en direcció a Sant Miquel.
Deixem a la dreta, a tocar, Can Jaume. Veiem entre la pista i el riu Tenes, la masia de la Pineda i La Madella i Torres de la Madella. Aquí havíem de deixar la pista i agafar un camí a la dreta, com anaven parlant i jo no em fixava en el gps i/o mapa quasi ens l'empassem, sort que trobem una persona d'un grup de 55 excursionistes de Sant Celoni, que ens indica el camí correcte.
Anem seguint el camí, trobem a la resta del grup anterior que estaven esmorzant, passem una gran alzina que deixem a l'esquerra i ja arribem a Sant Miquel del Fai. Esmorzem a l'entrada i encara que volíem entrar a prendre uns cafès, no ho fem per què s'ha de pagar entrada i com no tenim temps de visitar el recinte, creiem que no val la pena pagar per anar al bar.
Seguim amunt creuem el Rossinyol dues vegades i agafem un camí que puja fort al començament. Anem bordejant el Serrat de l'Onyó, creuem el Torrent del Gat, deixem unes runes a la dreta, segurament d'un antic corral, deixem un camí que baixa a la dreta i arribem a la masia de l'Ullar, una antiga masia ara abandonada.
Seguim el camí al costat del Torrent de l'Ullar. Per un error meu al no comprovar be el mapa i el gps, seguim un senderó que segueix el Sot de Barnils, al començament està brut però es pot seguir, però capa vegada es tapa mes, fins que arribem que ja no podem continuar. Reculem, creuem el Torrent de l'Ullar i ja agafem el bon camí que ens porta a Bertí, passant primer pel costat de Can Magre, admirem el llogaret i la seva església romànica de Sant Pere, que te al costat el cementiri amb un oratori en una cantonada. Aquí parem a dinar.
Continuem fins el Clascar o Castell de Bertí. Agafem una pista, creuem el Torrent del Sot del Grau, i de seguida agafem un camí a l'esquerra que ens porta a la carena, on hi ha una cruïlla de camins. Deixem de front el camí del Grau de Montmany, agafant a la dreta; el camí passa entre el cingle i la mola del cim de Puiggiró. Baixem cap el Grau de Mercader, però fem una marrada per anar a veure la Masia del Traver, una de les masies mes importants de la zona, però sembla que ara abandonada, en el camí trobem una bassa natural i les restes d'un forn. Tornem al Grau del Mercader, baixant per una ampla pista, que ens porta al Collet de Can Tripeta. Aquí fem un altra marrada i ens allarguem fins el Santuari de Puiggraciós, que podem visitar per dins, ja que està oberta. Hi han varies persones visitants que han arribat en cotxe per la pista, que em penso que ve de Montmany. Al costat hi ha la capella antiga de la Mare de Deu de Puiggraciós i una antiga torre telegràfica, ben conservada per fora.
Tornem cap el collet i agafem una pista antiga que es converteix en camí que es va apropant a les parets del cingles, deixem el camí per un senderó que sembla s'hagi netejat de fa poc, que passa a tocar les roques vermelles dels cingles.
Quan trobem una cruïlla, on el camí de la dreta puja cap el Torrent de Llòbrega, parem a contemplar una de les millors vistes del dia, al meu parer, a la dreta el Turó de les Onze Hores, al davant el Turó de l'Ullar, entre mig el Torrent de Llòbrega. A l'esquerra ja es veu Riells.
Ja només manca a fer la baixada fins al poble i uns quants carrers. Arribem al cotxe quan passen cinc minuts de tres quarts de sis, després de fer 21,500 kms.
El dia ha acompanyat, encara que al començament feia una mica de fred, però en la seva majoria ha estat solejat. La zona completament desconeguda per a mi, ha estat molt bonica, però a ser sincer tenia unes expectatives massa elevades que no s'han complert del tot, potser es que una gran part va estar calcinada a l'incendi de l'any 1994, i encara queda molts restes dels pins cremats, les alzines encara son joves, i gran part del terreny esta dominat pels coscolls. Amb això no vol dir que no m'ho hagi passat be, a part de Sant Miquel de Fai, amb la seva gran cascada sobre el Riu Tenes, hem pogut visitar unes grans masies històriques, ara abandonades, el llogaret de Bertí, amb la seva ermita, el Santuari de Puiggraciós, amb la antiga capella i la torre telegràfica.
La caminada ha estat acompanyada, en tot moment, amb un gran ambient i molt d'humor. Per finalitzar el dia no podia mancar la cervesa (o altres begudes) de final d'excursió.

Per baixar el track teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.

000000000000000

Mas del Motarro, Salt d'en Sanxo, Montalt, Corral de Maflà

Toll del Cantina i Mas d'en Santiago Borrassó

Després de quasi quinze dies sense sortir i aprofitant que fa dies que els ex-companys de feina em demanen que els porti a donar un tomb, i havia pensat de portar-los al Montalt, es una zona que he estat varies vegades i em conec una mica, però tinc un problema que o es repeteix la pista pedregosa i gens bonica entre la carretera i el Coll de Maflà (no poden pujar els turismes) o la tenia que allargar per una punta, per l'altre o per les dos. A més volia trobar algun baixador entre la carena de la Serra del Coscoll a la pista, fa temps vaig trobar un però el tros de dalt no el vaig poder enllaçar. Per tot això torno a anar fins la zona, i porto el cotxe fins el Mas de Motarro. Com acostumo a fer, faig el recorregut a l'inrevés del que tinc previst, per què dona la impressió que no es faig el mateix.
Per arribar al mas s'ha d'agafar la carretera del Coll de Fatges a Pratdip, la cruïlla està a cinc kilòmetres de Vandellòs (5 exactes des de la benzinera). S'ha de seguir la carretera durant dos kilòmetres i mig, i en retomb fort a la dreta, agafar una pista cimentada que surt recte i pujant, s'ha de seguir aquesta pista per un kilòmetre i s'arriba al mas.
Una vegada aparcat davant del mas, surto quan manquen cinc minuts per un quart de deu, en direcció al Mas de Santiago d'en Borrassó. Fa molt de vent i bastant de fred. Als tres-cents metres trobo un lloc a l'esquerra amb una bona esplanada on es poden deixar bastants cotxes, millor que davant del mas per aparcar un grup.
Passo pel davant Toll de la Cantina, entro fins al Mas de Borrassó, baixo fins a la Font d'en Sanxo (tot l'entorn està anegat de tanta aigua), agafo el Pr, deixo a l'esquerra el senderó que baixa al Salt del Sanxo, continuo seguint el Pr, arribo a una pista, davant hi ha el Toll de la Mina, i vaig fins el Coll de la Mina. Agafo pista a l'esquerra, baixant, amb bones vistes als contraforts del Portadeix, i buscant el camí que enllaça aquesta pista amb el salt d'en Sanxo.
Em trobo la pista amb un gran toll, que fa que hagi de buscar un pas alternatiu entre l'herbà. Molt prop trobo una pista vella i tota deixada que va en direcció al salt. L'entrada esta amb un bon toll, que també fa que l'hagi de salvar entre el bosc (bastant espès). La pista es nota ampla, però està molt bruta i he de treure les tisores i tallar uns quants esbarzers. La pista finalitza en una esplanada, el gps em marca que el salt està a tocar, pel que em decideixo a buscar un pas mes o menys net. Trobo un pas que va directe a la balma obrada del costat. El pas està brut, pel que el netejo una mica.
Passo el salt, cau una mica d'aigua i segueixo fins a la pista que es el camí de Llaberia. Busco el pouet del Tomata, però com es normal, amb la vegetació espessa que hi ha i al només tenir la referencia del mapa, no la trobo. Reculo i ja agafo el camí al Montalt, prop del començament hi ha un tros que s'ha de salvar per dins del bosc, hi ha caigut un gran pi amb moltes branques, que tapen el camí. I sense mes incidencia, a part de les esbufegades per la forta pendent, arribo al cim. Paro a menjar una mica i fer les fotos de rigor; el vent continua bufant. Baixo passant per les Solsides, penso que un altre vegada he d'anar per l'altre camí que passa mes a la dreta, per unes feixes de mes avall.
Al collet del Montalt em dirigeixo cap el Corral de Maflà, s'ha de seguir avall, i quan es toca el barranc, creuar-lo, i anar a buscar la següent barrancada, i s'arriba a l'era del corral, però abans s'han de salvar dues remuntades.
Des de l'era, per camí bo s'arriba al Collet de Maflà deixant un toll a l'esquerra, agafant el camí del Capcir i deixar les restes d'un pou a l'esquerra.
Segueixo per la pista en direcció al Collet del Montalt i després de deixar a la dreta, una mica aixecada, la Cova Pastor, trobo el senderó (una mica brut) que amb bona pujada, però curta, em porta a la carena de la Serra del Coscoll. Carenejo cap els ventiladors, per després baixar cap el Mas de Motarro, agafant el camí vell i al creuar la pista, baixar pel gran roqueral bastant ben senyalitzat.
Arribo al mas, a tres quarts de dos, després de fer una mica menys de deu kilòmetres, amb la bona sensació de haver aconseguit la fita marcada. Un dia amb bastant de fred i molt ventós.
Ara ja només em queda buscar el dia per portar als ex-companys.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure o baixar les fotografies, aquí.
0000000000000000

El conte del drac (Tivissa)

"Ja fa moltes centúries que en moltes parts de la terra, al temps en què els primers homes hi vivien, uns monstres que s’anomenaven dracs o dragons, per les contrades de Tivissa -que en aquell temps s'ignora el nom que tenia- també n'hi havia. Els llocs per amagar-s'hi abundaven: l'avenc de la Fotx -que avui en diem-, la cova Llúdriga, cova del Ramer i altres. A Tivissa en aquell temps, cap a la part que avui en diem el Castell, hi tenien el poblat els primitius, fet de cabanyes rudimentàries, amb parets de pedra seca, cobertes amb bigues, brossa i terra. Els habitants es pot dir que eren pastors i una mica agricultors, pel que cadascú consumia.
Molts anys més tard; allí s'hi bastí un castell, avui ja desaparegut, i al seu voltant, cases més normals, que algunes transformades avui encara existeixen. Aquells pastors primitius tenien bons pasturatges pel voltant del seu poble, on anaven normalment a pasturar.
A la part de la Sèquia el Camí, en aquella fondada hi anaven molt abans i no hi existien les gravalades d'avui, hi havia noguers, algun castanyer i arbres fruiters. Algú havia dit, en ocasions, que en hores de la nit, li havia semblat veure per dintre l'arbreda, alguna ombra que s'hi passejava però sense poder distingir el que podia ésser, encara que els més porucs ja hi veien el monstre.
La filla d'un dels pastors, com que era tan a prop, moltes tardes hi anava a pasturar el seu ramadet de cabres, per aquesta raconada i al mateix temps les abeurava a la font que en aquell temps brollava per entre unes pedres. Però un dia ja mig passada la tarda, se li aparegué un Monstre o Dragó. Ella cridà espantada, però en aquell moment no hi havia ningú per allí. Les cabres també marxaren esfereïdes. Ella forcejà amb ell mentre tingué forces, però a la fi, se l'emportà molt pausadament, se suposa cap a l'avenc, on tenia el seu amagatall. En aquest moment, la sort hi jugà un paper interessant. Un jove pastor, que de nom es deia Zalde i que estava molt enamorat d'ella, venia de pasturar de la part dels Sirgues. Al arribar allí veié les cabres de la seua enamorada que es deia Saldala totes escampades sense que ningú les guardés i, al mateix temps, li semblà sentir uns crits al més endins del racó. Arrencà a córrer tant com pogué i quan arribà cap allí on ara hi ha el pou que abasteix d'aigua al poble, veié la fera que s'emportava Sandala. Tot corrent començà a cridar tan fort com podia "Fuig, fuig, fuig!" innumerables vegades. El drac, als crits se sorprengué i deixà caure a terra Sandala mentre ell cridava més fort encara. La fera, esporuguida, en lloc de plantar cara, s'escapà més endintre el racó per intentar pujar per un roquisser i anar-se'n cap al bosc que hi havia a dalt a Pinangleres. Aquell roquisser, a causa de llamps i tempestes, estava tot ple de clevills i, al clavar-hi les urpes per intentar escapar-se per allí, es produí un gran estimball de roques amb un soroll com si sigués un gran tro i, junt amb les roques, caigué el monstre quedant aixafat entre elles al temps que donava un braül espantós. Zalde corregué cap a la jove Saldada, encara plorosa i espantada. Anaren cap allí al monstre mort, rajant avall del barranc la sang de la fera. Tornaren avall a recollir les cabres que totes juntes encara pasturaven i més tranquils tornaren cap al poblat, on van contar el que els havia passat amb el drac, cosa que a molts els costà de creure.
A l'endemà, grans i petits, tots anaren a veure el drac mort que ningú havia vist mai, comentant que l'únic que havia pogut espantar la fera eren els grans crits que havia donat Zalde. Els del poblat des d'aquell dia, a aquella raconada, li digueren el Racó del Fuig, i la fonètica de tantes centúries seria la causa de canviar-­li el nom ja que avui tothom en diem el Racó de la Fotx. Avui, encara al més endintre del racó, es pot veure el gran estimball de pedres molt grosses per on intentà escapolir-se el Drac".
Font: Isidre Jardí, Tivissa (Ribera d'Ebre). Adaptació de l’original manuscrit.

El lluny que podem arribar

"Només aquells que s'arrisquen a anar massa lluny podran saber el lluny que poden arribar"