Mitjans de Comunicació venuts al poder

Frase per no oblidar de Malcom X

Si no esteu previnguts davant dels Mitjans de Comunicació, ells us faran amar a l'opressor i odiar a l'oprimit.

Wikipedia

000000000000000

Leonard Cohen, e.p.r.

"Estic preparat, el meu senyor.... Deixo la taula, estic fora de joc... Bona nit, bona nit, el meu estel caigut..."

Són alguns dels versos que componen les cançons de l'últim disc de Leonard Cohen, "You Want it Darker". Publicat fa tan sol unes setmanes, l'àlbum sonava a adéu, un premonitori comiat que ja va avançar en la seva carta a la seva morta musa Marianne: "penso que et seguiré molt ràpid". A reveure...

Les cançons de l'àlbum estan carregades de metàfores d'algú que demostra estar preparat per marxar-se. "Ho vols més fosc, nosaltres apaguem la flama... Assec tant aquest fantasma que et vaig fer ser... Com ell va morir per fer als homes sagrats, deixa'ns morir per fer les coses barates..."

Text copiat i traduït de "eldiario.es"

0000000000000000000000000000000000000

Font del Teix, Pi Gros, Faig Pare, Cirers, Cova dels Bous, Font del Teix

Faig Pare

Potser es diu Cova dels Cirers o potser Cova dels Maquis

En Josep Maria i jo ens hem anat fins al Ports per visitar a la tardor (una vegada més) la Fageda del Retaule. Per un error de comunicació entre els dos, he estat a punt d’anar sol, ja que havia entès que ell avui no podia venir, per sort s’aclarit a temps. Hem arribat a La Sènia, hem seguit fins a la pressa del pantà, seguint pista amunt i deixant l’àrea de la Fou, anem a aparcar a l’esplanada on hi ha la Font del Teix. Després de preparar-nos, sortim a un quart i cinc de deu per la pista, amunt, de la Fou. Fa fred i vent, encara que per aquí sota el vent no es tant fort com es sent per les alçades.
Al poc deixem la pista que tomba el Racó de l’Avellanar i agafem el sender que passa pels Forats, tot creuant el barranc. La pujada amb estones una mica planeres, es de pujada forta. En un tros sembla que pugui haver estat un camí de bast, precisament on el camí, està completament tallat, i s’ha de baixar una mica al dret, encara que trillat, i a continuació fer una petita grimpada. Mirant be aquest tros, el camí podria haver comunicat perfectament entre on finalitza i la part alta de la petita grimpada, i haver-se anat a norris en algun/s despreniment/s. Per cert el company m’ha ajudat a pujar. Es va passant per un tunel natural on hi ha dos punts que s’ha de buscar el millor pas, ja que encara que hi han fites, alguna no es veuen be de pujada, si en canvi si es va de baixada. A partir d’aquest llarg i bonic tros el camí torna a ser sender trillat amb fortes pujades, sobre tot l’última que enllaça amb la pista, que es de les que es deixa sentir,
Mentre arribem a la pista escoltem que estan fent treballs forestals per la pista o prop d’ella. Quan ja estic a les seves envistes, i es veu un dels treballadors, sento un gran cop i a dos metres endavant em passa creuant un gran roc que ha creuat la pista, creua el sender i es va vessant avall. Quin ensurt. Davant del meu crit, els tres que estan treballant em demanem perdó i diuen que se llis ha escapat. Xarrem una mica i ens comenten que estan obrint un sender que vagi des de la pista, abans de la tanca, i enllaci amb l’actual sender, tot perquè la gent no creui la tanca. Veure l’obra que els fan fer demostra la poca perspectiva e intel·ligència dels promotors. A més, tal i com comentem, hi ha un tros de cinc metres o més, que si no munten un marge una mica alt, no podran enllaçar.
Deixant als obrers forestals amb les seves feines i cabòries, seguim ruta. El camí continua pujant i a estones amb ganes. Ens desviem per visitar el Pi Gros. Uns vegada vist, contemplat i fotografiat, incloent uns grans fajos que hi ha al seu entorn, ens anem a esmorzar a la Font del Retaule. Mentre esmorzem passen un parell d’excursionistes que es lamenten que la font no tingui aigua, poca en els cóms. Ens comenten que han pujat pel Racó de Tàbac i el Teixet, i que per la part alta el vent els ha dificultat el caminar.
Seguim pista amunt fins el Faig Pare. Aquest tros de pista es el que ens deix veure el major tros de colors tardorencs. Aquest any el fajos no tenen colors grogs, de la majoria cauen les fulles quan encara estan verdes, encara que alguns per sort a la vista, tenen colors marrons. El que si que està marró es el terra per les fulles caigudes. Una vegada extasiat amb la visió del Faig Pare, i fet el ritual d’abraçar-se uns segons a l’arbre, tornem per on hem vingut dins a la font, llavors seguim la pista deixant a l’esquerra la que va cap a la Font del Teix i la Fou, a la dreta cap a la Carrasca Grossa, fins a deixar-la anar cap a la Vallcanera i agafant cap el Barranc dels Cirers. Es una pista vella i poc transitada per vehicles que ens porta a una gran esplanada, tota verda, on al davant hi ha un gran penyal on a mig aire hi ha la que podria ser Cova dels Cirers. A partir d’aquí el camí es sender en mig d’un bosc de fajos, teixos, alzines i altres. La localització de la font es una mica complicat ja que aquí el senyal del gps no es de gran qualitat, estem molt entaforat amb vessants altes i rocoses, però al final la trobem, i també el seu cóm. Tot en mig del barranc i en un tros mig amagat. Abans de la font hi ha un lloc que sembla que també pugui haver una sortida d’aigua. Per arribar a la cova, que es seguint el sender, hi ha un roquer ple de molsa, on hi ha que anar amb compte per pujar-hi i on necessito l’estirada final del company.
La cova està tapiada de fusta amb una porta i finestres amb vidre. Per dins hi han andròmines abandonades, com una antiga estufa. Referent al nom de la cova, la majoria de la gent l’anomena la Cova dels Cirers, però algú li diu la Cova dels Maquis. Al mapa de la Tinença de Benifassà, de l’editorial el Tossal, col·loca la Cova dels Cirers on he anomenat abans.
De tornada i per intentar evitar el pas rocós seguim un camí que en comptes de baixar s’enlaira poc a poc, pel que ho deixem córrer i tornem per on hem vingut. Llavors me’n recordo que es el camí per on vaig sortit jo fa uns anys, anant a sortir prop de la Cova Trobada. Quan arribem a l’esplanada   herbada on hi ha el penyal, parem a dinar en un marge solejat, però ens hem de donar pressa ja que el vent es fred, i només son les tres de la tarda.
Una vegada alimentats sortim deixant el camí que va a la pista de les Vallcaneres i seguint cap a la dreta, el camí es ample, pla, herbat i còmode de caminar. Com tot el bo s’acaba i ja ens esperàvem, el camí comença a baixar, a trossos amb forta i rocosa pendent. Hem de baixar mes 200 metres de desnivell fins a la Cova dels Bous. Veiem que encara podrem arribar a la pista i en cotxe a la presa del pantà amb llum, però que no ens hem d’encantar gaire, ja que el nostre pas en forta baixa es molt lent. En tot aquest tros i des de que hem deixat la pista de les Vallcaneres, hi han tancats amb fil-ferro, alguns trencats, i amb trossos de roba, ara velles mig trencades, que devien significar alguna cosa, però que ara fa de mal veure.
Arribem a la Cova dels Bous, on a la dreta hi ha el que sembla un comptador de fusta, bastant malmès. Es tot un tros molt encisador, amb una gran balma, i la font a l’esquerra, amb cóm inclòs, però seca. Deixem el camí que es va cap a la Font dels Hortets, i agafem la baixada. Aquesta va perdent alçada amb esses, o sigui va baixant de forma fàcil encara que tenint en compte el desnivell a perdre en aquests 800 mts. de recorregut.
Arribem on tenim el cotxe a dos quarts de sis de la tarda després de fer més de catorze quilòmetres i encara tindrem temps de fer la pista amb llum de dia. El dia ha estat fred i molt ventós, encara que per la part alta bufava molt més, però per on hem passat, a moments, també s’ha notat. La caminada  ha estat dura però molt satisfactòria.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Dream

Ja poden fer tots els films que vulguin, predicar fins tornar-se roncs, escriure fins que es trenquin tots els llapis, que el depredador número u, ho serà fins que no quedi cap espècie al mon.

Dream from WCFF on Vimeo.

=================

Avui vull agrair, per Mónica Naranjo, en català

Avui vull agrair la fi del cel

i amb tu celebrar que sóc viu.

Ahir vaig patir tant, però això és passat,

amb tu jo vull pregar ben fort.

Avui renaixeré un altre cop,

faré que la foscor sigui llum.

Viuré sense cap por, gaudint del món.

Ja tindré a prop el meu amor.

Lluitem perquè estimem,

no ho dubtis mai.

L'amor dóna sentit a aquest món.

Vencerem, som més soferts, no ploris més,

creiem en l'esperança avui.

Agraint a Déu que avui sóc viu.

00000000000000000

Rojals, Portell de Colomera, Rojalons, Mas de Magí, Rojals

Avui ha estat el dia per la caminada ajornada el dia 2 per la pluja, que s’ha tractat de portar al grup dels Caminants a fer el tomb des Rojals a Rojalons, passant pel Portell de Colomera i el Mas de Magí. Per això ens trobem vuit (només) caminants a Rojals, i sortim pel GR a les nou en punt (quasi). El Gr va baixant. Passem a tocar la Font del Burxot i ens desviem pocs metres per veure la Font d’en Caballé, amb dos canons amb aigua, separats uns metres. Anem completament emboscat, son les Obagues de la Vall. Deixem algunes cruïlles, entre elles la que segueix el GR per seguir per la Vall de Llardons. En un roquer amb bona miranda parem a esmorzar. Durant tot el camí anem seguint unes cintes que marca el pas futur o passat d’una cursa. Ens creuem amb una parella de caminants que ens expliquen que avui es el dia per la cursa, la Marxa dels Roures.
Als quatre quilòmetres de la sortida deixem l’agradable sender que seguíem, (amb alguna baixada forta per terreny relliscós si està mill), per agafar un sender que puja de valent. Aquí ja ens han anat passant uns pocs corredors, separats uns dels altres, que devien ser el cap de la marxa. En un lloc que sembla que el camí finalitza, s’ha d’agafar a l’esquerra, en un pas entre dos arbres, i apegats a la pared, per una lleixa estreta, sense complicacions fins a una petita pared, que es puja fàcilment per tres o quatre esglaons a la pedra. Jo els havia avisat que havíem d’enfrontar-nos a una pared i tots queden tranquils per el fàcil de pujar-hi ja que no em recordava del que vindrà desprès, i els havia dit que era aquest. Però després ve la part difícil i llavors si que queden una mica embadalits. Em fan passar a mi primer, per ensenyar-lis per on es puja. Els esglaons son estrets, però amb compte i mirant bé on es posen els peus i buscant alguna branca per ajudar-se amb les mans, no hi han massa problemes per pujar-hi. Ajudo a la gent a passar l’últim pas. Desprès d’aquest, ve una curta pujada per un camí entre roques, deixar un desviament a l’esquerra, i seguir per sender trillat a la dreta, arribant a una tartera que s’ha de creuar amb pujada forta. Abans d’arribar al final del portell, trobem el frigorífic que ja hi era l’any 2013, però ara fora del costat de la paret i en canvi en mig del camí. Encara ens queda intentar passar sense xafar les restes en descomposició d’un gos mort, i pujar un petit ressalt on comença el barranc que ens ha estat acompanyant.
A la pista ens comença a tocar el sol, que no em vist en tot el dia. A tocar a ella hi ha les restes d’una cadireta de cotxe per nen. Com vull passar per Rojalons, segueixo una pista, primer, que deixo per una de vella i bastant esborradissa que al final es perd. No hi ha problemes ja que les cases ja es veuen i anem per parades abandones amb herba baixa, i alguns rastres possiblement d’animals.
A Rojalons ens trobem a un senyor, de l’Espluga que ara habita molt per aquí, xarrem una mica explicant-nos interioritats del llogaret. Seguim cap a la carretera per deixar-la de seguida cap a l’esquerra. Tenim una bona miranda cap Les Garrigues amb bons colors de tardor. Arribem a una cruïlla de pistes, on tenia previst, en principi, anar cap a l’esquerra però sent l’hora que es, volia anar cap a la dreta, però a l’entrada ens trobem una senyal de caçadors, o sigui anem cap a l’esquerra, tot baixant i agafant el sender cap a Rojals, que es el Pr i que està repintat de fa poc. Anant seguint el PR trobem la pista que em deixat abans, al moment que estan baixant tres tot-terrenys, creiem que amb caçadors. Trobem el camí que ve dels Solans del Creixent i ja seguim direcció oest fins a Rojals. Però primer passem a tocar el Mas de Magí, fantàstic mas (no podem tombar per fora ja que hi han cotxes), arribant al Coll de Rojals, on una parella de la que una persona va una mica tocada del genoll, segueix per carretera i la resta agafem la pujada que surt recte i pel sender arribem a Rojals. Es un quart i mig de tres i hem fet més de deu quilòmetres i mig. Un dia que quan hem vist el sol no ha picat gaire i la major part del dia hem anar emboscats. Un bon ambient i companyonia que ha continuat en el restaurant on hem anar a dinar, a Montblanc.

No pujo les fotografies ni faig un vídeo ja que surten persones de les que no tinc el permís

Per baixar el track, teclejar aquí. 

00000000000000000000000

Coll Formic, el Burguès, Sant Cebrià de la Mora

El Burguès

Sant Cebrià de la Mora

En Josep Maria i jo ens hem anat fins al Coll Formic a donar un tomb cap a Sant Cebrià de la Mora, quan la majoria de caminants que aparquen en aquest lloc es per dirigir-se cap el Matagalls. No vull dir que mai repeteixi llocs, però la majoria de vegades m’agrada descobrir llocs nou (nous per a mi), i al Matagalls ja he estat tres vegades, per cert la primera tot fent el Matagalls-Montserrat, i en aquells temps, havies de pujar al cim, per començar la caminada a les 12 del migdia. Estar clar que des de l’any 80 ha plogut bastant, Tornant a la ressenya d’avui, hem aparcat al coll, ens hem preparat i em començat la caminada a un quart menys cinc de nou del matí. Com sempre a la sortida  teníem dubtes de per on era, després de mirar el mapa, el gps encara no estava afinat, agafem per un a pista forestal on hi ha una barrera i un prohibit el pas a la circulació no ramadera.
El començament es molt bonic, es boscà i aquests ja tenen el colors vermellosos de la tardor. Anem seguint el camí a Serradussà, que seguim fins al Coll de les Bigues. Aquí deixem la pista i agafem en direcció sud-est, sense camí clar, però sense que la vegetació ens dificulti el pas. Anem pujant i poc a poc es va trobant traça. Sense deixar de pujar el camí va tornant-se boscà (la majoria), amb trossos de  terreny obert i rocós, passant per varis petits turons. Arribem al Turó de Coll Formic o Turó del Faig de la Bandera i ens assabentem per que em pita el gps (havia posat que m’avises), ja que no es el turó més visibles dels que hem passat. Al poc i desprès d’haver de buscar el camí de baixada, ens parem a esmorzar en uns roquers, amb bona visió del començament (per aquesta banda) del Pla de la Calma i de la part alta de la vall de la Riera de Coll Formic.
Una vegada alimentats, seguim avall, la traça es veu bastant be, i en els moments de dubta es pot consultar el gps, a més anem per carena, tot baixant amb decisió però fàcilment. Passem pel Faig de la Bandera, es veu que aquest tros això de la bandera està molt sol·licitat. Per cert ens ho havíem empassat i hem hagut de recular una mica. Els pocs fajos que hi ha per aquí estam, ja, molt desfullats. El tros final fins el Pla de l’Ase Mort ho fem una mica al dret, ja que el camí es difumina amb un terreny que ho permet, tot passant entre mig d’un munt de matolls. Encara que entrem al Camí del Pla de la Calma per veure l’estaca del GR, en realitat no calia per seguir el camí que continuarem, a ma dreta i tot baixant, anem a buscar una pista en desús. A l’entrada no sembla ni pista ni camí però hi ha separació entre la vegetació de cada banda, La pista va baixant, es comença a quedar menjada per l’herba però encara es veu clarament les dos vores i part del terra. De cop veig que ens hem passat la cruïlla del camí previst, el que anem també fa cap al mateix lloc. Reculem una mica, uns vint metres i veiem un rastre que tira avall, amb forta pendent. Es per aquí per on hem de baixar. La baixada es forta, el rastre es veu bastant be, i es pot anar baixant sense gaires problemes. Arribem a creuar la Riera de Burguès, amb aigua, i a partit d’aquí i al començament, es una mica feixuc anar seguint la traça. El terreny està molt humit, amb terra fangosa o ple de fulles relliscoses, i amb arbres caiguts. Poc a poc es va obrint una mica, es veu la traça, encara que s’ha de portar compte de no relliscar. Anem completament emboscats i per terreny obac, i amb una bona sensació de salvatgia.
Després d’una forta i relliscosa baixada arribem a un camí travesser, per un costat ve de creuar el barranc, i nosaltres seguim per l’altre banda, fins arribar a un altre barranc on no veiem continuació, es la segona marrada del dia. Reculem, travessem el barranc i a patir d’aquí poc a poc, el camí es va fent millor, sortint finalment a terreny obert i a l’envistes del Burguès, i al camí que ve de la pista que abans havíem deixat a dalt.
El Burguès era una masia, amb varies dependències, ara completament enrunada, no li queda cap teulada ni part de les parets. A l’arcada de la porta es port veure la data del 17.0, la tercera xifra no ha quedat ja que per allí s’ha badat la pedra. L’entorn sembla que està en us ramader. Seguim avall, i allí ve la tercera i més gran marrada del dia, ja que seguim pista avall, i quan ens adonem hem de remuntar i buscar l’entrada al camí. No el trobem, i quasi que ens fotem per un «no rastre avall». Mirant el mapa ens adonem que hem de creuar novament la Riera del Burguès, i nosaltres anem per l’altre banda. Al final la trobem, mercès a ampliar la pantalla del gps. I la veritat es que es fàcil, si se sap, tal i com baixes per la pista, al retomb s’ha de seguir més o menys recte. L’entrada està una mica tapada i quan has caminat uns deu passes hi ha una fita. Aquest camí es una mica com el que hem fet abans, emboscat, traça estreta, relliscós, sensació de solitud, però molt plaent per a mi. A diferencia de l’altre, que pràcticament baixava, aquest va fent pujades i baixades, no fortes, i trossos planers, però amb tendència a anar guanyant alçada. Hi ha un pas entre roques, que demostra que era un antic camí de bast, on per salvar un petit roquer, algú ha arranjat els curts i petits marges de pedra per significar les tres o quatre esses que faciliten la pujada al portell. Portell obert a la dreta on es pot contemplar els camps i les runes del Burguès. En mig quart més arribem als camps del Mas del Clot.
De mas no en queda res, només un munt de pedres escampades i la paret més alta té menys de vuit fileres de pedra. A tenir en compte que si no ho saps, es fàcil de no veure’l ja que està en mig d’un bosquet. El nostre camí continua amb tendència a baixar, encara que hi hagi alguna pujada curta. Es una vella pista, ara en desús i a trossos molt atorrentada, que ens porta al Coll Samorera. A partir d’aquest coll comencem a veure una mica el sol, però molt «teranyinat». Aquí tenim dos alternatives, o agafar un sender trillar que ens portaria directe a l’ermita o una vella pista que enllaça amb la pista de cotxes que porta a el Clot. Fem aquesta segona opció. La primera pista, ara abandonada i no transitable per vehicles de quatre rodes, amb grans rocs en mig, i on en algun lloc es pot intuir el que era el marge que aguantava el camí. Per aquí arribem a una pista ampla, que tot pujant ens porta al Clot.
El Clot es una gran masia ramadera habitada, amb una gran estelada que sobresurt de la teulada, Ara no veiem a ningú però ens surten a rebre dos gossos, i una mula, encara que aquesta no acaba de sortir del recinte del mas. Veiem cavalls i ovelles jaient. Ara ens toca una forta pujada fins l’ermita de Sant Cebrià de la Mora, que va ser parròquia durant molt de temps. Des de fora es veu bastant ve, tenint present que esta en un lloc en mig dels camps. A la porta hi ha una reixa que deixa veure l’altar, on no hi ha cap ornamentació. A tocar hi ha el que sembla era el cementiri, i les runes d’almenys dues edificacions, de les que unes runes pertanyien a la rectoria. Asseguts en unes runes aprofitem per dinar.
Una vegada enllestits i descansats toca buscar el camí de sortida, que encara que tenim una pista molt arranjada que ens portaria, no es la nostra intenció agafar-la. Seguint el track, anem pujant per rastres, entre camps de pastura, abandonats. Després de tocar per dos vegades la pista, amb les seves agafades i abandonades, arribem a la Caseta. Unes primeres edificacions de pallers i/o corrals, i una casa no habitada però no abandonada, sembla que encara que estigui una mica atrotinada, encara fa la seva labor. La teulada en dos punts, comença a estar una mica tocada.
Passem per una bassa, que pertany als terrenys de la Caseta i agafem pista amunt. Fem dos dreceres entre falgueres. Es veuen unes gran extensions de falgueres totes marronoses, que dona un aspecte diferent al terreny, ja que com només hi ha herba baixa, es veu un bon escampall de marró. La pista per on anem enllaça a una de molt més ampla i bona, que es el Camí del Pla de la Calma, i el GR5-2, que seguirem a l’esquerra. L’abandonem per visitar el Corral de la Cortada, que tal i com diu el nom es un gran corral, amb part habitada ocasional, i amb tot endavant amb un tancat de malla de fil ferro i com no podia ser menys amb porta de somier, ara oberta ja que no hi ha bestiar. Aquí el que ens estranya que tot el tros del tombant està ple de clots no grans i gens profunds, i amb algunes pedres al seu interior, i munts de pedres amuntegades a l’entorn. La boira comença a acostar-se pel que no ens entretenim més.
Seguim avall, passant pel Pla de l’Ase Mort, d’aquest matí i pista avall fins al Coll Formic. Abans d’anar al cotxe a canviar-se una mica i marxar cap a casa, aprofitem per fer un petit piscolabis al bar-restaurant. Hem arribat a dos quarts i cinc de cinc després de fer quasi quinze quilòmetres. En un dia molt agradable de caminar, encara que humit, uns paratges que ens han deixat molt contents. Avui no hem vist gaire el sol, i quan l’hem vist ha estat malament. Al final la pista del GR se m’ha fet una mica llarga i pesada, segurament per que anava un poc cansat. Son tres i escaig quilòmetres, que han estat menys al desviar-nos pel corral. La conclusió es que ha estat dels dies bons de muntanya, encara que m’esperava més colors tardorencs, que no han estat.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000