"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dilluns, 9 de febrer del 2015

Comentaris a les entrades d'aquest blog


Des de fa alguns dies estic rebent alguns comentaris a algunes de les meves entrades, que en principi sembla que es refereixen al tema tractat, però que de seguida s'aparten de l'assumpte i continuen per uns camins que ni venen al cas ni m'agraden. 
Vaig fer moderar els comentaris de forma expressa, per evitar-ho. Pel que ja hi han tres entrades a les que no he autoritzat la seva publicació. Si algú ha de dir-me, demanar-me, o explicar-me qualsevol cosa que no tingui res a veure a un article, que m'enviï un mail. 
Encara que no sé si a les persones a que va dirigir aquest escrit ho llegiran, però més igual. Com signen com anònim i no posen el seu nom, no sé si es una broma, però encara que ho fos, no es el lloc idoni.
No faig cap comentari més ja que em sembla que ja ho he dit tot i prou clar.

I en català tampoc existeix.

Et demano que diguis tot el que vulguis i quan vulguis, i no esperis a que sigui tard, ja que el temps mai retrocedeix ni tornarà aquell moment perdut, però sempre al lloc idoni.

000000000000000000000



divendres, 6 de febrer del 2015

Coll de la Teixeta, Cortiella, mines, Mas del Botó, Puigcerver, Coll de la Teixeta


Entrada a les Mines del Mas d'en Mestre
Ermita de Puigcerver


Aquesta setmana ha estat d'aquelles que se'n recorden, ja que després de les nevades, inclús a les cotes més baixes, ha vingut el fort vent i les molt baixes temperatures, que ha fet que es formi força glaç. Tot això ena ha portat a que tinguéssim molts dubtes d'on anar a estirar les cames. Encara hem estat una mica de sort que el company tingués altres compromisos el dijous i la sortida la fem aquest divendres, ja que ahir va fer sol i vent, que encara que gelés, s'ha fos una mica de neu i glaç.
La idea en principi era pujar per la Vall del Cortiella fins a Puigcerver i baixar pel GR., i amb la creença que seria impossible pujar el cotxe fins al Coll dels Feixos, programem deixar-ho a la cruïlla de la carretera vella amb la pista cimentada al Mas d'en Mestre. La realitat ha estat diferent, ja que entre el Coll de la Teixeta i la cruïlla abans dita, hi ha unes clapes de gel que ens desaconsella passar amb el cotxe, pel que aparquem després de la segona rotonda al costat de la construcció del parc eòlic, a peu de carretera,.
Sortim carretera avall, quan passen sis minuts de les vuit del mati. Ens toca fer dos quilòmetres de carretera, amb trossos nevats i glaçats pels que hem d'anar en compte, i uns sis-cents metres igual de emblanquinats, però ara en pujada, fins el Coll dels Feixos. A partir d'aquí quasi que no deixarem en tot el dia de xafar neu, més o menys.
Al arribar al Mas d'en Mestre tenim dues sorpreses, una es que l'estan arranjant, encara que tal i com va quedar els costarà bastant de temps i diners. L'altra es que a la finca hi han dos ases la mar de macos, que s'apropen quan arriben prop d'ells. L'ermita està igual que l'última vegada que vaig passar, ara plena de material d'obra. Seguint endavant, la primera intenció era desviar-nos a visitar el Mas del Vicari, però el camí que baixa a creuar el Cortiella no ens dona bona impressió, pel que ens ho saltem. Si que agafem el desviament cap el Mas del Covo, i després cap a les Mines. Abans parem a esmorzar en un recer. Arribem a les mines del Mas d'en Mestre, entrem al túnel, però només es pot entrar pocs metres ja que han fet una peita pressa on s'acumula l'aigua que després canalitzen no sé on.
Ens anem pista amunt cap les Mines del Mas del Covo. La galeria va terra en dins, però el terra cada vegada està més enfangat, amb tanta humitat que el vidre de la llanterna queda embafat.
Retrocedim fins a les Mines del Mas d'en Mestre, i aquí fem la ximpleria del dia. En comptes de retrocedir fins a la pista, i seguir per aquesta cap el Mas del Botó, i veient que des de l'entrada a la mina fins el mas, en línia recte hi han uns 275 metres, i sembla que surti un camí, provem anar directes. El camí aviat finalitza, però sembla que es pot seguir per una parada, però cada vegada està més bruta i ens alenteix el pas. Tot aquest tros ja fa molts anys que estan abandonats pel que la vegetació se'ls ha menjat. Per dos vegades veiem el possible camí de marges que puja, però sense trobar la continuació avall. Ens fixem que dos parades més avall, hi ha un possible camí que era prou ample. Intentem baixar-ho, encara que l'ultim desnivell es d'uns dos metres, al final trobem per on ens podem escórrer avall. Es una pistota molt vella, ara perduda entre la brossa i on es veu que el marge de dalt no existeix al haver estar rapelada fa alguns anys, per fer-la més ample. Fins aquí la neu tampoc ens ha ajudat massa, ja que hem hagut d'anar amb molt de compte per si algun forat quedava tapar per aquest element blanc. D'aquí i pel costat de Ca la Telefonista, pel que ens ha semblat un sender, hem creuat un barrancó i hem arribat al Mas del Botó per la seva part de darrera. Em anat cap al davant a buscar la pista d'entrada quan hem sentit una veu que ens saludava. Ha estat el propietari de Mas de l'Asens, que ens ha preguntat que fèiem, li hem explicat i després d'una petita conversa ens acomiadem i seguim.
La pujada fins el Coll de Cortiella ha estat sempre xafant neu, el terra del camí no l'hem vist en cap moment, encara que la doblada tampoc era exagerada. Hem passat pel costat de la Caseta del Ronda, enclavada en el revolt de la pista, i que fa temps que està sense us, conservant la teulada, i la porta tancada. Davant hi ha un cotxe abandonat, quasi totalment cobert per la neu.
Arribem al Coll de Cortiella, i desistim de la primera idea que era d'arribar a la Miranda per la carena, ja que estem segurs que la neu ens pot jugar una mala passada, a més de sentir bufar el vent. Seguim cap a l'ermita de Puircerver (o Santuari, no sé exactament com està classificada, ja que he llegit les dos versions). Ho fem per la pista, que son dos quilòmetres, amb força neu. Aquí ens creuem, primer amb dues noies que ens diuen que l'ermita està totalment oberta, i després amb un bttetero que sense aixecar el cap ens saluda. Pensem que si està obert el bar podrem fer uns cafès després de dinar. Però resulta que no es veritat que estigui obert. Al recer de l'entrada aprofitem per dinar.
Sortim i anem a buscar el sender que puja a la Miranda, que podem seguir sense problemes a l'haver unes poques trepitjades. Al cim estem poca estona ja que fa un aire molest. Bufa una mica i es ben fred. Seguim pel GR, sempre xafant neu. Deixem el GR un moment ja que ens sembla que per una pista dels molins ens estalviarem uns metres, fet que encertem. Quan es troba el camí que seguíem i el del Gr, la continuació es un sender estret, glaçat i amb forta pendent de baixada, que fa que haguem d'extremar les precaucions, per seguir per un  tros que entre que els cuidadors no es deuen preocupar massa i que la neu ha fet baixar les branques dels arbres, ens costi una mica passar i quedem ple de neu. Potser es que ja no passa per aquí i ara va per les pistes de les torres.
Arribem a una esplanada d'una torre i la continuació fins el coll dels Feixos, segur que deu ser un camí bonic i agradable, però entre que quasi no veiem el rastre per on anem, la quantitat de branques plenes de neu que hem d'anar apartant per passar, no ens dona massa temps per assaborir-ho plenament. Del coll dels Feixos es tracta de repetir el que hem fet al matí, sis-cents metres fins a la carretera vella i dos quilòmetres fins el cotxe. Encara trobem trossos, sobre tot en els revolts obacs, que el glaç no s'ha desfet. Arribem al cotxe quan manquen cinc-minuts per les sis de la tarda, després de fer uns vint quilòmetres. Un dia que encara que no hem fet tot exactament com l'havíem programat, si en els seus punts principals, amb el plus de grans quantitats de neu però que no ens ha impedit fer el tomb i de gaudir-ho. El vent una mica molest al cim, però la resta hem anat bastant emboscat i no massa oberts, o per llocs una mica arrecerats.
No ha mancat els cafetons a Riudecols, ja que no els hem pogut fer a Puigcerver.


Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.





00000000000000000000000



000000000000000000000000000






dimecres, 4 de febrer del 2015

180 aniversari de la Cançó del Pirata


El gran cant llibertari que 180 anys més tard té complerta actualitat.


00000000000000000000000

"Con diez cañones por banda,
viento en popa, a toda vela,
no corta el mar, sino vuela,
un velero bergantín.
Bajel pirata que llaman,
por su bravura, El Temido,
en todo mar conocido,
del uno al otro confín.

La luna en el mar riela,
en la lona gime el viento,
y alza en blando movimiento
olas de plata y azul;
y ve el capitán pirata,
cantando alegre en la popa,
Asia a un lado, al otro Europa,
y allá a su frente Estambul:

«Navega, velero mío,
sin temor,
que ni enemigo navío
ni tormenta, ni bonanza
tu rumbo a torcer alcanza,
ni a sujetar tu valor.

Veinte presas
hemos hecho
a despecho
del inglés,
y han rendido
sus pendones
cien naciones
a mis pies.»

Que es mi barco mi tesoro,
que es mi dios la libertad,
mi ley, la fuerza y el viento,
mi única patria, la mar.

«Allá muevan feroz guerra,
ciegos reyes
por un palmo más de tierra;
que yo aquí tengo por mío
cuanto abarca el mar bravío,
a quien nadie impuso leyes.

Y no hay playa,
sea cualquiera,
ni bandera
de esplendor,
que no sienta
mi derecho
y dé pecho
a mi valor.»

Que es mi barco mi tesoro,
que es mi dios la libertad,
mi ley, la fuerza y el viento,
mi única patria, la mar.

A la voz de «¡barco viene!»
es de ver
como vira y se previene,
a todo trapo a escapar;
que yo soy el rey del mar,
y mi furia es de temer.

En las presas
yo divido
lo cogido
por igual;
sólo quiero
por riqueza
la belleza
sin rival.

Que es mi barco mi tesoro,
que es mi dios la libertad,
mi ley, la fuerza y el viento,
mi única patria, la mar.

¡Sentenciado estoy a muerte!
Yo me río;
no me abandone la suerte,
y al mismo que me condena,
colgaré de alguna entena,
quizá en su propio navío.

Y si caigo,
¿qué es la vida?
Por perdida
ya la di,
cuando el yugo
del esclavo,
como un bravo,
sacudí.

Que es mi barco mi tesoro,
que es mi dios la libertad,
mi ley, la fuerza y el viento,
mi única patria, la mar.

Son mi música mejor
aquilones,
el estrépito y temblor
de los cables sacudidos,
del negro mar los bramidos
y el rugir de mis cañones.

Y del trueno
al son violento,
y del viento
al rebramar,
yo me duermo
sosegado,
arrullado
por la mar.

Que es mi barco mi tesoro,
que es mi dios la libertad,
mi ley, la fuerza y el viento,
mi única patria, la mar."

0000000000000000000

pixgood.com

000000000000000000


diumenge, 1 de febrer del 2015

Vist mitjançant Google Earth Plus


En el segon pis d'aquest habitatge es pot veure una estelada.


000000000000000000000



dijous, 29 de gener del 2015

Canyamars, Pou de Glaç, Cim i Santuari del Corredor, Ca l'Arenes i el dolmen, Canyamars


Pou de glaç, de Canyamars
Santuari del Corredor


Una de les coses que en algunes sortides em trobo, es que com vull anar a les màximes zones que desconec, he de buscar tracks per internet que s'ajustin aproximadament a les meves pretensions, encara que després els intento treballar una mica amb els mapes topo i ortogràfics de l'I.G.C.C. Ja sabem que aquests últims no son del tot exactes i en els altres hi han molts camins que no es veuen, això ajuntat amb que alguns dels tracks que corren per internet son una mica inexactes, per dir-ho suau. Tot això no m'impedeix anar als llocs amb tot entusiasme, però alguns dies com avui, on el tomb en realitat ha de ser completament fàcil pel que s'ho coneix, als desconeixedors ens poden sortir alguns entrebancs, que no ens desanima en absolut, però fa que en alguns trossos haguem de passar al dret, per rastres difusos i tapats, quan hem deixat el camí bo, qua a vegades es fàcil, ample i de bon caminar.
Ara fa uns nou anys vaig estar al Parc del Montnegre-Corredor que em va deixar bon gust de boca, exceptuant alguns detalls que no venen al cas, i com fa poc vaig trobar un possible tomb que sortint i arribant de Canyamars, passa per un pou de glaç, el cim del Corredor, el santuari del mateix nom i després pel dolmen de Ca l'Arenes, vaig engrescar al company i avui ens anat cap allà. Em aparcat davant de l'església de Sant Esteve i em sortit quan mancaven cinc minuts per dos quarts de nou del matí. La previsió es que faria força vent i fred, però la veritat es que encara que la temperatura no era gens alta, com de vent no en feia, hem pogut començar a caminar amb tranquil·litat.
A nosaltres que ens agrada trobar masies, ermites, construccions varies, antigues, enrunades o no, tenim la primera sorpresa abans de sortir, al veure un petit tros del que havia estat un molí fariner, amb el plafó informatiu inclòs. Del que poc es pot apreciar es on estava el forat que feia d'engolidor de les aigües. La segona, encara que ja la sabíem, es el gran Pou de Glaç, amb la bassa i la resta de la canalització entre la bassa i el pou. Pel que veiem dins del pou es deuen fer actuacions teatrals o musicals, es una bona forma de fer-ho servir i donar-ho a conèixer. Pel camí veiem les restes d'un tros del rec des del barranc a la bassa.
A poc deixem el camí que seguíem per entrar cap els dominis de Can Xerrac, on trobem als propietaris, i estem una petita estona xarrant amb ells. Ens diuen que el camí normal per anar amunt no es aquest que seguim però que no hi ha cap problema al ser un camí públic. Si que ens demana que per anar amunt no anem al dret per les dreceres, fet que fan molts dels que passen per aquí, ja que destrossen les canalitzacions d'aigua. Nosaltres seguim per un camí ample, antic, bonic i on en l'actualitat no deuen passar vehicles a motor. Arribem a una cruïlla, i no veiem clar si em d'anar per la dreta, per l'esquerra o per on, ja que aquí el track que portem està fatal. Seguim per un rastre d'animals, al dret, per on el bosc ens permet passar. Aquí hi han les primeres alzines sureres que nosaltres veiem, amb la particularitat que hi han per terra bastants trossos de suro en forma de tub, més o menys conservats, ja que el tronc de dins s'ha podrit i desfet i el suro que l'envoltava s'ha conservat. Arribem a una pista vella, on la vegetació se la està menjant, però que ens deix passar. Anem per un llom. El camí de cop queda tapat per les branques d'arbres caiguts i hem de saltar a una pista més ample, uns metres al dret. Aquesta pista es relativament recent, amb el terra una mica destrossat i amb vegetació que també se l'esta menjant. Fins a una tercera, que aquesta es més ample i molt transitada per les btts. Passem a tocar el mas del Forn de Vidre, que segons he llegit del forn no en queda res, encara que podria ser que en quedés al menys unes parets. Hi ha un cartell molt vell del permís d'obres. Aquest mas, antic i amb una façana una mica degradada, té un detall que es un “crim arquitectònic”, una porta blanca de tancament d'alumini, que fa mal a la vista. Ja sabem que els propietaris poden fer el que vulguin, amb permís de l'autoritat, no faltaria més, però això no deixa que jo pugui opinar del que crec que es lleig i que està mal fet.
Parem a esmorzar a una de les taules del àrea d'esplai, acompanyats per dos gats grossets i famolencs. Aquí parats, encara que estem al sol, el fred es deix sentir una mica. No ens estem gaire estona i seguim. A partir d'aquí i fins a mig camí del cim tindrem problemes per seguir el track i la ruta. Primer baixem a visitar la font del Grèvol, molt ben arranjada i amb un rajolí d'aigua, però no veiem per on ha retornat el que va penjar el track a inet, nosaltres tornem per on hem baixat. Una mica més endavant, amb el track que sembla que ens envii per dins del bosc sense camí ni res, el deixem córrer ja que sabem que hem de seguir el GR92. Després d'un retomb i al peu d'unes escales de fusta, trobem un piló indicador del GR dins d'un sender a la dreta. Aquí dubtem una mica, no guanya la opinió del company i agafem a la dreta. Resultarà qu'el senyal no està gens ben col·locat i que no som els primers que agafem per aquí, encara que la gent que s'equivoca deuen retrocedir, però nosaltres no ho fem, i quan s'acaba el sender, pel mig del bosc anem continuant amunt, a trossos pel mig del barranc, a vegades per l'esquerra i altres per la dreta, sense massa problemes. Quan veiem que es comença a tapar tot l'entorn, pugem cap a la nostra esquerra i trobem el camí ample, bonic, molt trillat i ben marcat del GR92, que ja no el deixarem fins a desviar-nos per pujar al cim. Al costat d'una torre de guaita, i entre mig dels tres fonaments dels peus de l'antiga torre, trobem on estava el senyal geodèsic, aquí no hi havia piló.
Baixem cap el santuari, i aquí com ja es terreny obert, hem anat des de l'àrea d'esplai sempre emboscats, el vent es deix sentit una mica, que per ser es bastant fred. El santuari està tancat, el bar-restaurant també, hi ha una persona que està treballant i ens confirma que ara està tancat. No sabem ni li preguntem si més tard obriran, ja que el que ens interessava era poder fer, ara, uns cafès. Mentre estàvem per aquí han arribat, primer cinc btteros, i després un cotxe amb tres persones que m'han semblat més grans que jo.
El primer tros, també tenim uns problemes en la direcció a seguir, que solucionem canviant de pistes per dins del bosc. Hi ha un noi que està agafant pinyes, amb un pal amb un ganxo a la punta. Ara ve un tros una mica monòton, encara que amb encant, tot boscà, amb estones de camí ample degradat, sobre tot quan fa pendent no suau. A les vores està molt remenat dels senglars, amb tolls de fang on deuen gaudir força. Arribem al dolmen, que més que un dolmen es un conjunt funerari megalític.
Passem entre les Roques de Nyàcara, que igual que es ha passat a les Roques de Mataró, després de la font del Grèvol, no hem pogut identificar, al desconèixer-ho. Al poc de creuer el Torrent del Sot del Fangar, deixem el camí per una drecera, una mica trillada que ens porta a Ca l'Arenes, ens sembla que no està habitada pel que ens decidim a voltar-la per la dreta. Quan estem a la part del davant veiem un jove (comparat amb nosaltres) que està carregant o descarregant una furgoneta. Ens ve a saludar, i fem petar una petita xarrada. Ens confirma que al costat de l'era i pegada a la masia es l'ermita de Sant Andreu, ara amb la porta tapiada, i que dins no queda res de res. Després d'assessorar-nos del camí de baixada, que per cert es el que tenim programat, ens acomiadem.
El camí encara va pujant, suaument, fins al Puig Aguilar. Allí ja comença la baixada, amb un començament molt dolent, amb un camí (si es pot dir) molt estret amb un gran soc en mig. Això dura poc, encara que després continua molt atorrentat, amb uns grans esglaons que fan alentir el pas. Quan el camí quasi que toca al retomb d'una pista, i ben arrecerats parem a dinar.
Seguim avall, el camí no sempre està be, es van succeint els trossos més amples amb els estrets, i els que tenen una bona petjada als atorrentats. Fins que entrem a Canyamars, pel costat de la Rectoria, que va ser casa rectoral, i potser després restaurant, però ara l'entorn del habitatge està molt deixat, abandonat i menjant-s'ho l'herba. Visitem per fora l'església, que té la porta d'entrada pel cementiri, que està tancat. Arribem al cotxe a dos quarts i mig de cinc després de fer uns setze quilòmetres. Un dia que en general ha estat agradable tenint en compte les dates que som, amb un recorregut molt recomanable.  


Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.





00000000000000000000000



000000000000000000000000000





dijous, 22 de gener del 2015

Cabra del Camp, la Voltorera, Roc del Cogulló, Cogulló, Font de Conill, Cabra del Camp


Font de Conill
Roc del Cogulló


Avui el Josep Maria i jo hem anat a fer un vèrtex geodèsic que feia temps que tenia en ment. Donava tombs per fer un tomb similar però no exacte, ja que volia passar per uns altres punt però no he trobat la forma d'enllaçar tot el que volia, després de mirar els mapes i tombs de gent que ho ha fet i ha penjat el track. Al final m'he decidit a fer-ho d'una de les formes clàssiques.
Anem fins a Cabra del Camp, on aparquem davant de les escoles, sortim a mig quart de nou del matí, tot passant per davant de la Casa de la Vila i de l'església. Agafem el camí apte per cotxes (no sé si els normals, però segur els 4x4) que va cap a la Voltorera. A l'alçada de Cal Garsa agafem un sender que sembla que ens estalviarà un retomb de pista, però no acaba de sortir a la pista, i es va allargant, això si, anant paral·lel però sense guanyar alçada quan la pista si la va guanyant. Veiem un rastre que puja, amb una mica de pendent i l'agafem ja que començo a no veure-ho massa clar. Una vegada a la pista i després d'una estona ens ve un camí que podria ser l'enllaç correcte entre el que portàvem i la pista.
La pista comença a enlairar-se i entrem al parc eòlic, a la Muntanya de Cabarrà. La boira es forta, la temperatura es baixa, pel que la sensació de fred es forta. De les pales dels aerogeneradors van caient trossos de gel ben compacte, que suposem que per la baixa temperatura es va glaçant l'aigua que es va posant a les pales degut a l'humitat i el glaç es va desprenent-se.
El vèrtex està a uns tres metres d'una de les pistes que van a uns aerogeneradors, però en mig d'una vegetació espesa, però no alta, pel que encara podem fer la fotografia de cim (?), que no deixa ser un petit (molt petit) llom. Una mica més enllà, amb una visió nul·la, i arrecerats a una de les torres parem a esmorzar. Ho fem de pressa ja que la humitat va calant, encara que anem força tapats.
El camí que anem seguint podria estar be sense boira, per les mirandes que s'endevinen, ja que es una pista que comunica les torres, sent ampla, oberta i apta per qualsevol classe de vehicle a motor.
El track que portem salva uns grans retombs de la pista, quan aquesta baixa, aproximadament per un camí que hi es al mapa (el que va marcar el track que portem va fer el tomb a l'inrevés). Agafem per un rastre que coincideix amb el track, però de seguida perdem el recorregut exacte que poc a poc es va separant sense que puguem acostar-nos. Hem d'anar canviant de rastres, però sempre al dret, i podem apropar-nos a la pista, al mig dels retombs. Hem salvat la meitat d'ells.
Arribem al Coll del Sarrià, on ens creuem amb un grup que segueix el Gr, en direcció cap a Vallespinosa o el Pont d'Armentera. A més hi ha un altre grup que va en mateixa nostra direcció però una mica més avançats. Agafem primer per la drecera, després per un tros de pista i al final pel camí carener que va pujant cap el Cogulló. El tros abans d'arribar al Roc del Cogulló, han posat unes baranes de fusta, per treure la por als estimbats que hi ha les dues bandes, unes cadenes que ajuden al tros de roquer amb força pendent, i per pujar dalt, unes escales amb baranes de fusta. Me'n recordo que fa molts anys que vaig passar per aquí, no vaig tenir cap problema i per saltar dalt el meu fill em va estirar, ja que feia una ventada que potser m'hauria impedit pujar. Però ara es diferent, he d'agrair tant les baranes com les escales. Avui també el vent bufa una mica, però hem estat de sort que abans del Coll del Sarrià els núvols han marxat i inclús ha sortit el sol, el que ens ha permès veure tot el serrall de la Serra del Palatí mentre ens anàvem apropant.
Del Roc del Cogulló ens anem al Cogulló, cim que no té res significatiu, només un plafó informatiu.
Després ens anem cap a la Cova Cativera, que sembla que té bastant d'història primitiva, i on hi ha una font, que pel que he llegit es el començament del barranc del Cogulló. Retrocedim i enllacem al camí de tornada per una drecera amb pujada però sense problemes.
Anem baixant per una carena, tenim a l'esquerra el Barranc del Cogulló, i a la dreta el començament de varis barrancs que marxen perpendicularment (De la Cova Cativera, de les Comes ...). Aquest camí de carena hi ha moments que sembla que s'estreny, però cap sensació de perill, encara que va baixant i hi ha alguns moments que seria bo tenir la cama força llarga o tenir més flexibilitat. La visió es molt maca. Per l'esquerra trobem una corda per baixar a unes vies d'escalada. Deixem el camí de Sarral, i de seguida el camí es transforma en pista, de les que jo anomeno polsegosa.
A la Muntanya de Conill deixem la pista per un camí que baixa fort i que ens estalvia uns retombs de pista. Ens parem a dinar a la Font de Conill, davant del Mas del Biló. Mentre estem asseguts s'està be, ja que estem arrecerats, però en quan ens aixequem es nota l'airet ben fred, i això que fa sol. Ja sense parar ena anem fins a Cabra del Camp, on arribem a tres quarts menys cinc de cinc, després haver fet uns setze quilòmetres. A Cabra visitem un tros de poble, que no havíem fet al sortir i ens anem cap el bar a prendre uns cafès ben calentets. Com es normal mentre hem donat el tomb hem aprofitar per criticar tot el criticable, i el que no, de la situació polític-econòmica-social del país.
Abans de enfilar cap a casa hem passat per Barberà de la Conca a veure les escletxes que s'han produït a una part del poble i que els geòlegs, segons sembla, encara no han esbrinat les seves causes.


Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.





00000000000000000000000



000000000000000000000000000





dimarts, 20 de gener del 2015

El Perruquer i els treballs comunitaris

Un dia, un florista va anar al perruquer a tallar-se el cabell. Després del tall va demanar el compte i el perruquer li va contestar:
- No puc acceptar diners. Aquesta setmana estic fent servei comunitari.
El florista va quedar agraït i va marxar.
Quan el perruquer va obrir el negoci, al matí següent, hi havia una nota d'agraïment i una dotzena de roses en la porta.

Després va entrar un forner per tallar-se el cabell, i quan va ser el moment de pagar, el perruquer va respondre:
- No puc acceptar diners. Aquesta setmana estic fent servei comunitari.
El forner es va posar content i es va anar.
Al matí següent quan el perruquer va tornar, hi havia una nota d'agraïment i una dotzena de dònuts esperant-ho en la porta.

Llavors un senador va anar a tallar-se el cabell i quan va anar a pagar el perruquer novament va dir: - No puc acceptar diners. Aquesta setmana estic fent servei comunitari. El senador content es va allunyar.

L'endemà quan el perruquer va ser a obrir el local, hi havia una dotzena de senadors, 10 diputats, 15 regidors, l'alcalde amb els seus secretaris, l'esposa de l'alcalde i 6 fills, tots fent cua per tallar-se gratis.

Això, benvolgut amic, mostra la diferència fonamental que existeix, actualment, entre els ciutadans comuns i els membres del "honest" grup de ciutadans que ens governen. .

Per favor, en les properes eleccions , vota amb cura...i escull amb consciència

Tu decideixes !
1- El lladre vulgar et roba: Els diners, el rellotge, la cadena, el cotxe, el mòbil i qualsevol bagatel·la més.
2- El Polític et roba: La salut, l'habitatge, l'educació, la pensió, la recreació, el treball i fins a la consciència.

1.- El primer lladre et tria... A TU!
2.- El segon lladre... HO TRIES TU!

Analitza i Pensa!
Atentament,
EL PERRUQUER



000000000000000000000000000