"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


divendres, 7 d’octubre del 2011

Turisme rural

Rescatat un text de l'any 2003, quan es ca començar a posar de moda allò del turisme rural. Hi fet algun petit canvi, per exemple no fer menció a les pessetes, ja que fa temps estan fora de circulació, encara que no sabem massa si hi tornaran.

"Des de fa un temps enrere ha sorgit la moda del que ara es diu "Turisme Rural", i a més sembla com si l'hortera que es va de "turisme rural" estigués fent alguna cosa original.

Visqui el poble!!

EL TURISME RURAL

Si hi ha una estafa que funciona últimament és el del turisme rural. Es tracta d'un esport nacional que abans es deia "anar al poble". La diferència és que si vas al teu poble és gratis, i si fas turisme rural vas a un poble que no és teu i pagant una pasta. Per fer turisme rural no val qualsevol poble. Ha de ser un poble "amb encant". I què és un poble "amb encant"? Doncs un poble que surt en una guia de pobles "amb encant". Si és que cau pel seu propi pes.
A aquests pobles se sol arribar a través d'una carretera comarcal "amb encant", que és una carretera amb tants sots i tantes corbes que quan arribes al poble estàs encantat baixar-te. I quan entres al bar intentes integrar-te amb els veïns.
- Bon dia, paisans!!! Què és el típic d'aquí?. I el del bar pensa: "Doncs aquí el típic és que vinguin els toca-collons de la ciutat els caps de setmana a deixar-se uns quants calerons".
El següent és allotjar-se en una casa rural o "casa amb encant", que és una casa adornada amb molts atuells i rests d'alls en el sostre, que no té ni tele, ni ràdio, ni microones. Això sí, té uns mosquits trompeters que a la nit fan més soroll que una Derbi Coyote.
Després t'adones que els de el poble viuen en unes cases que no tenen cap encant. Però tenen jacuzzi, parabòlica, internet i porter automàtic. La teva casa no té porter automàtic, però té una clau que pesa més que Cañizares.
Un altre avantatge que té fer turisme rural és que pots triar entre una casa buida o viure amb els amos. Estupend. Et vas de vacances i a més de la teva família has d'aguantar una família postissa. Que a la nit tu vols veure Pluja d'Estels i ells La Nit Temàtica i et planteges: "Qui mana més, jo que he pagat uns cales o aquest senyor que viu aquí?". Doncs guanya ell, que té garrot. I damunt et diuen que tens la "possibilitat d'integrar-te en les labors del camp".
Que això vol dir que et desperten a les cinc del matí per munyir una vaca. No et fot? És com si et vas a una gasolinera i t'has de posar tu la gasolina, o com si vas a un McDonalds i has de recollir tu la safata. O sigui, el normal. Així que t'aixeques a les cinc per munyir a les vaques. Que dic jo: Per què cal munyir a les vaques tan primerenc? Si la llet està aquí. No es poden munyir després de l'aperitiu? Jo crec que això és fastiguejar per fastiguejar, perquè a la vaca li ha de sentar com una puntada en les ubres que la despertin a les cinc del matí perquè li toqui les tetes un estrany. Que la vaca et mira com dient: "Oncle, si vols llet vés-te a la nevera i agafa un tetra brick". És que són ganes de molestar.
Però el "encant" definitiu són les "activitats a l'aire lliure". Com quan et posen a fer senderisme, que és el que habitualment es diu caminar, i consisteix, doncs això, a posar un peu davant d'un altre fins que no puguis més, mentre els de el poble t'avancen en un tot terrè amb aire condicionat. Però tu encantat.
Vas pel camp com abduït. Et tornes bucòlic i tot et sembla impressionant: veus una bonyiga de vaca i soltes: -Ummmmmh quina olor a poble. A poble? A poble no, fa olor de merda. Això sí, a merda "amb encant". I tot, sigui el que sigui, et sap a glòria: en la fonda et posen dos ous, fregits amb chorizo i tu: - A Madrid no et menges tu aquests ous. A Madrid no et menges tu aquests chorizos. A Madrid no et prens tu aquesta Coca-cola. I li dius al cambrer: - Escolti, eh que aquest chorizo és de matança? - Doncs gairebé, perquè a punt va estar de matar-se en la corba el del camió de Campofrío.
I de sobte sents unes campanades i dius: - Ah. Quina pau No hi ha gens com el toc d'una campana. I la teva dona et diu: - Però si està gravat, no veus l'altaveu del campanar?. En aquest moment et preguntes si els sons de les gallines i dels grills no vindran en un CD "Rural Mix2002: Els 101 majors èxits campestres". De l'única cosa que estàs segur és que els mosquits trompeters són de debò. Que sembles un Ferrero Roché amb varicel·la.
Jo crec que, de dilluns a divendres, la gent d'aquests pobles viu com tothom, però el cap de setmana distribueixen per la carretera a uns oncles disfressats de pastors i quan veuen que s'apropa un cotxe, avisen als del poble amb el mòbil: - Eh, que vénen els de el turisme rural i canvien el cartell de "Vídeo Club" pel de el "Taverna", deixen anar uns gossos coixos pels carrers i senten a l'entrada del poble a dos avis fent espardenyes, que després et compres unes i et surten més cares que unes Nike.
En fi, jo crec que un muntatge tan gran com aquest no pot ser obra de persones aïllades. Estic segur que estan implicades les autoritats. M'imagino a l'alcalde: - Benvolguts paisans: aquest estiu, per incrementar el turisme, anem a importar més mosquits de l'Amazones, que l'any passat van tenir molt èxit. I vull veure tothom amb boina, gens de gorres de Marlboro. I feu el favor de pintar-vos l'entrecella, que no sembleu de poble, i les àvies; gens de top-les en el riu, que espanteu als mosquits.
Ah, i per cert: aquest any no fa falta que ningú faci de "el ximple del poble", amb els que vénen de fora ja tenim prou.
Cal veure que porta tota la raó del món però com són modes que ens imposem a nosaltres mateixos... haalaa com borregos de turisme rural.
El pitjor de tot és que ens mola aparentar amb els “amiguets” que també faig activitats molt 'especials' com a Turisme Rural... quan durant tota la puta vida això ha estat anar al meu poble.
Això és tot.
Una salutació."

00000000000000000

dijous, 6 d’octubre del 2011

Reciclatge d'aparells: els teus diners a les escombraries

Ja han sortit varis reportatges a la premsa sobre els diners que el ciutadà paga quan compra un electrodomèstic, en concepte de tassa de reciclatge i el que passa quan arriba l'hora de portar-ho al desguas. L'últim estudi es de l'OCU, veure'l aquí (->), el que demostra que algú/ns estan aprofitant-se dels diners que paguem.
El pitjor del cas es que els nostres governants (no oblidem: polítics ineptes i corruptes) no fan res per evitar-ho, i no diguin que no ho saben, ja que fa bastant de temps ja va sortir a la llum. Tampoc en diguin que hi ha coses mes importants, fet que tenen tota la raó, però no hi ha ningú en tots els departaments que concerneix aquest assumpte, que es pugui dedicar a esbrinar aquesta estafa?.
Una més en que en aquests països de les espanyes regne la impunitat del poderós.

dimecres, 5 d’octubre del 2011

El Remer és un Incompetent

Un altre text recuperat del fons del meu ordenata, i que es actualitat.

"Expliquen les cròniques que l'any 95 es va celebrar una competició de rem entre dos equips, un compost per treballadors d'una empresa espanyola i l'altre pels seus col·legues d'una entitat similar japonesa. Es va donar la sortida i els remers japonesos van començar a destacar des del primer moment. Van arribar a la meta i l'equip espanyol ho va fer amb una hora de retard.
De tornada a casa, la Direcció es va reunir per analitzar les causes de la desatrossa actuació i van arribar a la següent conclusió: "S'ha pogut detectar que en l'equip japonès hi havia un Cap d'equip i deu remers, mentre que en l'equip espanyol hi havia un remer i deu Caps d'equip, per la qual cosa l'any proper es prenguessin les mesures adequades".
L'any 96 es va donar de nou la sortida i novament l'equip japonès comença a destacar-se des de la primera remada. L'equip espanyol va arribar aquesta vegada amb dues hores de retard sobre el nipó. La Directiva es va tornar a reunir després de la sonada allisada de Gerència per estudiar les causes i van veure que aquest any, l'equip japonès es va compondre novament de deu remers i un Cap d'equip, mentre que l'espanyol, després de les eficaces mesures adoptades l'any anterior, es va compondre d'un Cap de Servei, dos Assessors de Gerència, set Caps de Secció i un remer. Pel que, després d'una minuciosa anàlisi s'arriba a la següent conclusió: EL REMER ÉS UN INCOMPETENT.
L'any 97, com no podia ser diferent, l'equip japonès s'escapà només donar-se la sortida. La barca espanyola, que aquest any s'havia encarregat al Departament de Noves Tecnologies, va arribar amb quatre hores de retard.
Després de la regata i a fi d'avaluar els resultats, es va celebrar una reunió d'alt nivell en la quarta planta de l'edifici amb assistència del Conseller Delegat i tot l'equip de Gerència, arribant-se a la següent conclusió: aquest any l'equip nipó opta una vegada mes per una tripulació tradicional formada per un Cap d'equip i deu remers. L'espanyol, després d'una auditoria externa i l'assessorament especial del Departament de Planificació, opta per una formació molt més avantguardista i es va compondre d'un Cap de Divisió, tres caps de Secció amb plus de productivitat, dos Auditors d'Arthur Andersen, quatre Vigilants Jurats que no llevaven ull a l'únic remer al que havien amonestat i castigat llevant-li tots els plusos i incentius pel fracàs de l'any anterior.
Després de diverses hores de reunió, es va acordar que per a la regata del 98, el remer serà d'una contracta externa, atès que a partir de la vint-i-cinquena milla marina s'ha vingut observant certa deixadesa en el remer de la plantilla, que frega el “passotisme” a la línia de meta".

dimarts, 4 d’octubre del 2011

Actualitat internacional

Poso dos vídeos, un es extret d'una pel·licula del Cantinflas i de la màxima actualitat. Vídeo que ben ve es podria titular "Armaros los unos contra los otros":



Aquest altre es un vídeo real, sobre la intervenció del president de Nicaragua, Daniel Ortega, en el debat del cèlebre dia del "Porqué no te callas", i que va ser a continuació. Significatiu el final del vídeo:

Encara que no ho sembli, les dues son de màxima actualitat.

00000000000000

dilluns, 3 d’octubre del 2011

La Mussara, Hospital dels Carlins, runes dels massos de l'Abelló, Joan Pau, de les Tosques i Adrià

A les Airasses

Després de tres setmanes sense sortir a la muntanya, i com ja tenia molt de “mono”, avui m'he decidit a donar un petit tomb per la Mussara.
Deixo el cotxe davant de l'església de la Mussara i surto a les nou del matí pel camí vell, que passa entre les runes de varis dels habitatges, passant pel costat del refugi, creuant la carretera i pujant per la pista que passa pel dipòsit d'aigua i va a la carena, però la deixo per anar a veure el pou de gel (ara està arranjat el senderó i amb un pal senyalitzador a l'entrada). No aconsegueixo fer un fotografia bona d'aquest pou, ja em va passar l'altre vegada.
Després, al dret sense problemes, vaig a buscar el camí que puja a la carena. Segueixo per la pista, però a l'hora de deixar-la busco un camí que coneixia que va al Mas de l'Abelló, i la intenció es des d'aquest mas creuar la carretera i per sota d'ella anar fins al Mas de Joan Pau. El camí de baixada es maco i està molt be, però poc a poc es va tapant fins a un punt que costa molt seguir-ho, van marxant escòrrecs i rastres, però el que es el camí, costa bastant caminar per ell, i per mes “inri” quant el camí vell està a l'alçada i molt a prop del mas, es impossible arribar-hi, uns grans esbarzers m'impedeixen el pas i un tallat no em deixa baixar a la carretera. Penso que una sortida que havia de ser fàcil, ja l'he embolicat!. No tinc remei.
Pel pla d'una parada abandonada m'apropo cap el Mas de Joan Pau, baixant a la carretera molt a prop d'ell. Des del mas (enrunat totalment), vaig cap el Grau dels Racons, anant a visitar l'Hospital dels Carlins. Veig que pel costat passa una “ferrata”, l'ultima vegada que vaig estar aquí (ja fa uns anys) no hi era.
Vaig cap el Maset de les Tosques i després cap el Mas de l'Adrià. La veritat es que quasi que ni es veuen, enrunats com estan i la gran vegetació que ha crescut al seu voltant i a dins.
A aquest mas estudio per on pujar a la Mussara, per l'esquerra, mas del Mestret i la continuació de les Campanilles o per la dreta, que es seguir el PR. Al final em decideixo per la dreta.
Deixo a la dreta el sender que vam agafar al desembre de l'any passat, el Pr a la Febró i les restes d'una font, i ja em dirigeixo cap a les Airasses, tot passant per l'era i pel davant de les cases que donen al cingle.
Arribo al cotxe a un quart i cinc d'una, després de fer una mica mes de set quilòmetres.
Encara que la sortida ha estat suau i curta, he notat la inactivitat i els genolls no m'han respost tot el be que m'esperava. El recorregut, no cal dir, es dels que valen la pena fer.

Per baixar el track teclejar: aqui. Per veure o baixar les fotografies, aquí.


0000000000000

diumenge, 2 d’octubre del 2011

La veritable i trista història de la cançó "Libre" de *Nino Bravo"

Trobat al blog de "Ballesterisme"

"La trista història d'una cèlebre cançó...
La cançó parla del primer alemany que va morir intentant travessar el mur de Berlín, Peter Fechter, un obrer de la construcció de 18 anys, que va intentar fugir juntament amb un amic i company de treball, Helmut Kulbeik, el dia 17 d'agost de 1962, aproximadament un any després de la construcció del mur. Tenien pensat amagar-se en el taller d'un fuster, prop del mur, i, després d'observar als guàrdies de la "frontera" allunyant-se, saltar per una finestra cap a l'anomenat "corredor de la mort", travessar-ho corrent i saltar pel mur prop del Checkpoint Charlie, a Berlín Oest.
Fins a arribar al mur les coses van sortir bé, però quan es trobaven a dalt, a punt ja de passar a l'altre costat, els soldats els van donar l'alt, i a continuació van disparar. Helmut va tenir sort, Peter va resultar aconseguit
per diversos trets en la pelvis, va caure cap a enrere, i va quedar estirat en el sòl a la "terra de ningú", durant cinquanta angoixants minuts, moribund, dessagnant-se, a la vista de tots, i sense que ningú fes res.
Va cridar demanant auxili, però els soldats soviètics que li havien disparat no es van apropar, i l'única cosa que van poder fer els soldats americans va ser tirar-li una farmaciola, que no li va servir d'ajuda, ja que les seves greus ferides internes li impedien moure's, i a poc a poc va ser perdent la consciència. Durant gairebé una hora, els ciutadans de tots dos costats de Berlín van contemplar impotents la seva agonia, cridant als soldats de tots dos costats perquè li ajudessin.
Però tots dos bàndols tenien por que els de l'altre costat els disparessin, com havia passat en altres ocasions anteriors; encara que cap en una circumstància tan peremptòria com aquesta i a les dues del migdia, amb tants testimonis presents, incloent periodistes en el costat occidental.
Els soldats del costat oriental, zona a la qual pertanyia en realitat la "terra de ningú", tampoc li van ajudar, i no es van apropar fins a passats 50 minuts, segurament perquè servís d'exemple per qualsevol un altre que pensés fugir.
Encara així, entre 1961 i 1989 van morir més de 260 persones, només intentant creuar el Mur; a més dels quals van morir en voler creuar la frontera entre les dues Alemanias, i ja no parlem dels quals van estar a la presó per intentar-ho, o per ajudar a uns altres.
Quan per fi es van apropar els soldats de la RDA i l'hi van portar, els ciutadans de tots dos costats van cridar repetidament "assassins, assassins!". En el costat occidental, es van succeir les protestes i les manifestacions els dies següents, i els habitants del Berlín Oest van comprendre clarament el difícil que seria per als seus familiars i amics del Berlín Est al intentar escapar. Així mateix, també es van adonar, decebuts, que els soldats americans, en plena expansió de la Guerra Freda , no farien gens per ajudar-los en circumstàncies similars. Va ser un dur cop per a l'esperança dels berlinesos.
La cançó, escrita deu anys després dels fets, recull una història i unes fotos que van donar la volta al món, i que encara avui són símbol de la crueltat humana. En el lloc on va morir Peter Fechter, es va aixecar en 1990 un monument.
Ja en 1997, dos antics soldats de la *RDA van ser jutjats, i van admetre haver disparat contra Peter Fechter. Se'ls va declarar culpables, i van ser condemnats a un any de presó. En el judici el forense va declarar que tota ajuda hagués estat inútil, ja que la gravetat de les ferides li hagués causat la mort en qualsevol cas. Però és alguna cosa que mai sabrem, veritat?
La cançó és símbol de tot el poble alemany que va somiar amb fugir, ja que si Peter va ser la primera víctima del mur, l'últim, Chris Gueffroy, en 1989, tenia, precisament, vint anys..."


TIENE CASI VEINTE AÑOS y ya está
cansado de soñar;
pero TRAS LA FRONTERA está su hogar,
su mundo y SU CIUDAD.
Piensa que la ALAMBRADA sólo
es un trozo de metal
algo que nunca puede detener
sus ansias de volar.
Libre,
como el sol cuando amanece yo soy libre,
como el mar.
Libre,
como el ave que escapó de su PRISIÓN
y puede al fin volar.
Libre,
como el viento que recoge MI LAMENTO Y MI PESAR,
camino sin cesar,
detrás de la verdad,
y SABRÉ LO QUE ES AL FIN LA LIBERTAD.
Con su amor por bandera se marchó
cantando una canción;
marchaba tan feliz que NO ESCUCHÓ
LA VOZ QUE LE LLAMÓ.
Y TENDIDO EN EL SUELO SE QUEDÓ,
SONRIENDO Y SIN HABLAR;
SOBRE SU PECHO, FLORES CARMESÍ
BROTABAN SIN CESAR.


dissabte, 1 d’octubre del 2011

Holanda exposarà fotos de pedòfils, criminals i mafiosos als carrers

Segons sembla es una noticia confirmada. Em fa enveja que aquí no es copii la idea però incloent tota mena de delinqüents, però sobre tot els que s'anomenen de "coll blanc". El que passa es que no hi haurien prou parets per penjar les fotografies dels polítics corruptes, no oblidem que aquests també son delinqüents.