Un altre veritat sobre el terrorisme islàmic

Extret de la web

L'Aleixar, Ermita de Sant Antoni, Serret del Cisa (Rocabruna o Feredat)

Ermita de Sant Antoni

Vèrtex geodèsic del Serret del Cisa

Avui he volgut aprofitar per anar a buscar farigola i de passada pujar a un cim amb vèrtex geodèsic. Com feia temps que tenia preparada la pujada al cim que abans es deia Roca Brun, pujant des de l'Aleixar, he aprofitat per fer-ho avui, encara que només tenia preparada la pujada, deixant la baixada per fer-ho per qualsevol dels camins, senders o rastres que em pugui trobar.
He arribat a l'Aleixar i he aparcat en una esplanada de la carretera vella, la que ha quedat en desús al fer el pont nou d'entrada, i he començat a caminar quan manquen cinc minuts per les nou del matí, anant a buscar el camí de l'ermita de Sant Antoni. L'ermita està en runes, encara queden part de les parets, però molt degradades. Quasi a tocar hi ha un xalet bastant modern.
El camí continua pujant fort, es deix a la dreta un dipòsit d'aigua i a l'esquerra el camp municipal de futbol, completament abandonat i fet malbé. Al poc es deix el cimentat que seguíem des del poble, i que se'n va a l'esquerra cap un altre xalet, i es segueix per camí de terra. Aquest camí en el trossos de pujada, alguns amb forta pendent, estaven cimentats, ara amb unes plaques de ciments destrossades i a moments a trossos. Aquest camí comunicava un munt de parades de conreu on els marges encara aguanten però l'herba s'ha fet l'amo i senyor de les parades.
Vaig seguint el camí de Rocabruna, fins a creuar el Barranc de Roquesbrunes, on a pocs metres hi ha un pal indicador que m'envia cap a «l'Enllaç Camí de les Valls», que es cap on em dirigeixo. Es un camí, molt atorrentat i per acabar-ho d'adobar m'he d'apartar ja que baixen dos motos. La veritat es que elles s'han parat perquè passi jo, però les he fet passar a elles, això no vol dir que en un camí de menys d'un metre d'amplada no hi poden passar, a més de l'atorrentat que ja està. Agafo una petita variant per terreny netejat de fa poc, encara que ja hi ha cartutxos d'escopeta, que no sé si es millor o pitjor, anant a enllaçar amb l'altre. El camí, en realitat va a desembocar a una esplanada i no entenc com es que l'han desviat, fent un petit tomb per arribar a la pista. Quan arribo a ella he vist que aquella esplanada, ara, queda dins dels terrenys d'un mas, i que si hagués sortit a ella hauria d'haver saltat un cadenat.
Ara he de seguir per una ampla pista, molt retocada, ampla i lletja. Al poc veig unes senyals grogues a la dreta, en un sender bastant visible, que em dona la impressió que deu tallar la pista. En un retomb d'aquesta pista ha posat un mirador, unes tanques de fusta i un plafó informatiu de tot el que es veu, magnífica plana del Baix Camp. Més amunt hi ha un altre mirador, en la mateix direcció i en la oposada, aquesta última amb plafó, però la vegetació no deix veure quasi res. A aquesta esplanada, amb seients de fusta arriba el camí de les senyals vermelles, i surt el que hauré de seguir per fer cim.
El camí puja de valent, però res que no es pugui superar. Hi han algunes variants i no sé si totes van cap el mateix lloc. Veig dalt el pal on hi havia una senyera i em dirigeixo cap allí buscant la traça que crec més fàcil. Em creuo amb sis joves que baixen corrent, encara que més avall s'han d'aturar a buscar qual es el camí correcte, per ells. Quan arribo al cim, veig que la senyera està a terra, al peu del pal, arrancada pel vent, i que no es el cim del vèrtex, es el de la dreta, Fixant-me amb el pal no he mirat el gps, però penso que es igual, avui hauré fet dos cims al preu d'un. La baixada cap el coll intermedi es una mica forta, amb alts «esglaons». Es fàcil per la majoria de la gent, però no per a mi desprès d'haver estat debilitat pels antibiòtics presos, degut a la meva última malaltia.
Al coll, trobo el camí que ve de baix i ja sense problemes arribo al cim. Una gran base de pedra on segurament, fa temps devien posar una bandera, un pal indicador de cim de Roca Bruna i el vèrtex geodèsic. El vent que fa no es gaire calent, pel que m'he de tapar una mica. Faig les fotografies de rigor i menjo una mica de fruita. De seguida tiro avall, tinc previst baixar per un sender que recorre avall tot el Serret del Cisa, i per pista anar a buscar el camí d'Alforja a l'Aleixar. Però a la cota 513, veig que han obert o reobert un camí a la dreta, l'agafo i deixo el que tenia previst. No pot faltar en cap excursió el tros amb les cintes de plàstic. El camí baixa fort, i la veritat es que gracies a les cintes es pot anar seguint, encara que el mateix servei faria unes fites i no embrutarien la muntanya. Quan ja estic bastant avall, i el camí ja es veu clar, camí emboscat però ben marcat el terra, ja no hi han cintes. S'arriba a una pista, al costat d'una font i bassa.
Podria haver seguit cap a l'esquerra i hauria estalviat una mica, però agafo a la dreta. Al poc trobo un pal indicador que senyala el camí al cim. Passo pel costat d'una casa en construcció, crec que abandonada, al costat d'un altre on em surt a rebre un gos, que després de bordar-me marxa corrent.
Una mica més avall em creuo amb un tot-terreny que puja i veig que dos gossos el segueixen, un de molt gros i l'altre de mitja, penso que potser tindré problemes, però els que s'espanten quan em veuen a mi son ells. Que marxen amunt escopetejats, però per fora del camí, cada un per una banda dels terrenys abandonats.
A partir d'aquí no té massa historia, ja que vaig per pista, primer per la partida de Rocabruna i després per de Camps del Vent, amb petites i grans masies escampades i camps, uns conreats i altres abandonats. Arribo al Camí d'Alforja i de seguida a on tinc el cotxe, lloc que arribo a les dotze en punt, després de fer una mica més de set quilòmetres. El temps ha estat més aviat calorós però on bufava el vent, aquest era fresquet. El sol l'he vist tot el dia, però fins passades les deu, el cel sempre ha estat una mica «entorbolinat». Com anècdota diré que no he trobat farigola en tot el dia.
Com sempre i buscant els tres peus al gat, com vulgarment es diu, i referent-met al cim, he de dir que als mapes de l'any 1919 l'anomenen «Rocabruna» o «Roca Bruna», resulta que està a la confluència de les serres de Els Pedrets, Rocabruna i del Serret del Cisa, i els mapes actuals de l'I.C.G.C li posen del Serret del Cisa i actualment ja marquen, també, com a «La Feredat». I els cartells de l'entorn li posen, també «La Feredat», o sigui un bon joc d'ous, amb perdó per l'expressió.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per veure i/o baixar les fotografies, aquí.

00000000000000000000000



000000000000000000000000000

Visita a Gallicant amb un erudit del "Temple"

De resultes de la nostra caminada del 7 de gener, el Josep Maria i jo, en la que ens vam aturar una bona estona al poble enrunat de Gallicant, fet que vaig explicar en aquest blog, «Arbolí, poble i cim de Gallicant, Torre de Manuel, Arbolí», en la mateixa data, i amb les dubtes que ens vam quedar, referent a la vella construcció de les bases dels habitatges i d'una creu gravada en una de les pedres de la base d'una de les arcades, primer em vaig posar en contacte, mitjançant tercers, de l'autor del llibre «Occitans i Càtars a Montsant i Muntanyes de Prades», referent si Gallicant ho incloïa en territori càtar, però tal i com em temia no em va contestar. Com no tinc les dades de contacte de l'autor, m'he hagut de posar en contacte mitjançant tercers, i al no respondre'm m'ha quedat el dubte si l'omissió es del tercer (ho dubto) o que ell no ha cregut convenient fer-me la resposta.
Mentre, el company s'havia posat en contacte amb un erudit de l'Ordre del Temple, i avui aquest senyor, el seu cònjuge, el Josep Maria i jo ens hem arribat al poble. Hem portat el cotxe fins a uns dos quilòmetres prop i hem fet la resta a peu. No ens hem apropat més degut al fang que hi havia a la pista, per la pluja dels últims dies.
Només estar al davant sense entrar a les runes, el nostre acompanyant ja ens comunica que la nostra idea de que hi va haver una construcció més antiga i que al damunt d'aquesta es va construir el que serien els nou habitatges, es completament errònia. Ens fa saber que era la forma de construir d'aquells segles XII i XIII. Feien unes arcades de pedra molt ben tallades i que la seva base la aprofundien fins a troba terreny compacte i que la construcció del damunt ja no tenia tanta importància, ja que amb una bona base la resta aguantava perfectament. També ens recalca un fet que ja havíem notat, i es que la resta de construcció, no tot es del mateix període, si no que van fer la base i unes construccions dalt i amb el temps es va anar ampliant a mida que les necessitats ho anaven demanant. Aquesta forma de construir era típica des de Síria fins el Mediterrani, passant per Grècia, Malta, Itàlia ...
Referent a la creu els nostres invitats diuen que hi son en molts habitatges antics, i ho comparen als «Cors de Nostre Senyor» que hi ha en moltes cases. I de la inscripció al arrebossat de «PSUC» encara riem ara.
Una vegada enllestida la visita, recorrent el que era el carrer on donen les entrades dels habitatges i per la part del darrera, on no hi ha res significatiu a veure, retornem cap el cotxe, amb plàcida conversa i cap a casa.

000000000000000000000

En record del 3 de març del 1976

Si algú no sap exactament a que es refereix val la pena llegir aquest actual article: "La impunidad marca el 40 aniversario de la matanza de Vitoria"

Assassins de raons, de vides, 

que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies 
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries. 

CAMPANADES A MORTS
(Lletra sencera de la cançó original)

Campanades a morts
fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut
les tres campanes negres.

I el poble es recull
quan el lament s'acosta,
ja són tres penes més
que hem de dur a la memòria.

Campanades a morts
per les tres boques closes,
ai d'aquell trobador
que oblidés les tres notes!

Qui ha tallat tot l'alè
d'aquests cossos tan joves,
sense cap més tresor
que la raó dels que ploren?

Assassins de raons, de vides,
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.

Campanades a morts
fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut
les tres campanes negres.

II

Obriu-me el ventre
pel seu repòs,
dels meus jardins
porteu les millors flors.

Per aquests homes
caveu-me fons,
i en el meu cos
hi graveu el seu nom.

Que cap oratge
desvetllí el son
d'aquells que han mort
sense tenir el cap cot.


III

Disset anys només
i tu tan vell;
gelós de la llum dels seus ulls,
has volgut tancar ses parpelles,
però no podràs, que tots guardem aquesta llum
i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.

Disset anys només
i tu tan vell;
envejós de tan jove bellesa,
has volgut esquinçar els seus membres,
però no podràs, que del seu cos tenim record
i cada nit aprendrem a estimar-lo.

Disset anys només
i tu tan vell;
impotent per l'amor que ell tenia,
li has donat la mort per companya,
però no podràs, que per allò que ell va estimar,
el nostres cos sempre estarà en primavera.

Disset anys només
i tu tan vell;
envejós de tan jove bellesa,
has volgut esquinçar els seus membres,
però no podràs, que tots guardem aquesta llum
i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.

IV

La misèria esdevingué poeta
i escrigué en els camps
en forma de trinxeres,
i els homes anaren cap a elles.
Cadascú fou un mot
del victoriós poema.

000000000000000000000000