"La consecució d'una gran gesta no és solament gràcies a l'esforç físic i tècnic abocats, si no que també és conseqüència d'haver-ho somiat, i que aquest segon factor és tan important o més que el primer, ja que un bon entrenament i planificació pot fer-te arribar molt lluny, però mai et portarà a un somni impossible. (Walter Bonatti)".

Sheep are not pacifists are cowards (Les ovelles no son pacifistes, son covards).

The only failure is giving up (L’únic fracàs es donar-se per vençut).

L'única forma d'aconseguir l'impossible es creure que es possible.

Només aquells que s'arrisquen anar massa lluny podran saber el lluny on poden arribar.


dimecres, 30 de juny del 2010

Puigsou i Rocacorba, des de Granollers de Rocacorba


Santa Maria de Granollers de Rocacorba i Santuari de la Mare de Deu de Rocacorba

Avui havia d'anar a la tarda a Girona per a ajudar a desmuntar el pis del meu fill i portar tot cap de Reus. Com havíem quedat per la tarda, he pogut aprofitar per fer un 100 cims que estigui a prop. Tenia dubtes entre dos i al final m'he decidit per el Puigsou, ja que es al costat del Santuari de la Mare de Deu de Rocacorba, i feia bastant de temps que volia pujar i per la distancia des de casa no anava. He buscat a inet i he trobat unes descripcions i uns tracks, d'ells he triar un que puja des de Granollers de Rocacorba.
Arribo al final de carretera, a una bona esplanada on està l'Església de Santa Maria de Rocacorba:
“Esmentada l'any 1065, fou també la capella del veí castell de Granollers. L'edifici actual és una construcció barroca del segle XVIII, d'una nau i absis poligonal. A la façana principal hi ha la porta, d'arc rebaixat motllurat i remarcat amb un fris de línies barroques, una fornícula amb la imatge de la Mare de Déu i un rosetó. El campanar és de torre de planta quadrada, i a les seves parets s'hi poden veure algunes espitlleres de defensa. Davant la façana hi ha un petit comunidor”.
Des d'aquí busco un camí que em porti a Can Plana, i des d'allí continuar per la rutes que he trobat, que o comencen aquí o a la carretera (a cap dels dos llocs he trobat un lloc acceptable per deixar el cotxe). El camí esta completament perdut entre un munt de branques i arbres caiguts, i el únics llocs on es pot passar es traspassant un filat pels ramats, però sense portes i que em portaria al mas, on sento gent, pel que no vull passar sense camí, però segur que deu haver algun pas que jo no he trobat.
Agafo el cotxe i me'n vaig fins a Can Plana, al davant mateix hi ha una petita esplanada, però te gespa al costat d'una piscina, però una mica abans entre el camí i el barranc em cap just el cotxe, el deixo i començo a caminar, m'avança un camió carregat de grava i em diu que no el deixi allí, que pugen camions i uns dies enrere van rebregar un cotxe. Torna a canviar de lloc, sort que a uns 700 metres al costat esquerra del camí hi ha lloc, aparco i, ara si, surto definitivament, son les onze del matí. Crec que es una mica tard, i estic segur que si el camí es solà, patiré molt.
Retrocedeixo una mica per la pista i agafo a l'esquerra el camí que marca en direcció a Banyoles. Es completament boscà, tot pujant, s'arriba a el Portaló, masia enrunada, al costat d'una camps de conreu. El camí segueix, està brut i descuidat, i va pujant, a estones per dins del bosc i a estones per tallafoc o per un roquer.
Entre el Portaló i el Coll Saposa he estat sentint el grunyir d'uns senglars, han estan creuant pel davant, però dins del bosc i no els podia veure, no se quants eren però semblaven que eren bastants, fins que he pogut veure un de petit corrent pendent avall.
S'arriba al Coll Saposa, en realitat no se exacte on es, el mapa de l'Icc marca una cosa i en una cruïlla abans hi ha un cartell que ho indicada. Des d'aquí es podria anar al Turó d'Espinassors, aniria si no fos que he sortit tant tard.
Segueixo en direcció a l'Ermita de Sant Nicolau, el camí està ple de tolls i de fang, en un d'ells rellisco i caic en mig d'ell, i en un altre no caic però poc li falta. En el camí es troba una senyal de la “Ruta de Salamina”, no se que fa aquí, però ....
Arribo a la Font de Sant Nicolau, està una mica descuidada encara que surt un rajolinet d'aigua bona i fresca. M'arribo fins l'ermita:
“L'ermita de Sant Nicolau de Pujarnol és una petita construcció romànica, segurament del segle XIII, però amb bona part de l'edifici renovat. Té una sola nau, molt curta, tallada per un absis semicircular, i amb la volta lleugerament apuntada”.
Torno a la font i agafo el camí que va paral·lel a la carretera, però per dins del bosc. El començament es molt perdedor, el bosc es veu tot igual i manquen senyals, però sabent la direcció no hi ha massa problema.
Hi ha un moment que es surt a la carretera i es segueix per uns 10 metres, passant pel costat del Clot del Llop. Al Pla de Martí es un lloc conflictiu, no s'ha de sortir a la carretera, ni agafar el camí ample, si no un senderó que surt recte, em penso que el marcat es desvia a l'esquerra i puja pel bosc, jo he pujat pel senderó del mig del tallafoc, fins que mes amunt es troben i llavors puja per la dreta i sempre per bosc.
En mig de la pujada he trobar una bateria de cotxe, es troba cada cosa... Es surt a la carretera i he agafat a l'esquerra, en direcció al cim, per arribar-hi, s'ha d'agafar, abans de la tanca de Retevisión i pel costat mateix d'una torre d'electricitat, seguir el rastre i abans de la segona, que està en un tomb, hi ha una fita, pujar per aquesta fins a tocar la tanca i seguint-la, no es agradable, anar a l'altre costat, es al costat de la vessant, ple d'esbarzers, i llavors tenim el vèrtex molt a prop, no cal dir que la foto, si es va sol, surt com surt, no hi ha manera de posar-la per fer-la amb disparador retardat per col·locar-se be, si es vol sortir davant del vèrtex, tanca entre mig, allargar la ma, i que surti la cara, la tanca i el vèrtex
Després baixo al tallafoc directament per un de secundari i ja vaig cap el Santuari de la Mare de Deu i Castell de Rocacorba, tot passant pel costat d'unes antenes caigudes, que costa de treure la “merda” de ferralla que ja no es fa servir.
“El santuari de la Mare de Déu de Rocacorba es troba situat entre dues comarques de la província de Girona: el Gironès i el Pla de l’Estany. la seva devoció està estesa per les dues vessants de la muntanya de Rocacorba , d’una banda cap a Canet d’Adri al Gironès i d’altra banda cap a Banyoles i comarca.
El santuari està ubicat al cim d’una roca, amb forma de proa de vaixell (929 metres), conforma una meravellosa talaia que ens dies clars ens permet veure des del Cap de Creus, el Montgrí i les Illes Medes fins el Montseny i el Puigmal.
L’origen del Santuari s’ha de buscar a la capella del castell medieval que en aquest mateix lloc s’aixecava i que tanta notorietat va tenir en la guerra dels remenses, que el varen ocupar desprès de la defensa de la Força Vella de Girona l’any 1462.
L’any 1161, Berenguer de Rocacorba va fer una cessió al bisbe de Girona de l’església de Santa Maria. A partir d’aquest moment, passà a ésser una propietat del bisbe, en que la comencen a trobar documentada. En un document de l’any 1184 trobem que Dulcia d’Hostoles “llegava dos sueldos” a la capella del castell de Rocacorba.
En els segles XIV i XV, quan el castell va decaure, l’església fou transformada en santuari marià. Hom suposa que els terratrèmols de l’any 1428, que van assolar la comarca, la devien destruir totalment, ja que així hi consta en una visita feta l’any 1432 i que obligà a construir-hi un altre, per tal de aixoplugar un altar dedicat a Santa Maria.
L’edifici actual és en la seva major part del segle XVIII. Recentment, a començaments dels anys vuitanta del passat segle, es va portar a terme una restauració que va posar al descobert les restes d’un absis romànic.
Degut a les obres que es van dur a terme el segle XVIII, es va construir un cambril per mostrar la imatge de la Mare de Déu, anomenada Mare de Déu de la Pera, que es venerava des de el s.XIV en aquest lloc i que es d’alabastre policromat. Aquesta imatge representa a la Verge coronada, amb la cabellera trenada, està asseguda i te una pera o fruit a la mà dreta, mentre que aguanta amb l’esquerra el Nen Jesús, que sembla que agafa amb l’esquerra una flor alhora que descansa la dreta sobre el pit de la mare. Aquesta imatge actualment es troba al Museu Diocesà de Girona.
Al segle XVIII i d’acord amb el gust de l’apoca, la imatge fou substituïda per una altra de les de vestir. Desprès dels fets de 1936, aquesta imatge vestida fou destruïda.
A la sala gran de la rectoria es guarda una reproducció en alabastre, més gran que l’antiga, obra d’Albert Casellas de l’any 1954, que va ser substituïda l’any 1983 per una altra reproducció mes fidel a l’original i que es la imatge que es venera actualment.”
Després de visitar tot el que he pogut, i pujar al cim del Rocacorba, on m'he fet la foto amb la senyera, baixo pel camí de l'Escaleta, també boscà en la seva totalitat, es passa pel costat de la Cova, on diuen que es va trobar l'imatge de la Mare de Deu. Hi ha un tros, molt curt, que el camí està desfet, s'ha anat avall, es veu que abans d'arribar està marcat per salvar-ho mes amunt, però jo no ho he vist, i he hagut de fer “numerets” per passar-ho. Es passa per la Pedra del Barret, i s'arriba a una pista que va al llogaret de Rocacorba. En aquesta pista s'ha d'anar molt en compte de buscar els senyals del Pr, en cas contrari no es veu on deixar-la, i una vegada trobat el camí, el primer tros es fa difícil de seguir. Es creua el Barranc de Rocacorba i es troba una cruïlla, cap el Portell, el Coll Saposa i el Turó Rodó, jo trio aquesta opció. La continuació està bastant bruta i a estones difícil de seguir,
Una vegada al Coll del Turó Rodó ve una baixada llarga, boscosa i a estones amb una forta pendent, sort que no està tant enfangat com l'altre costat. S'arriba a Can Gelat, amb un tros, que potser era el graner, davant d'una gran era, tot enrunat, i la part del mas molt abandonada, i ja per pista a Can Plana i al cotxe. Arribo quan passen cinc minuts de les cinc de la tarda, després de fer 15,600 kms.
Volia aprofitar per visitar l'ermita de Sant Julià, de Granollers i la de Sant Nazari de Sant Martí de Llémena, però he quedat entre cinc i sis a Girona i no hem puc entretenir.
Un dia molt maco, quasi en la totalitat per bosc, pista només el tros de les antenes, i de Can Gelat al final, o sigui escassa. Hi ha trossos amb una salvatgia impressionant.

Per baixar el track, teclejar aquí, per veure o baixar les fotografies, aquí:


000000000000000

dilluns, 28 de juny del 2010

Sant Alís des de Sant Esteve de la Sarga

Gos que m'acompanyarà tot el dia - Penya de Sant Alís

Feia dies que em ballava pel cap anar a fer el cim del Sant Alís. De les diferents opcions que hi ha per fer-ho he triat sortir de Sant Esteve de la Sarga, encara que aquest cim es dels que es poden fer amb cotxe, ja que la tant la pista des Alsamora com la des d'Àger estan asfaltades.
Vaig fins a Sant Esteve, on aparco el cotxe a la mateixa entrada i surto a dos quarts de deu del matí. Només sortir se m'ajunta un gos de molta envergadura, que m'acompanyarà quasi tot el trajecte.
Baixo a creuar el Barranc de Sant Esteve, després de visitar, per fora, l'església parroquial de Sant Esteve protomàrtir, es d’origen romànic; a la part inferior dels murs de perímetre es destria un aparell clarament romànic, potser de la fi del segle XI, al damunt mateix del qual hi ha diverses filades de carreus més tardans i, a la part superior, un paredat modern.
Segons el wikipedia:
“Está documentada desde antiguo: el 1055 ya se habla del «collo de Sarga», y en 1069 ya sale en un documento la parroquia de San Esteban. A lo largo de toda la edad moderna se dice que el sitio es del abad de San Esteban o del abad de la Sarga. Aunque no se tiene la fecha de su consagración, sí se tiene la de su dotación: 10 de junio de 1076. Fue construida, según el acta notarial de la dotación, por los señores del lugar, Bertran Ató y Ermengarda, y fue dotada con el tercio del diezmo de la Fabregada, el del pueblo y tierras donde está situada, y la villa llamada en ese momento de la Sarga, con todos sus habitantes.
Por lo que se desprende del documento, Fabregada era el núcleo principal del término, en ese momento. El señorío del que dependía Bertran Ató era el de la familia Montañana. La iglesia y el edificio que fue rectoría y, quizás, monasterio”
Vaig seguint el GR3. Creuo el barranc, deixant a la dreta el camí a la Mare de Deu de la Fabregada i vaig pujant per una antiga carrerada, el tros es bonic, encara que solà, es va per dins d'un bosc d'alzines; hi han alguns repetjons una mica forts o es que jo estic dèbil, alguna cosa serà.
Al Coll de la Pua, em trobo la pista asfaltada que puja al Coll d'Àger, la segueixo, per poca estona, a la dreta. Al poc de deixa la pista, a l'esquerra hi ha un petita bassa feta a la roca, i a l'esquerra han posat uns bassis metàl·lics, per que begui el bestiar.
Vaig per una pista, vella i de desembrossar, per arribar a una zona que em penso que els que van fer el Gr s'han inventat els camins, s'ha de portar compte i fitxar-se be en els senyals (encara son bastant noves) i les fites. Se surt a la pista asfaltada, davant mateix de la cruïlla que va a l'observatori. Es segueix per camí ample fins a la cruïlla amb la que ve d'Àger. Segueixo per asfalt i passo pel costat d'unes sis persones que estan preparant els aparells per llançar-se a volar. Finalitza l'asfalt i segueix la pista de terra, al segon "turonet" deixo la pista i vaig per la carena, la resta per la pista, amb molt bones vistes als espadats laterals, al pantà de Camarasa i la Vall d'Àger. Deixo la pista i per corriol arribo al cim. Faig les fotos de cim, i alguna des d'aquí, no puc fer massa lluny al haver al tombant una boirina, i cap el Pirineu, núvols de tempesta, encara que s'entreveu els cims nevats. M'esperava que mentre menjava una mica, el gos em vindria al meu costat, però s'ha posat estirat i bastant separat, pel que m'ha deixat fer les fotos amb el disparador retardat amb tota tranquil·litat.
Al baixar es on venen els problemes.. Baixo per la pista (per cert te una tanca i s'ha d'esquivar) que baixa cap "Lo Coll", aquí per tres vegades faig drecera, però sense cap problema, també es pot seguir la pista sense dificultats. Aquí el terreny es de prats amb sense quasi cap arbre.
Deixant a la dreta un camí que baixa paral·lel al Barranc de l'Alzina i un altre que va a buscar la Obaga del Feixal Peraire, el nostre camí tomba fort a l'esquerra i entra en terreny molt solà, amb pins i sort que el sol no “apreta” massa. Després de fer un altre tomb fort, ara a l'esquerra, entra en un tros molt bonic, es una zona bastant frescal.
A la zona de "Lo Cloto" torno a fer drecera, es pot seguir per la pista, però començo a estar fart de pista i la tallo, no hi ha problemes si es sap la direcció, encara que es un tros de bosc bastant atapeït.
Després d'això i en un retomb molt fort a la dreta i amb forta baixada, els mapes marquen un camí que segueix recte (que es el que tinc preparat), degut als arranjaments de la pista i les pedres que han llançat a la vora, no veig l'entrada, i quan m'adono ja estic una mica lluny i em fa peresa pujar a buscar-ho i confio que la pista no s'allunyi massa. A més tinc els problemes de que no tinc mapa de la zona, porto imprès el mapa de l'Icc a escala 1/25mil (en blanc i negre), i en el gps no tinc els mapes de la zona (cosa que desconeixia), pel que em pateixo un munt de pista.
Ja bastant mes avall, trobo una "pistota" a l'esquerra que sembla qua va en bona direcció, però finalitza en uns camps de conreu, vaig per la vora i seguint un rastre, baixo a creuar el Barranc de la Llau Xica, i per senderó pujo a trobar el camí que havia preparat, que torna a ser una carrerada. En aquest tros m'he fiat de la ruta que agafava el gos que m'acompanya.
Arribat al GR creia que s'havia acabat els problemes, però quasi a tocar Sant Esteve, es perd el camí (o jo no el se veure) i pel costat d'uns camps, intentant no xafar massa el blat, arribo al final.
Tal i com la he fet, a part que la pista es fa molt llarga segons el meu parer, te el seu encant, hi ha moments d'aventura (facilona), però trobant el camí que m'he empassat quedà un tomb bastant bonic, això si aconsello un dia clar de l'hivern, a l'estiu pot ser molt dur, sort he tingut dels núvols que m'ha acompanyat la major part del dia.
El gos que m'ha acompanyat tot el dia, durant la pujada anava al davant, el perdia de vista i quan no m'ho esperava me'l trobava assegut al costat del camí, a la baixada, també anava al davant i alternava el asseure's esperant-me o marxava del camí per entrar al bosc i tornar a sortir. Al finalitzar s'ha estirar prop del cotxe i ja no s'ha bellugat, només ha aixecat el cap quan he marxat.
Després he anat, en cotxe, fins l'ermita de la Mare de Deu de la Fabregada, encara que ja havia estat, em feia il·lusió tornar, i he aprofitat a dinar al costat de la seva font. He hagut de fer-ho depresa per què els trons i llampecs venien amb mota rapidesa.
Segons wikipedia:
“El santuari de la Mare de Déu de Fabregada està situat a tocar de l'antic nucli de població de Fabregada a l'oest del poble de Sant Esteve de la Sarga, al Pallars Jussà. Tot i que ara és una ermita aïllada, fou l'església parroquial del nucli de població més important de l'actual terme de Sant Esteve de Sarga.
És un edifici romànic del segle XII, amb nau amb coberta de canó, lleugerament apuntada, absis semicircular i una petita espadanya sobre la paret de ponent”
De camí cap a la C-13 i tot el tros del pantà de Camarasa, a estones ha caigut una gran quantitat d'aigua, que semblava que me la tiressin a galledes. Ja a partir del poble de Camarasa ha deixat de ploure i ja fins a casa, el gps m'ha fet passar per Lleida, ja sense problemes.
I a la nit a sopar amb la colla, el sopar de Sant Pere, patró de Reus.

Per baixar el track, aquí. Per les fotografies, veure-les i/o baixar-les, aquí.


00000000000000000000

dimecres, 23 de juny del 2010

El dia de Sant Joan

Els estudiosos apunten que els ritus motivats per la Festa de Sant Joan a Europa tenen un mateix origen, Cèltic. I que l’Església, com amb molts altres ritus precristians, la fagocita. L'adapta al seu credo i la fa seva. Així, una festa mil·lenària i d'origen mític es converteix en religiosa.
L'origen cèltic de la màgica nit de Sant Joan ens porta a indagar en els ritus que realitzen els druides, els sacerdots celtes. Els druides son els dipositaris de la saviesa profana i de la sagrada. Convençuts que, tard o d'hora, el foc i l'aigua s'ensenyoriran del món i que, per tant, és imprescindible adorar-los i sacralitzar-los.
Així, en la foguera sagrada que crema en la nit mes curta de l'any, acostuma a repetir-se a les nits següents. Els tions cremats i les cendres seran llançats als camps per purificar-los (i, aprofitant l'avinentesa, per adobar-los). Resultat? Amb la purificació dels cultius, aquests creixeran mes ufanosos i productius. La natura reneix. I és que la nit de Sant Joan té un caràcter de fecunditat. És costum que les noies saltin per damunt les flames per assegurar-se relacions sexuals sense conseqüències no desitjades. Això sí, és imprescindible que les flames no arribin a tocar a la noia en qüestió perquè aquesta no quedi embarassada. Contràriament a Irlanda, on la cultura celta encara avui dia manté molta forca, les parelles aprofiten aquesta nit per saltar per damunt ei foc per assegurar-se la descendència. I el mateix es fa amb el bestiar. Però mentre la foguera crema, els celtes dansen i, grades al foc, fugen del pecat i les seves animes troben la pau. També caminen per damunt el foc amb els peus descalços, sense cremar-se. És mes. Hi ha qui carrega a les espatlles algun noiet per caminar sobre les brases. No és masoquisme, no. Com mes pes, menys perill de cremades als peus. No és gens estrany, dones, que, amb aquesta forta influencia del foc, els druides l’utilitzin per a la quiromància. Que segons l'espetec, el color o la forma de les flames augurin un futur o un altre. Una pràctica que no és exclusiva de la cultura celta. La màgia d'una nit màgica
La màgica nit de Sant Joan, però, té una llegenda gairebé unànime a tot el món. Durant aquesta nit les "portes" que comuniquen amb el Mes Enllà s'obren. Així, durant aquesta nit es pot accedir a grutes, castells i indrets encantats. S'alliberen de les seves presons a princeses i reines mores que estaven presoneres víctimes d'alguna bruixeria o malefici. Dones d'aigua, follets i altres éssers màgics aprofiten aquesta nit per donar un tomb i poder ser vistos per l'ull humà. El dimoni també aprofita per passejar-nos pel nostre món. Les plantes verinoses perden les seves propietats perjudicial. En canvi, les herbes guaridores centupliquen les seves virtuts. Aquesta nit, els tresors guardats a les entranyes de la Terra surten a l'exterior perquè algun pobre mortal deixi, almenys, de ser pobre. La rosada que cau en aquesta màgica matinada cura 101 malalties i fa mes bell i jove a aquell que s’impregni tot el cos. Resumint, durant aquesta nit s'obre la porta que ens introdueix al coneixement del futur i a les dimensions màgiques de la realitat.

EL NOM DE JOAN PROCEDEIX DE L’HEBREU YO-HASMAN QUE SIGNIFICA “DEU ES MISERICORDIÓS”. UNA ALTRA ETIMOLOGIA MOLT PROPERA ES LA DE JO-HANAN O JO-HANNES, QUE SIGNIFICA “DEU ESTA AL MEU FAVOR”.

Per que Sant Joan Baptista?
Una bona mostra de l'origen pagà és que, en aquesta festa dedicada a Sant Joan, ben poca cosa es fa per festejar el sant. És mes, la data escollida és incongruent amb la tradició cristiana. Usualment, l’Església marca la mort d'un sant com el dia santificat a aquesta persona. Però amb sant Joan Baptista és a l'inrevés. En la festa de Sant Joan se celebra el naixement del sant. No pas la seva mort. Sant Joan és l'únic del santoral que gaudeix d'aquest privilegi. Només el seu cosí Jesús també celebra el seu naixement. I, curiosament, sis mesos mes tard, coincidint amb el solstici d'hivern.
L'explicació cristiana és ben senzilla. L'Evangeli de Sant Lluc ens explica que el pare de Joan Baptista, el sacerdot Zacaries, havia perdut la veu per dubtar que la seva muller Isabel estigués embarassada. Però quan va néixer el nen, tai i com li havia predit l’arcàngel Gabriel, l'afonia li va desaparèixer en un tres i no res. Boig d'alegria, en Zacaries va encendre fogueres arreu per anunciar a parents i amics la noticia. Quan, segles després, es cristianitza aquesta festa, la nit
del 23 a! 24 de juny es converteix en una nit santa i sagrada. Sense perdre, però, malgrat els esforços de l'Església, la seva aurèola màgica. I conservant els dos elements pagans: foc i aigua. El foc, simbolitzat en les fogueres de Zacaries. I l'aigua que, com indica el mateix nom del sant (Joan Baptista), purificarà les animes.


ELS SÍMBOLS DE SANT JOAN
El foc és un dels tres símbols en que es basen els ritus ancestrals d'aquesta nit. El foc és l'element purificador que ens allibera de la mala sort i, per això, durant la nit de Sant Joan, se l'alimenta trencant-hi mobles vells. La foguera mes popular de Catalunya és la Flama del Canigó, que cada any s'estén per diferents poblacions per encendre-hi les fogueres. La tradició diu que si els enamorats salten set vegades una foguera agafant-se la ma seran feliços plegats la resta de la seva vida.
El segon símbol de Sant Joan és l'aigua. Es diu que aquesta nit totes les aigües tenen virtuts guaridores, i per això és costum en alguns indrets banyar-se al mar o mullar-se amb !a rosada dels prats a trenc d'alba. estirar-se nu damunt la rosada o banyar-se a la mar o al riu enforteix i embelleix el cos.
Les herbes son el tercer element màgic de la nit de Sant Joan. Es creu que les plantes centupliquen les seves propietats remeieres aquesta nit, i algunes, com la farigola, el romaní o la mateixa herba de Sant Joan (o berbena},que sortien a collir els romans, es recullen per fer-ne guariments. És costum recollir herbes aquesta nit; totes cobren virtuts guaridores si a mitjanit ens freguem amb elles la zona afectada.
Quan un infant naixia herniat, se'l feia passar, nu, pel mig d'un roure esqueixat a mitjanit del dia de Sant Joan amb el convenciment que aquest ritual el guariria.
Els animals també adopten virtuts especials, així dones, beure llet o menjar set ous fa entendre el llenguatge dels animals de pel o de ploma. És la nit en que hom pot veure amb mes facilitat tots els éssers fantàstics: nyitos, cucales, gambutzins, llufes, pertenidors, ferams, males bèsties, Peirot, Banya verda, pixarelles, fumeres, moro Muça, sa Bubota negra, l’ànima d'en Cantiret que salta i balla per la paret. Tots ells se'n pensen alguna: corren darrera les dones, els estiren les faldilles i els diuen paraulotes, o bé ens entren dins els cervell per les orelles i es mengen la memòria, o bé fan festa amb els dimonis i les bruixes (ja que aquesta nit és com el Nadal a l'infern), que és quan tenen mes poder. Es reuneixen i ballen nus tota la nit damunt d'una gran pedra. Nosaltres ho celebrem amb fogueres i petards. Molts son els enamorats que han saltat set vegades damunt del foc o han donat set voltes al seu entorn per correspondre a seu amor. Per guarir malalties o per fer forts els infants, hom s'acosta al foc o es passeja pel damunt les seves brases, ja que aquesta nit sembla que no cremen.

PROPIETATS DE LES HERBES
La Nit de Sant Joan és un moment únic per les herbes, ja que hom creu que al punt de mitjanit sant Joan Baptista les beneeix per tot l'any i aquest és el moment en que tenen mes poder. Prenen tota mena de virtuts, la majoria guaridores o de bonafortuna. Hi ha un refrany que resa:
“Les herbes de Sant Joan tenen virtut per tot l'any”
Era doncs costum d'aquesta nit, sortir a! bosc a collir tota mena de plantes.
Per València hi ha la creença que a mitja nit les fulles de les oliveres es giren i que la part clara mira cap el cel i la verda mes fosca al terra.
A molts de llocs tenien costum de collir una canya verda per deixar-la al peu de la porta com a record que han sortit per la nit a buscar fortuna.
Es creu que l'anomenada Herba de Sant Joan s'obre a la mitja nit d'aquesta nit. Collir-ne i posar-la cap per avall en una bossa vermella que pengi del coll protegirà al portador de patir mal de cap durant tot un any.
Un pràctica que en les seves moltes variants es pot considerar universalment estesa és la de fer passar un infant entre mig d'una soca partida per la meitat. Es deia que això els protegia de trencadura.
A Mallorca s'explica que aquesta és la nit en que apareix l'herba dels uis, la qual tindria la propietat de curar la ceguesa. El problema és que adopta unes formes tan variables que no és possible descriure-la, però aquesta nit brilla com un Hum i es fa localitzable. Aquesta herba l'haurien plantada els sarraïns en el temps que romangueren a l'illa. Cal treure'n el suc per aplicar-lo com a ungüent i una manera de fer-ho és caminant per sobre.
Es diu que cal anar en compte de no topar-se amb bruixes i tots els altres practicants de màgia negre ja que aquest és just el dia que fan servir per collir els vegetals amb els que practicaran les seves pocions i males arts.

CREENCES DIVERSES
- Existeix la creença que qui es pren un bany a la platja la mateixa Nit de Sant Joan en tocar les dotze campanades, conservarà la salut del cos, molt especialment la de la pell. Aquest ritual ha de ser repetit cada any, si es desitja perllongar-ne els efectes. El refrany "Bany de Sant Joan, salut per a tot l'any" és un recordatori d'aquesta cita anyal.
- En el passat, aLs pobles de vora el mar, era costum que la vespra de Sant Joan les fadrines posaren en un got ple d'aigua el blanc d'un ou. L’endemà, l'examinaven a fons: si el blanc havia format la imatge d'una barca, això era senyal que el seu xicot seria mariner; però, si hi havia la figura d'un forcat o la d'un arbre, el seu futur espòs seria llaurador.
- Es diu que la Nit de Sant Joan és la millor de L'any per a descobrir corrents d'aigua subterrànies o per a recol·lectar herbes de muntanya, que en aquest temps han adquirit el màxim de la seua virtut guaridora.
- Per mitjà de tres faves - una pelada, l'altra a mig pelar i la tercera amb la corfa - una jove casadora pot conèixer la situació econòmica de qui serà el seu promès. La Nit de Sant Joan, ha de guardar les faves dins d'una bosseta, les amaga davall del llit i, en despertar-se, en treu una a l'atzar. Si treu la pelada, el seu promès serà mes pobre que una rata. A mig pelar, ni ric ni pobre. Si li ix la de la corfa, el seu xicot estarà farcit de milions. També es poden fer servir tres creïlles.
- La tradició popular atribueix a Sant Sacaries l'encesa d'una fogata per a celebrar el naixement del seu fill. Per aquest motiu, hi ha qui adreça constants invocacions al pare de Sant Joan Baptista durant la preparació d'una foguera i hi cessa en el moment de pegar-li foc.

REFRANYS I DITES
Per Sant Joan se celebra el solstici d'estiu i és això el que les dites següents reflecteixen.
• "Sant Joan, el dia mes gran."
• "El dia mes llarg de l'any és per Sant Joan."
• "Nit de Sant Joan, la mes curta de l'any."
Els dos solsticis, e! d'hivern per Nadal i el d'estiu per Sant Joan, coincideixen amb el naixement de Jesús i el del seu cosí Joan, conegut també com "el Precursor". Hi ha qui creu que aquestes dues diades, Nadal i Sant Joan, tenen una relació significativa. Aquesta creença ha donat origen ais refranys següents.
• "Per Sant Joan al joc, per Nadal al foc."
• "Bona sort per Nadal, desventura per Sant Joan."
• "Diner per Nadal, pobresa per Sant Joan."
• "Qui es vol fer ric per Nadal, el pengen per Sant Joan."
• "El ral guanyat per Sant Joan és ral i mig per Nadal si hom sap guardal"
• "Qui riu per Sant Joan, plora per Nada!."
• "De Nadal a Sant Joan, hi va mig any."
• "Sant Joan escurça els dies i el Nadal els estira."
• "Ni calor abans de Sant Joan, ni fred abans de Nadal, fan l'any bo i cabal."
• "Fred per Nadal i calor per Sant Joan, salut per tot Pany."
Diuen de la nit del 23 de juny que té molta màgia. Molts rituals i creences envolten la nit de Sant Joan. Aquí en teniu algunes en forma de refranys.
• "Qui encén foc per Sant Joan no es crema en tot l'any."
• "Les herbes de Sant Joan tenen virtut tot l'any."
• "Bany de Sant Joan, salut per tot "any."
• "Per Sant Joan, tot neix i tot creix."
• "Nit de Sant Joan, nit d'amoretes."
• "Per Sant Joan, tot es fa gran."
• "La qui es gronxa per Sant Joan, aviat troba galant."
• "Si estimes el teu galant, no li donis cols per Sant Joan."
• "Sangria per Sant Joan, salut per tot l'any."
• "La pluja de Sant Joan podreix la fruita al camp."
• "Si per Sant Joan plou, quaranta dies plou."
...................................

dimarts, 22 de juny del 2010

El Coscollet des de Cal Barceló (2)

He posat unes ampliacions a les explicacions a la meva entrada del Coscollet: "el-coscollet-des-de-cal-barcelo", referent al Castell de Gavarra i de l'Ermita Romànica de Sant Miquel, situada al Pla de Tolustre.
:::::::::::::

dilluns, 21 de juny del 2010

Barcelona no existeix per l'ABC

Al diari ABC publiquen a les 12,47 d'avui, a la seva pàgina web, una noticia de les línies de ferrocarril que suprimeixen, entre elles hi ha la de Barcelona-Màlaga-Granada, però segons el mapa, la línia, deu començar en un forat negre, per què no han posat el nom de Barcelona, que es on comença. Els altres noms hi son tots, però hi ha un comentari d'una persona que es queixa que Puertollano està mal escrit.
Vaja amb l'ABC, un l'escriuen malament i altre se'l deixen, per fiar-se de les noticies que donen ...
Podeu veure la noticia: aquí ->.

diumenge, 13 de juny del 2010

Cim i Santuari de Puig-l'Agulla

Bolet del Gegant - Cim de Puig-l'Agulla (o Creu de Montagut)

Avui l'Esteve, el Bernat i jo anem cap a Taradell, per donar un tomb per les seves contrades i fer el cim de la Creu del Montagut o del Puig-l'Agulla. Aparquem al carrer de la Sardana, al començament de l'urbanització La Roca, i sortim a les nou del matí en punt, tot seguint la carretera asfaltada que porta al nucli principal de l'urbanització, que deixem a la dreta, igual que el desviament a la masia de El Fumat, poc abans ha finalitzat l'asfalt i el camí ja es de terra, es bo i boscós.
Deixem a la dreta la masia de Rocafarigola, masia i explotació ramadera. Creuem la Riera de Vilalleons, i de seguida deixem la pista per un camí ombrívol que va pujant molt suaument paral·lel a la riera. Hi han varis senders que tots van al mateix lloc. Passem un altre vegada la riera, aquesta vegada per un pont i anem cap a la Boixeda, gran explotació bovina. D'aquí agafem la carretera que ens porta a Vilalleons, on visitem l'Ermita de Santa Maria, i aprofitem per esmorzar en uns bancs sota els arbres al costat de l'església. Davant nostre hi ha un bar on paren varis btteros.
“Vilalleons, les característiques econòmiques d'aquest poble està formada per cases de pagès disseminades dedicades al conreu i la ramaderia, aquestes masies ja eren esmentades a finals de l'alta edat mitjana.
El centre urbà de Vilalleons està format per dos dotzenes de cases a un extrem trobem una ermita dels segles XI-XII d'estil Romànic Llombard, d'una sola nau amb un absis circular, en els laterals nombroses capelles, amb el temps ha sofert varies modificacions arquitectòniques variant l'estètica exterior, sobre de l'absis hi ha construït un comunidor i un campanar de plata quadrada a la part frontal”.
Després d'esmorzar retornem per la carretera, deixem a l'esquerra La Boixeda, i poc després la deixem per un camí que surt a la dreta. Passem per davant de El Gili, a l'altura de la masia es perd el camí, i la propietària ens indica que es pel davant mateix i que passem sense problemes. De seguida arribem a la carena on trobem el Gr, que el seguim a l'esquerra, un tros curt, per anar a visitar El Bolet del Gegant, una gran roca en forma de bolet. Seguim en direcció contraria, pel camí carener, fins una cruïlla on hi ha un pal que ens diu que podem anar per la carena o per un altre camí, que a mes porta a la Font de la Riera, agafem aquest camí però sense anar a la font, son 2 kms d'anar i altres de tornar.
Retrobem el camí carener i anem al Coll de la Costa, agafant un camí en direcció contraria d'on venim per anar a visitar una construcció que està al mapa, es un dipòsit d'aigua.
Des del Coll de la Costa, seguim la pista que ve al davant, per deixar-la aviat, marxant a ma dreta, per un camí ample i esclarissat que poc a poc es va estrenyent i emboscant, amb una pujada una mica exigent abans del cim, passant abans per l'Obaga del Montagut. Arribem al cim, amb una gran creu amb la base del que havia estat una torre òptica. No hi ha quasi visió en cap direcció. Fotos de rigor i avall, per un sender amb forta pendent, molt humit, fins el Santuari.
“Santuari de Puig-l'agulla (la Mare de Déu de Puig-l'agulla) pertany al municipi de Sant Julià de Vilatorta (Osona), dins l'antic terme de Vilalleons, als vessants del Montagut o puig l'Agulla (810 m alt.). Segons una tradició del s. XV, la imatge de Santa Maria de Vilalleons fou trobada per uns lleons prop de la font de Puig-l'agulla, on es bastí un petit pedró, convertit en capella el 1661 i reemplaçat per l'actual santuari, que va ser consagrat el 1775, d’estil renaixentista.
A finals de 1654 l’exèrcit francès incendià l’església i cremà el valuós arxiu parroquial, els retaules i la talla romànica de la Mare de Déu. Davant l’adversitat, el poble, enlloc d’abandonar el culte a la Verge, passà a venerar l’indret on la llegenda situa el trobament de la imatge: a Puig-l’agulla, santuari de pelegrinatge marià.
DESCRIPCIÓ: Església d'estil barroc, neoclàssic, d’una nau amb creuer i cúpula que exteriorment és un cos quadrangular cobert a quatre aigües. A un cantó s’alça una torre quadrada amb una coberta piramidal, el campanar, que té quatre finestres d’arc de mig punt, resseguides per un trenca-aigües. El ràfec està decorat i la teulada es vidriada. Capella de nau única orientada de llevant a ponent, la nau es troba dividida en quatre trams. Als peus el cor, al següent s’hi obren dues capelles laterals cobertes amb volta de canó, al tercer una capella coberta de mitja esfera i al centre de la nau està l’altar i unes escales que donen pas al cambril de la Verge. Exteriorment, l’absis es peraltat amb decoracions d’estuc a l’arrancada de la volta. Portal rectangular emmarcat per pedra picada i diverses decoracions, entre les quals està una fornícula amb la Verge. Damunt hi ha un òcul amb vitralls.
Al costat hi ha un gran hostal (1704-12).”
Té el restaurant obert, que pel que sembla funciona bastant. Visitem el Santuari, es estrany però es pot visitar per dins, i sortim tot seguint el GR. Després d'una marrada ximple sortim a una pista que la seguim fins a la fita dels termes de Taradell, Viladrau i Sant Julià, agafant un sender que puja amb molta decisió cap a la Serra de l'Enclusa. Hi han molts rastres i costa saber qual es el bo, perquè aquest puja fent esses i els altres pujant al dret.
Quasi dalt hi han varies variants, nosaltres agafem una que a mes de ser una mica mes llarga, s'ha de pujar un esglaó on els dos companys m'han d'ajudar a pujar-ho. Arribem a un cartell que ens indica la direcció correcta a les Cuines. Sortim a una pista i de seguida trobem les fites, a l'esquerra, que ens envia a una canal per baixar a les Cuines d'en Rocaguinarda.
“Aquest indret va servir moltes vegades de refugi o amagatall del bandoler Perot Rocaguinarda entre els anys 1606 i 1610 que actuava com a cap de quadrilla dels Nyerros. També durant la Guerra Civil (1936-1939) van servir encara com a amagatall per a gent perseguida”.
Després de visitar-les anem fins el cim de l'Enclusa, on hi ha un vèrtex geodèsic, un plafó informatiu i una senyera. Aquí em de decidir si seguim al programat o marxem cap a Taradell, es senten trons, i es veu algun llampec pel nord-est.
Decidim seguir, seguint el Gr, que baixa per un grauet, ressegueix per sota els contraforts i baixa amb decisió a creuar la carretera. Aquí trobem un cartell que ens indica el Pr que ens portara al castell. Fins a creuar el Torrent de Mansa el camí no es gaire bonic, però després ja entra al bosc, es bonic, molt agradable i puja amb suavitat.
Al arribar a la carena, el pr marxa a l'esquerra, on hi han dos persones fent escalada en bloc. Nosaltres marxem a la dreta a visitar el Castell de Taradell.
“El Castell de Taradell, conegut popularment per Castell de Can Boix, nom de la casa de pagès més propera a l'antiga fortificació, és un edifici medieval adaptat a la balma del turó sobre el que es va edificar.
Tenia una funció militar i de defensa. Va ser el centre d'un gran terme repartit en quatre municipis.
És documentat de l'any 893 i pertanyia inicialment a uns cavallers, els Taradell, que van donar nom al castell i del qual ha derivat la denominació de la població.
Ara es troba en estat ruïnós, però les ruïnes han estat consolidades i manté una estructura arquitectònica força ben conservada. Té una situació excepcional amb grans vistes a tot el seu redós i un entorn de balmes i sectors de gran bellesa”.
Després de la visita a les seves runes comença la part d'aventura del dia, tenim previst seguir uns camins que surten a l'Icc, però que no es veuen a l'ortofoto. Baixem per la part oposada d'on em arribat, es un camí que baixa amb decisió, però sense problemes. Mentre anem baixant ens creua un llangardaix mes espantat que nosaltres. Una mica mes avall, al Bernat, que va primer, se li creua una guineu, i al poc sentim un ocell piular com si la guineu o un altre animal la hagués caçat.
Tenia previst deixar aquest camí per un altre a la dreta i que creua el Torrent de Mansa bastant mes amunt de la cua del pantà. Trobem una fita que ens indica el camí que hem d'agafar, està bastant brut però es fàcil de seguir. Arribem a un lloc on es fa confús, i veiem que el camí comença a pujar, i bastant. Després d'una petita estona comentant, decidim continuar pel camí que seguíem abans, encara que serà una mica mes llarg. Tornem a la fita i seguim avall suaument, es bastant planer, es de bon seguir, encara que sembla que no passi gaire gent.
Arribem a sota el Mas Grau, i de seguida, a la dreta un camí que creua i remunta el Torrent de Mansa, camí que agafem. Al creuar-lo parem a dinar. Després remuntem fins a la presa del Pantà de Taradell, i una mica mes amunt el deixem per agafar un a l'esquerra que puja fins a la carretera. La creuem, i el que hem de seguir i seguim esta completament brut, es molt difícil avançar, però ho anem aconseguint. Quan el camí creua els cable pel bestiar, s'aclareix i anem fins a unes parades i d'allí al camí que baixa de El Bou. Anem fins a El Pujol, gran masia, on visitem la bassa vella, el Pedró, l'Alzina i el safareig, per aquest ultim hem hagut de preguntar a la una jaieta que ens ha rebut amb un martell a la ma.
Agafem un camí del costat del safareig (pot tenir historia però esta molt malmès i descuidat). Seguim Fins a la Codina, passant pel costat d'una cisterna, la pista deixa la masia una mica separada a l'esquerra, però nosaltres passem a tocar-la a la dreta, saludant a una senyora que esta asseguda a l'entrada, llegint. Ja arribem a l'altre punta del carrer de la Sardana i directes al cotxe, son dos quarts i mig de sis, després de fer una mica de 22 kms.
Ens canviem una mica i amb el cotxe anem a visitar la Capella de Sant Quirze de Subidarells, que està en mig de l'urbanització La Roca.
“Es troba documentada l’any 989; l’edifici, refet cap al 1095 consta d’una sola nau amb un absis semicircular i coberta amb volta de canó. Damunt la façana principal, hi ha un campanar de cadireta amb dues finestres”.
Ja cap a casa, per l'Eix Transversal, amb un bon xàfec que ens cau abans de Manresa.
El track està arranjat, traient les marrades, els dubtes i el tombs a ermites, pobles, etc.

Per baixar el track, teclejar aquí. Per les fotografies, aquí


00000000000000

dijous, 10 de juny del 2010

Vuit passes per pujar una muntanya

VUIT PASSOS PER A PUJAR QUALSEVOL MUNTANYA, està tret del blog de "La casa de bambu" i traduït al català:

1.- Tria la muntanya que desitges pujar: no et deixis dur pels comentaris d'uns altres. Has d'estar segur del que fas doncs vas a gastar temps i energia en aconseguir-lo pel que has d'estar segur del que vols.
2.- Aprèn de qui ja va caminar per allí: per més que et consideris únic sempre hi ha algú que va tenir aquest mateix somni abans i va deixar marques que poden facilitar la caminada. L'experiència aliena ajuda molt.
3.- Els perills vists des de prop, són vencibles: Quan comencis a pujar la muntanya dels teus somnis para esment al teu al voltant, si saps on col·locar el peu notaràs els paranys i sabràs envoltar-les.
4.- El paisatge canvia, pel que aprofita'l: a cada metre conquistat podràs veure un mica més lluny i així descobrir coses que encara no havies advertit. Parar-se a gaudir-les també és necessari durant la pujada.
5.- Respecta el teu cos: si camines massa de pressa acabaràs cansat i desistiràs a la meitat. Si camines molt a poc a poc, caurà la nit i estaràs perdut. Sense pressa però sense pausa, segueix sempre caminant.
6.- No t'obsessionis: el que necessites més enllà d'arribar al cim és gaudir de la pujada per a poder créixer i aprendre.
7.- Prepara't per a caminar un quilòmetre més: el recorregut fins al cim de la muntanya és sempre mes gran del que penses, no t'enganyis, doncs arribarà el moment que el que semblava prop estigui encara molt lluny. Però com estàs disposat a arribar lluny, això no serà un problema.
8.- Alegra't quan arribis al cim: El que abans era només un somni ara és part integrant de la teva vida. Ho has aconseguit així que riu, salta i plora d'alegria.

Sempre hi haurà que trobarà a faltar algun punt més, i es fàcil que es pugui discutir algun dels que hi son.
A mi, particularment, el que mes m'agrada es el punt número sis, que lliga amb el significat de la cançó del Viatge a Itaca, de la que ja vaig fer un comentari amb anterioritat.
....................

dimarts, 8 de juny del 2010

Sant Amand (des de Bruguera) i Santuari de Els Munts

Saltor (Sant Julià de Saltor) - Santuari de la Mare de Deu dels Munts

Com el diumenge no vaig sortir per motiu de la pluja, i sembla ser que la resta d'aquesta setmana també plourà, per avui m'he preparat per anar al Ripollès a fer el cim de Sant Amand, muntanya que esta separada del Taga, per la pista cimentada entre Ogassa i Bruguera.
Vaig jo sol, fins a Burguera on deixo el cotxe a l'aparcament que tenen habilitat, el deixo al costat d'un cotxe mig desguassat, fet que em dona mal “fario”.
Bruguera és un petit nucli urbà agregat al municipi de Ribes de Freser, situat a 1.150 m d’altitud, la seva parròquia està dedicada a Sant Feliu; el temple és romànic, actualment hi han moltes cases arranjades.
Em preparo i surto a tres quarts de deu del mati, pels carrers en direcció a El Serrat Roig, grup de cases una mica separades del nucli central.
Només passar El Serrat Roig el camí deixa d'estar cimentat, s'estreny una mica i ràpidament s'entra al bosc, deixo un d'ample i planer que marxa a la dreta, per agafar un camí que puja. El Camí es ample i va pujant, fins al Coll de la Portella, on trobo una pista, sembla que en desús, i que segueixo per la dreta, en tendència a anar baixant, es passa una barrancada on baixa aigua, deixo a l'esquerra un mur pedra i d'obra, que em sembla que deu ser per parar la terra, vermellosa, de una barrancada amb una bona pendent i amb una altura d'uns 70 metres.
El paisatge poc a poc ha anat canviant, de tot pi negre, anem passant a, juntament amb el pi, roures, fajos i boix, entre altres. La pista s'acaba en una esplanada tota verda, l'herba la cobreix quasi del tot, però una mica abans s'ha d'agafar un sender a mà esquerra. El camí es molt bonic, va per dins d'un bosc ombrívol, es molt planer fins a creuar el Torrent Sec, per cert aquest tros de camí costa de seguir, les fulles dels arbres tapen el camí, i no deu passar massa gent, es tracta de anar localitzant uns senyals grocs i fer servir el gps, que per això el porto. A partir d'aquí el camí va pujant fins anar a creuar la carena del Sagnari, llavors planeja fins el Coll de Saltor.
Dubto de baixar fins a Sant Julià de Saltor, veig que en una habitatge hi ha roba estesa, però me'n recordo que he llegit que hi ha una ermita romànica, o sigui que hi vaig.
Sant Julià de Saltor, es troba a 1350m d'altitud al peu de Sant Amand, es pot arribar en cotxe per una pista forestal des de Campdevànol. Es en mig d'uns camps de pastura, totalment verds.
Format per vàries construccions, en destaquen una masia i l’església de Sant Julià. Per la seva estructura cal situar la construcció de l’actual església romànica entre els segles XI-XII, es tracta d’una nau coberta amb volta de canó; va perdre l’absis que fou substituït per un cos més enlairat cobert a dues vessants. Al punt d’unió amb la rectoria hi ha un petit campanar de torre d’un sol pis . L’església primitiva surt documentada el 890 en l’acta de consagració de l’església parroquial de Sant Pere de Ripoll. Al segle XIV, es produí un fort despoblament de la parròquia, fins a l’extrem que no pogué mantenir capellà propi. Al segle XVII li fou afegida com a sufragània l’antiga parròquia de Santa Maria de Vidabona. L’any 1900, la parròquia encara tenia una població de setanta habitants; hi havia un rector que feia de mestre als nens i nenes de la rodalia fins a principis del segle XX.
Segons he llegit l'habitatge havia esta rehabilitat com a refugi pel C.E.R., després de temps d'abandó sembla ser que actualment està habitat per una colla de jovent.
No hi veig a ningú, si que hi ha un cotxe aparcat a la vora, i dos gossos, un de gran blanc que està lligat a la porta del que sembla l'ermita, pel que no puc entrar a veure-la per dins.
De la pista que baixa del Coll surt una camí, senyalitzat amb vermell que es el que m'indica per on s'ha de pujar, sort de les senyals, per què el començament es bastant difús.
El camí a estones te forts repetjons, i altres va pujant suau, comencen a veure's grans fajos, s'arriba a una cruïlla de quatre camins, a la dreta hi han dos bassis metàl·lics, segurament posats per beguda dels animals. Agafo el que puja per l'esquerra i al poc, a l'esquerra hi ha un faig centenari ( A l'any 1926 va ser catalogat como el mes monumental de la seva especie a Catalunya: 30mts. de altura , un diàmetre de 1.40m). Avui el tronc està escapçat a una altura aproximada d'uns tres/quatre metres, amb una gran quantitat de grans branques caigudes, amb una gran quantitat de branques joves.
Aviat el camí entra en una tartera amb una forta pendent fins a la Font de Pi – hi ha llocs que posa Font del Pena i altres Font del Pi - (el nom deu venir per la penalitat que has de fer per arribar-hi), amb aigua molt fresca, que s'agraeix després de la pujada.
S'arriba una esplanada herbosa, i per la dreta marxa el camí que va pujant a estones suau, fins a un altre esplanada a tocar el cim (Pla de Pena). El cim es dalt d'un roquer, on hi ha una gran creu del C.E.R. Aquí possiblement es va ubicar el Castell de Pena.
Segons sembla, la vista es extraordinària: A Ponent: La serra del Cadí, el Puigllançada. Mes al nord el Puigmal, darrera el Taga, a llevant la Alta Garrotxa, el Pla de L´Estany i en dies clars i nets el Mediterrani, al sur La serra de Milany, Bellmunt, El Montseny, els Cingles de Bertí, mes a la dreta, La Mola i Montserrat i fins disset pobles del Ripollès. Però la veritat es que hi ha boira baixa i no veig quasi res.
Per baixar no hi ha gaire problema, les senyals vermelles estan pintades com si fos línia continua, o sigui no hi ha cap pèrdua. Només manca en el lloc mes difícil, que es on es canvia la direcció de forma dràstica. Fins aquí el terreny es de bosc de pi negre, terreny típic pree-pirinenc. Ara s'entra en una canal, amb un camí ben marcat que porta a Bosc de San Eloi, una fageda impressionant (val molt la pena passar per aquesta fageda). El senyals continuen estant quasi a tocar i ara es junta unes cintes blanques i vermelles, molt noves, que no s'entén que hi siguin, si han fet alguna cursa o similar, el lògic es que les traguessin.
Després ja per prats es baixa fins a Coll de Jou, tenint al davant tot la vessant del Taga. Segueixo la pista cimentada en direcció a Bruguera, per deixar-la al poc pel camí de Bruguera. El primer tros s'ha de tenir una mica la visió on es va, per que no hi ha rastre, es baixa pels prats, encara que hi ha alguna senyal groga a la banda esquerra dels prats. Ja entrem al camí, el terra ben marcat, i seguint senyals grogues. El camí torna a ser molt bonic, molt planer, amb alguna baixada forta, fins arribar a la pista cimentada de Barruera, abans hem deixat dos camins a la dreta, que ben be podria ser el mateix de per on anem.
Aquí trobo un gran grup de barranquistes, i els pregunto per no anar per la pista, si coneixen algun camí, i em diuen que si vull segueixi les cintes bicolors (torna a haver) i que em baixarà a una pista i d'allí al poble. Segueixo les cintes em poso en una baixada molt forta i una mica pedregosa, amb una barrancada de color vermell a la dreta, que resulta que es la barrancada on he passar al matí i que al costat de la pista hi havia el mur de pedra i ciment, mentre baixo em creuo amb dos barranquistes carregats que em pregunten si manca molt fins dalt.
Arribo a la pista del matí i només em queda seguir, a l'inrevés, la ruta de vinguda. He calculat i la distancia es aproximadament la mateixa que si hagués baixat per la pista.
Arribo quan manquen cinc minuts per les quatre de la tarda, però llavors em vaig a visitar l'església, per fora perquè es tancada, com totes.
Un dia molt bonic, llàstima de la distancia des de casa, però una ruta pel pree-Pirineu sempre es agraïda, boscos de pi negre, fajos, roures, etc., amb trossos ben emboscats i ombrívols. Una font, encara que me saltat un altre, la del Coll de Jou, un 100 cims, llàstima de la nul·la visió, un faig centenari (escapçat), una ermita romànica (per fora). Tot el dia he estat sentit els ocells, des del Coll de la Portella fins quasi el Coll de Saltor, un puput i el soroll de la fàbrica de l'Aigua de Ribes (això si, a la llunyania).
Per cert, l'altre cotxe d'aquest matí, se l'està emportant una grua municipal.
Després, i sense dinar, agafo el cotxe i me'n vaig fins a la Mare de Deu dels Munts, que si va, des de l'Hostal del Vilar, a la carretera de Sant Quirze de Besora a Prats de Lluçanès, per una pista cimentada de menys de tres quilòmetres.
Deixo el cotxe al davant del Santuari, i me'n vaig a peu fins el vèrtex geodèsic, on també hi ha una petita creu i una capsa metàl·lica, molt malmesa, on es devia guardar la llibreta de cim. Hi ha una bona “miranda” i dos taules de orientació, una trencada. Faig les fotos del 100 cims, dino al costat del vèrtex, i me'n a veure el Santuari, que està obert. El que no està obert es el bar-restaurant, només està de dimecres a diumenge, pel que no puc fer un cafè que m'aniria be per les hores de carretera que em queden.
Per cert, al cim no es pot arribar amb cotxe, ja que al costat del santuari hi ha un senyal de prohibit el pas. Ja torno al cotxe i per l'Eix Transversal, fins a Tàrrega i d'allí cap a casa.

Per baixar el track a Wikiloc..Per les fotografies (Totes: Sant Amand i Els Munts), aquí.


..............

diumenge, 6 de juny del 2010

Mes sobre la crisis

Publicat a la Revista Dominical, de El Periódico, del dia 30 de maig, d'un article signat pel Sr. David Trueba (Director de cine).
"La Reforma:
Imagineu-vos que un d'aquells tipus que condueix el seu cotxe a tota velocitat és detectat per un radar de carretera sobre-passant els 200 quilòmetres per hora. Imagineu-vos que la Guàrdia Civil de Transit, parapetada rere un revolt, surt a perseguir-lo. Imagineu-vos que després de cridar-li l'alto, l'home s'acosta al voral i atura el cotxe. Ima­gineu-vos que els agents s'acosten fins a la seva finestreta i li demanen els papers. I ara imagineu-vos que en lloc de posar-li una multa li ofereixen el càrrec de director general de Trànsit. ¿Sorprenent, oi? Doncs més o menys és el que està passant al voltant de la crisi financera mundial. Els tipus que s'han saltat tots els radars i controls estan dictant les reformes. Sense entendre-hi un borrall, cada dia ocupa els nostres noticiaris el vaivé de les borses, amb els rumors malintencionats jugant amb foc. Assistim des de la tanca a la duresa de l'ajust grec per intentar complir uns mínims que els seus governants es van saltar. I aquestes agències de qualificació reparteixen els seus dictàmens sobre el futur econòmic dels països com si fossin la guia Michelin beneint restaurants, però rentant-se les mans de tants comensals intoxicats per seguir els seus consells. Per acabar d'embolicar la troca, les màquines es van tornar boges un mati i van fer amb el Dow Jones un nou joc de baldufa. Assumir la inconsistència del sistema no significa que hàgim de tolerar que els bojos dirigeixin el manicomi, que els ludòpates siguin els directors del casino.
El cas espanyol encara és més descon­certant, perquè la representativitat empresarial està en mans de caps de negocis descarrilats, i perquè els capitostos del món financer no han estat durant els anys de bonança exemples de comportament rigorós ni ètic. Més o menys sona igual que si un tipus que s'ha atipat de menjar en un restaurant decideix posar a dieta els cambrers. Si un satura a mirar des de la riba de tanta controvèrsia, descobreix que en el fons de tot, dissimulat per una barrera de boira engreixada pel fum de molts puros, hi ha un calculat atac al sistema de protecció i garanties socials d'Europa. Com si es tractés de crear un clima propici perquè tothom acceptés que el que s'ha aconseguit s'ha de sacrificar per salvar un sistema financer errat i injust. Les famoses oportunitats de la crisi no es transformaran en control i redisseny de les coses equivocades, sine en reforma de les que funcionaven. Com si després que s'inundés la casa per una avaria de les canonades de l'aigua, et prenguessin el frigorífic Es obvi que les reformes son urgents, però seria desastrós que amb les presses s'oblidessin les raons de per què hem arribat fins aquí. ¿Recordeu les setmanes d'enfonsament, del rescat bancari, de les promeses de fre a l'avarícia? No confieu tant en la mala memòria. La resistència pot venir de la incomprensió. De la mateixa sorpresa que ens produiria veure com el conductor que anava a 200 per hora decideix que el que cal fer és multar tots els que circulen a menys de 100".
=======================

dissabte, 5 de juny del 2010

La Mussara, poble abandonat


El Xalet (Refugi vell) - Església de Sant Salvador

Avui he anat amb la Maite a fer unes fotos al poble de La Mussara. Fa cosa d'un any i mig van netejar d'herbes el poble i van arranjar el camí que va del refugi al poble, i feia temps que volia anar a fotografiar les cases abans que quedessin completament tapades per l'herbam. Com es demostra he fet una mica tard, però he fet el que he pogut. He pogut localitzar totes les cases que hi ha al planell, excepte Cal Ferrer, però a casa he llegit que no queda res, al haver-se aprofitat les pedres per fer el refugi actual, i que estava situada a l'esplanada de sota.
Hi ha una pàgina web que explica molt be l'historia, la situació, les cases que hi havia, i moltes mes coses. A més hi ha molta documentació per tot arreu, pel que no m'entetindre a escriure l'historia, només posaré l'introducció que fa, es a la pàgina: “LA MUSSARA : HISTORIA DEL NUCLI DE POBLACIÓ”.
“El primer document escrit que s´ha trobat en el que s'anomena La Mussara es un document de concodia entre el Rei d'Aragó Alfons I "El Cast" i l'arquebisbe de Tarragona, Don Guillem de Torroja datat l'any 1173 en el qual diu " .... totis ipsis hominibus de ipsa muntana usqe Tarragonam de Montereyal el de Zamuszarra et de Albiol....Mando vobis firmiter ut Archiepiscopo tamquan domino vestro attendatis..." El nom Almussara és de orígen árab. Segons ASIN PALACIOS ( Contribución a la toponimia árabe de España ), el mot al-musárat és la forma sustantiva, indicadora de lloc, de verb asára ( marxar, dirigirse a, ) la qual cosa pot induir a interpretar Almussara com a equivalent a indret de marxa, indret destinat a marxes o, mes lliurement, estadi o hipòdrom. Per altre banda, la veu al-muzara'at és la sustantivació del verb zára'a ( arrendar ) d'on es podria deduir que el nom del poble estudiat estigués relacionat amb certs arrendaments durant l'ocupació sarraïna. Fem notat, això no obstant que la primera hipòtesi és la que sostenen els erudits en qüestions àrabs”.També he trobat un munt de pàgines web on explica que La Mussara es un lloc misteriós i que s'han fet estudis paranormals. Dels fets misteriosos poso tres exemples:
Pàgina web "somosleyenda”:
“Una de las características de este lugar es sin duda su espesa niebla que te envuelve. Encontramos muchas leyendas sobre el lugar, pero algunas pasan de ser una leyenda a la total realidad, casos de personas que tras invadirle la niebla y andar desorientados, concluyen con un tiempo perdido, con unas más horas de tiempo transcurrido de las que en realidad han pasado. Nos encontramos nuevamente ante la posibilidad como afirman muchos, de estar ante una puerta dimensional, de las cuales existen otras en España, pero esta parece tener características especiales dada la gran cantidad de personas desaparecidas en él, uno de los hechos extraños que sin duda más atrae, pero antes de adentrarnos en estas desapariciones hay que recordar que también nos encontramos en tierra de brujas, cuenta la leyenda y así lo hace constar Miguel Aracil en su libro “Catalunya Crónica del misterio” como en tiempos remotos hasta prácticamente entrado el siglo XX era tiempo de las mujeres conocedoras de la naturaleza “las brujas” y según cuenta la leyenda, durante las guerras carlistas, soldados fueron a desenterrar del cementerio a un sanguinario capitoste, Cercós, el cual tras morir se había enterrado en el cementerio de La Mussara, y aún estando muerto pretendían fusilarlo, sin embargo y debido al comienzo de la niebla al parecer erraron y desenterraron a una anciana bruja, tras fusilarla la espesa niebla les envolvió huyendo despavoridos al darse cuenta del error, algunos cuentan que tras esto una terrible maldición cayó sobre ellos. La brujería y los ritos paganos o los que mejor podríamos denominar “oscuros” se siguen practicando en este lugar. En verano es fácil ver excursionistas y gente visitando el lugar, sin embargo en los días grises y fríos de invierno son numerosos los días que el lugar está totalmente desierto, y es lugar idóneo para este tipo de prácticas. Es común y así hemos tenido oportunidad de constatarlo en numerosas ocasiones que en este lugar se han llevado a cabo estas prácticas, restos de velas, de sahumerios y como no pintadas que se confunden entre las hechas por posibles rituales y las del “simple” gamberrismo, siempre es triste observar como todos estos parajes abandonados pero de una gran belleza son asaltados por vándalos indiscriminados que maltrechan el lugar, El primer misterio que podemos encontrar en La Mussara ya comienza desde su abandono, no está nada claro el por que el lugar cayó en total abandono. Algunos han visto en la plaga de la fil-loxera la razón del abandono, la fil-loxera es una plaga que afecta a los viñedos, pero lo cierto es que en La Mussara nunca existieron demasiadas viñas, aunque si es constatable que esta plaga asedió las pocas que habían. La fecha que algunos han establecido a la despoblación databa del siglo XIX, lo cual no es cierto ya que el pueblo perdería su condición como tal el 10 de enero de 1960. Albert Manent publicó en 1985 un articulo titulado “El procés de despoblació a l`antic municipi de la Mussara” (El proceso de despoblación en el antiguo municipio de la Mussara). Los estudiosos del tema se decantan por una despoblación debida a la emigración a las ciudades, por la falta de agua y tierras poco productivas, lo mismo que sucedería en otros tantos pueblos de la época, así este pueblo pasó a pertenecer a la localidad cercana de Vilaplana. Sin duda el tema que más atrae son las desapariciones misteriosas y hechos relacionados. Un alférez del campamento cercano de Castillejos fue hasta la Mussara con una amiga, tras regresar al campamento y haberse ausentado aproximadamente dos horas, resulto ser que en realidad se había ausentado más de doce, ante la perplejidad de este militar, pero son varios los casos análogos, parece como si la espesa niebla trajese consigo alteraciones en el tiempo.(Hay catalogadas cerca de un centenar de distintas denuncias a la Guardia Civil por desapariciones o perdidas,que se resuelven al cabo de varias horas,y que provocan la misma declaración en sus protagonistas,aunque no siempre acaba felizmente) El caso que sin duda ha hecho correr más tinta sucedió el 16 de octubre de 1991 cuanto un grupo de amigos salió a recoger setas, Enrique Martínez Ortiz se atrasó del grupo y al rato se dieron cuenta Enrique no estaba, los amigos lo buscaron por todos los lugares e incluso se llegaron ha hacer batidas de búsqueda, pero todo fue inútil, Enrique estaba totalmente desaparecido. Su coche quedó aparcado en el lugar e incluso en su interior se dejó una medicina que debía tomar. Hasta día de hoy la desaparición de Enrique sigue siendo un enigma, algunos aluden a la posibilidad de que dieran cuenta de él las alimañas del bosque, sin embargo de ser así, obligatoriamente se deberían haber encontrado sus restos, pero todo lo contrario, esta persona desapareció sin dejar rastro alguno. Tampoco está del todo claro el lugar exacto de esta desaparición, se apunta a unas antenas, posiblemente los repetidores que hay cercanos a la Mussara o bien otras antenas de emisión que están ubicadas en el lado opuesto. No son pocas las historias acerca de la Mussara, Jorge Roberto aseguraba que estando descansando en una de las ruinas de las casas cercanas a la iglesia escucharon cascos de caballo, y es que en la Mussara si uno presta atención, aseguran, se pueden escuchar “cosas”. Me apasionó la historia, leyenda o no, de las personas que aseguran haber visto especie de monjes, seres como transparentes pero que recuerdan a clérigos de tiempos pasados, apariciones fantasmales que no se han podido corroborar pero que corren de boca en boca cual leyenda urbana, con la diferencia de que aparecen nombres y apellidos de los testigos, para unos fruto de la sugestión, para otras un hecho totalmente real, unas apariciones similares a las de la santa compaña, aunque estas no vienen con motivo de la muerte, el por que de las apariciones sigue siendo un enigma. Se cuenta que en la Mussara hay lugares con anomalías magnéticas.No son pocas las teorías para dar explicación a los fenómenos que se sucede en La Mussara, posible influencia de un lugar de gran fuerza telúrica, saltos involuntarios a otras dimensiones probablemente provocados por lo que se conoce como puerta dimensional, secuestros por parte de determinadas sectas que se dedican ha realizar en este abandonado lugar sus prácticas y como no, la explicación OVNI, para muchos la más clara, la posible influencia de seres extraterrestres”.
Un altre seria en la pàgina de “lola-xaxo”:
“El ambiente que rodea esta aldea es sobrecogedor. Las nieblas refuerzan el aire enigmático que la rodea desde que en los años cincuenta quedó completamente deshabitada. Pero esa sensación de misterio es su aspecto más superficial. En la comarca, todo el mundo sabe que en la Mussara pasan cosas muy extrañas. Desapariciones inexplicables y apariciones de seres insólitos, misterios que alejan a muchos y que atraen a los que buscan comunicarse con otras realidades. En la Iglesia y en las pocas casas que todavía aguantan hay restos de ceremonias mágicas. Y más allá, el misterio en estado puro. En 1995 un ingeniero alemán que paseaba cerca de allí dejó nuestro mundo por espacio de tres horas y reapareció sin que supiese qué le había sucedido. Un vecino acabó en los Estados Unidos sin que recordase nada. Otros se han perdido durante horas en las carreteras que rodean la montaña.”
I la tercera i última, de la que he perdut la pàgina on hi sortia:
“La Mussara es un pueblo abandonado situado en la provincia de Tarragona. Se tiene referencias de su existencia ya en el siglo XI y quedó deshabitado en 1950. Apenas quedan en pie unas pocas casas y la iglesia de San Isidro, en cuyo interior es habitual hallar restos de ceremonias de algún tipo de ritual, se han obtenido psicofonías y se han visto luces y extraños seres. Pero vayamos por partes: Existe una piedra que, según la tradición, popular, conduce a la “Villa del 6”, un supuesto “lugar” ubicado en algún universo paralelo, en otra parte... ¡Y es que se han producido desapariciones inexplicables! “ Ja veieu que a més no estan ben informats, per que no saben el nom de l'església, però si que saben que existeix una pedra màgica.
També he trobat varies pàgines on explicaven que havien anat a la nit, amb aparells per mesurar la presencia d'esprits, etc. Però jo no he anat per tot això, jo he anat per fotografiar les cases, com he pogut i res mes. Ah, hi he aprofit per fer-me la foto dels 100 cims, que la que tenia era sense la meva presencia.
Per poder veure les fotos a Picasa, podria ser que hagués algun petit error en la part de darrera dels de la plaça i amb Cal Tiana i Cal Gravat, que es podrien barrejar una mica, però he intentat que això no passes.
00000000000000

divendres, 4 de juny del 2010

Troba l'esquerda

En la foscor sempre hi ha una esquerda. Així és com entra la llum.
Aquesta esquerda és la qual cal saber trobar en els moments difícils de la vida.
________________

dijous, 3 de juny del 2010

L'impossible

- Quan has eliminat l'impossible, el que queda, per improbable que sembli, ha de ser la veritat.
(Sherlock Holmes)

El següent es de la meva anterior entrada, de l'impossible:
- No diguis "És impossible", digues, "No ho he fet encara".
Proverbi japonès